De la meua generació, a banda de Pahud, hi ha uns quants músics admirables que em produeixen una sensació d'enveja molt especial. Per la semblança d'edat, que és un criteri tan absurd com qualsevol altre. Per exemple, una de les persones humanes que més em fan rosegar-me els punys de sentir-la tocar és la senyora Rachel Podger, violinista ella i anglesa de nació. Podger ha estat concertino de The English Concert i de l'Orchestra of the Age of Enlightenment, en The Academy of Ancient Music i en el Gabrieli Consort, que es diu molt de pressa, i es dedica a la interpretació diguem-ne "historicista". No l'he vista en directe mai, i no sé de ningú que em puga dir si és simpàtica, si s'ho té cregut o si li agraden els bunyols amb xocolate. Però us assegure que té una musicalitat esferïdora, pletòrica, massissa. Fraseja amb una delicadesa i un amor pel detall veritablement exquisits. La seua manera d'ornamentar, senzilla i discreta, és inatacable. Té un so bellíssim, extremament matisat, i la seua tècnica d'arc és perfecta, i punt, no cal dir-ne res més. Podger podria servir com a exemple ideal per desmuntar el tòpic absurd que presenta els historicistes com a músics desafinats: la mà esquerra, portentosa, clava les notes amb una "alta definició" que em deixa bocabadat. Desafinats, sí, sí... Si Déu Nostre Senyor sabera tocar la trompa natural ho faria com Hermann Bauman, i si fóra violinista li demanaria classes a la Podger. La seua gravació de les partites i sonates de Bach és la meua preferida, sense pal·liatius, fins i tot per damunt del magnífic Kuijken. Aquesta senyora va nàixer l'any 1968, i en el violí barroc és tot el que un violinista barroc podria somiar de ser. De veritat, em provoca una enveja que, no ho sé, me l'hauria de fer tractar. Mireu amb quina perfecta alegria toca el doble de Bach, és com si no hi haguera res més al món:Però, si de veritat voleu saber qui és i sentir com toca, busqueu ràpidament aquella gravació de Bach, apagueu les llums i gaudiu d'un vol interestel·lar. Quin tros de músic!
Entrades
5 comentaris:
Afinat? Desafinat? Per als qui som ex-membres de la secta chopiniana (ex-pianistes, vull dir), aquestes paraules no tenen sentit. Tot el que la nostra oïda ha guanyat amb l'experiència onanista de la polifonia (polifonanisme, se'n diu, tècnicament) ho ha perdut en la percepció dels matisos d'afinació, d'eixos semitons especials, de col·leccionista, que teniu els violinistes, cantants, etc. Això per no parlar dels timbres, que els pianistes de província reduïm a tres tipus bàsics: bufar, rascar i tocar el bombo... :-)
La peça que has penjat, i la interpretació, magnífiques: feia temps que no em regalava amb el Bach menys críptic, més alegre, i escoltar aquesta peça m'ha reviscolat l'esperit "de finesse".
És que ja ho veus, som així de maniosos. Com que no estem ben temperats, després ens mirem molt les coses. Ara, que no sou els únics que els agrada l'onanisme de Polifem, això t'ho dic jo. I respecte dels timbres, els clàxons, les botzines i els pitos, en principi els exviolinistes de províncies més o menys coincidim amb tu.
A veure si demà trobe el beuratge màgic perquè sentiu les sonates i partites de Bach sense que hageu d'anar al Corte Inglés ni a Amasón ni coses així. Veuràs que m'he quedat curt en les lloances.
Pel que veig, el pirata CDrake ja ha fet cas del meu prec i ens ha obsequiat amb la manera bucanera de trobar el tresor de la Podger... Feu-me cas i rapinyeu la part que us pertoca, m'ho agraireu.
Ai, senyor, si Pessoa alçara el cap...
Bueno, Guillem, pero, entonces, ¿debemos pensar que la interpretación de Podger es, digámoslo así, lo más próximo a una interpretación ideal, desde todos los puntos de vista, de lo que quería que Bach sonara?
Home, això són paraules molt grosses, i jo no m'atreviria a portar-ho tan lluny. No sabem quin seria l'ideal de Bach, però jo crec que ell n'estaria satisfet. El que sí que es pot fer és el típic joc d'espills: jo m'imagine quin devia ser l'ideal imaginari de Bach, i des de la meua imaginació (que ja és dir) la gravació de la Podger, mare de déu, és molt a prop d'aquest ideal imaginari. Historicisme a la mà, el seu Bach és immmmmpecable. I això que la seua formació no era inicialment historicista, hi va arribar més tard.
Publica un comentari a l'entrada