Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dimarts, 11 de novembre de 2008

"Arreglar"

Definició possible, en música, del verb "arreglar": tocar les gònades sense que ningú ho demane. Ho demostra una cosa que acabe de descobrir. Ni més ni menys, benvolguts i estimats, que la Quarta Simfonia del vell Bruckner "arreglada" per Mahler. De coses com aquesta, al llarg de la història, se n'han fet un fum, ja ho sé. Liszt "transcrivia" per a piano les simfonies de Beethoven; Mahler "retocava" simfonies com la Novena de l'amic Ludwig; Webern "arreglava" per a orquestra coses de Schubert i Bach, cosa que també feia el seu insigne mentor; el venerable Scherchen es va "sepillar" sistemàticament Die Kunst der Fuge, i en féu una gravació que molts recordem com la primera que vam sentir d'aquesta enciclopèdia del contrapunt; Stokowsky, com molts altres, també va clavar la mà (i no sols la mà, ai!) en el cadàver pentagràmic del pare de tots plegats, amb resultats com aquella extravagant i ridícula versió de la BWV 565; Berio va perpetrar un fotimer de "versions", també -- especialitat de la casa: pastissos. Etcètera i etcètera i etcètera, ufff...
I avui m'he trobat aquesta Quarta manifassejada per Mahler. Dos personatges que m'estime amb un amor immens, descomunal, Mahler i Bruckner. I sabeu què? Escolteu-la, veureu coses curioses en aquest frankenstein musical que no és ni Bruckner ni Mahler. Sona molt a Mahler, certament, amb una figuració de clarinet i oboè per ací, les flautes doblant la melodia dels violins per allà, un timbal que subratlla dues notes per allà, combinacions mahlerianes diverses ací i allà, molt curiós. Retalls i mutilacions a tort i a dret, també, pura censura absurda, violació de domicili aliè i delicte contra la propietat privada, amb agreujant de plena consciència, premeditació i traïdoria. Em podreu dir que s'ha fet sempre i es fa i es farà, però sabeu què us dic? Que hauríem de tenir una mica més de decència i denunciar-ho tot plegat. Digueu-me què pensaríeu si el senyor Vargas Llosa (per dir alguna cosa) "editara" les novel·les de Thomas Bernhard eliminant-ne les repeticions i el caràcter circular del seu discurs; o què en pensaríeu si al senyor Goya no li hagueren agradat les filigranes de Van Eyck i les haguera empastifat de pinzellades gruixudes i expeditives; o digueu-me què penseu dels productors cretins que retallaven i castraven les pel·lícules genials del pobre Orson... M'és igual que siga Mahler qui clava els nassos: això, per molt interessant que siga, és una guarrada. Punt final del tema. I pensar que gent com el facciós insuportable de Kna es mantingueren fidels, sorrudament, obstinadament, obsessivament, a les versions antimusicals i destrossapartitures de Schalk i Löwe... I és que hi ha coses que costen d'entendre.
Que no, que no: que un text és un text, i només té la forma que li dóna l'autor, i punt. I els altres, a mirar i a callar. Prou ja de tonteries!
Aquest Bruckner que no és Bruckner, o aquest Mahler malfactor i xoriço, el podreu trobar al blog del pirata Francis Drake, a qui li agraïsc l'impuls generós.

8 comentaris:

more ha dit...

hi discrepe en part....les transcripcions són un fantàstic instrument pedagògic en l'ensenyament de tot music. una trasncripció o "arreglo" és també en certa forma el tan de moda actualement "crosover". Hi han transcripcions que són un desastre i que no paguen la pena de tocar-les, són mol millor els orignals, hi han transcripcions molt famoses com ara els cuadres d'una exposció de mussorgsky arreglades per ravel o stokovski(amb menys fortuna). que són més interpretades que l'original. Crec que hi ha que distingir entre un transcripció el més fidel possible a l'original i un arranjament que fica en dubte el mateix original. per exemple el cas dels cuadres d'una exposició de ravel n'afegeix parts que no estan escrites pel compositor però que ens hem acostumat escoltar...i ens sembla molt bona la transcripció. hi han d'altres arranjaments com ara aquest de mahler o de molts i famosos directors com karajan, que modificaven l'original de beethoven per exemple i hi afegien instruments i normalment en multiplicaven la instrumentació i la tesitura per tal de que allò sonara mes... també s'ha escoltat molts arranjaments que fiquen en dubte l'orignal. aquest arranjaments estan fets per que l'arranjador es pensa millor que el pare de la criatura....en fi....hi han molts egos i de vegades hi han molt bons arranjaments.
els mateixos compositors en feien amb les seues obres...bach, mozart...beethoven...en fi.
adaptar textos i interpretar-los amb altres instruments és i será una pràctica molt musical. hi va amb el mateix ofici musical. veieu per exemple les versions de la sonata de viola de brahms per pahud, o arpeggione per ell mateix... són genials. en fi visca la música.
au

guillem ha dit...

A veure, Vicent, m'has tret justament el contraexemple que jo volia evocar: Mussorgski-Ravel. Aquesta parella em demana pas en el blog des que, a l'estiu, em vaig comprar la partitura de les completes de piano del rus (per 1,95€, i a Alemanya). Aquest cas no te'l discutisc.
A mi, l'arranjament com a qüestió pedagògica em sembla bé, però no era d'això que parlava. El cross-over m'és completament indiferent, i si és per moda, doncs mira, més de moda estan el hip-hop i l'electrònica i no m'interessen gens. Vull dir, que aquesta idea és un exemple d'argumentum ad populum i, en suma, no em serveix.
El tema de quins arranjaments "respecten" l'original i quins no és molt esvarós. I no tenim cap manera fiable, clara, unívoca, de decidir quins cauen en un sac i quins en l'altre. El que dius de Pahud, que jo no he sentit i que conec per notícia de Vicent Cintero, doncs mira, pot estar molt bé, però per molt bé que estiga sabràs que l'obra de Brahms és tota una altra cosa. Ho puc admetre com una qüestió puntual i temporal, però de cap manera com un equivalent de l'original. De la mateixa manera que m'agraden els audiollibres i en tinc un fum, però sempre sóc conscient que el llibre és una altra història. I, per descomptat, si haguera de fer un comentari de text mai de la vida no citaria l'audiollibre, sinó que em llegiria el llibre, i a més a més en la millor edició possible, crítica si pot ser, i en la llengua original. Una cosa és la gracieta i el plaer, i una altra diferent el saber. No sempre van per separat, però no sempre són sinònims, ni molt menys.
Tens molta raó quan parles de les adaptacions dels clàssics. Però alerta: tot això és factible entre autors amb codis estètics que ho permeten amb una certa facilitat, com ara el barroc i el classicisme. Ara bé, posem per cas, si el senyor Berio volguera fer un arranjament de Lontano per a banda de música, a mi me la bufaria que fóra obra del senyor Berio: seria un bunyol.
De tota manera, que quede clar que no plantege una hostilitat inflexible respecte dels arranjaments, sinó una suspicàcia sistemàtica. I quan es tracta del pobre Bruckner, més encara. Jo, per principi, preferisc respectar els autors, i si són com ell més encara.

more ha dit...

hola guillem, el teu dubte sistemàtic vers les transcripcions són una part intrínseca de la música. les transcripcions existeixen i existiran encara que siguen per a banda, el fet que la transcripció la fasa fulano o bengano, no és tan rellevant com el seu encert. per exemple que en penses de la transcripció de la cançó de la terra de mahler feta per schonberg per a xicotet grup de cambra? interpretada sovint, no te el mèrit de schonberg sinò de mahler que és l'autèntic artífex, vull dir que malgrat la transformació és la matèria musical original la que roman més o menys sencera. schonberg en fer la transcripció de cambra no encerta en transcriure certs instruments, és una versió que queda una mica coixa: per exemple les trompetes queden reduides al piano, i no tenen l'efecte sonor que en l'original i queda molt empobrit. bo schonberg no era tan bon orquestrador com ara ravel, que en el cas dels quadres, la versió orquestrada ve a amplificar l'original de piano i senzillament és un exemple de com variar el so original per un altre sense alteriar el material que ens ve a comunicar el que el compositor vol.
en aquesta darrera idea que he deixat es podrà objectar amb molta raó: el compositor no només deixa una idea musical sinó també las seua realitat sonora en una instrumentació concreta. és clar que si, però el mahler que transcribeix també resulta transcrit. coses de la vida musical.
salut i que el debat musical continue aportant bones idees com ara.

Guillem ha dit...

A veure, aí estem parlant de diverses coses alhora, i potser hi ha alguna confusió. Respecte dels arranjaments, la meua hostilitat admet excepcions com la de Mussorgski/Ravel. Però en general solen ser, en el millor dels casos, experiments amb més o menys traça, i en el pitjor dels casos autèntiques desgràcies. El Mahler/Schönberg que al·ludeixes el conec i em sembla, com a molt, curiós, i en el fons no deixa de ser un intent fracassat de "jivaritzar" Mahler.
Cert, de transcripcions se'n fan i se'n faran sempre, però això no és un argument utilitzable (de guerres, n'hi ha hagut i n'hi haurà sempre, i això no vol dir que hi estiga a favor).
Una altra cosa són les "adaptacions". Per exemple, El clavicèmbal ben temperat tocat amb piano. No és una manipulació de tant de calibre com la transcripció, però em sembla cert que el resultat no és l'obra original.
Una altra cosa més: el que deies abans de Karajan. Ni adaptació ni transcripcio, simple adulteració sonora a base de duplicar el vent i la corda, i res més. No mereix ni la més mínima consideració.
I arribem al que motivava la meua anotació, font d'aquest petit debat: els mangonejaments de les simfonies de Bruckner (primer a mans de Schalk i Löwe, després per altres, entre ells Mahler). No és només retocar la instrumentació, que en sí ja és greu, sinó retallar on els donava la gana, enganxar on els venia de gust, canviar un segment d'ací, un altre d'allà, esporgar, censurar, clavar la mà i, pitjor encara, clavar els peus. Això, que ho va fer Mahler amb aquesta Quarta de Bruckner, em sembla una salvajada que no té cap justificació possible.
El que passa és que, com que en la música els mètodes de la filologia arribaren tard, tothom s'ha acostumat des de sempre a fer amb les obres el que li donava la gana. Insistisc: ningú no retallaria avui impunement, i amb el beneplàcit amb que això passa en música, les obres de Bernhard, Kafka o Kundera, per dir algun nom conegut. De seguida es guanyaria la interdicció dels lectors seriosos. Però en música no, en música tot ha estat, és i serà possible, tal com tu assenyales. Así nos luse el pelo...

Anònim ha dit...

Por partes:

1) La transcripción de Mahler de la sinfonía de Bruckner es lamentable, sí, y crea un híbrido perverso que no es ni Mahler ni Bruckner, claro. Pero, por curiosiodad, pregunto: ¿se sabe por qué la hizo, qué propósito perseguía?

2) Creo que una cosa es pasar del piano a la orquesta y otra de una gran orquesta a una pequeña orquesta. A mí la transcripción de Schönberg de "La canción de la tierra" me parece curiosa, aunque fallida -y es un placer leer a un músico como Vicent explicar por qué- y, además, sé que respondía a un propósito muy determinado, que en absoluto era enmendarle la plana a Mahler. Claro, le pasa lo que a la transcripción de Mahler de la "Cuarta" de Bruckner: una vez que se conoce el original, "apaga y vámonos".

3) ¿Manipulación de Bernhardt? El año pasado le oí a Miguel Sáez, el traductor de Bernhardt al castellano, que el traductor inglés del escritor austriaco se había pasado por el forro de los cojones las subordinadas del alemán, que Sáez reproduce con tanta habilidad (hablo sólo como lector de la traducción, porque alemán no sé, pero castellano, sí, por lo menos un poco), y que Bernhardt no había cuajado entre el público anglosajón.

4) Mi opinión es que cualquier manipulación, por pedagógica o instructiva que sea para el que la hace (no para el que la padece, sea el autor o el receptor de la obra), debería guardarse en el cajón, enseñarse a los amigos a modo de curiosidad, etcétera... y lo demás me parece mercadoctecnia. Creo también que en esto, como en todo, los principios generales chocan con los casos particulares, porque, a ver, ¿quién, tras conocer la "Décima" de Mahler, diría que Cooke y seguidores son unos tipos sin escrúpulos, por ejemplo? Luego, en realidad, los resultados estéticos pesan, en muchas ocasiones, más que los principios generales, y bien está así, me parece, porque las cosas ni se juzgan ni se aman sólo con la cabeza...

guillem ha dit...

Estic d'acord, Anónimo Veneciano.
Intentaré respondre algunes coses que planteges:
La funció de la "versió" de Mahler era, tal com va fer amb Schumann i amb Beethoven (casos que recorde) donar-li la forma que a ell mateix, a Mahler, li semblava viable per a les seues interpretacions en concert (les de Mahler, per descomptat). El que ell mateix no s'imaginava és que aquest costum nefast desapareixeria en qüestió de generacions, i que allò que ell concebia com a normal constituïria un motiu de "bochorno" algun dia.
No estic en contra de les transcripcions pedagògiques que comenta Vicent. De fet, recorde que quan començava a tocar amb amics, ara fa més de vint anys, vaig arribar a transcriure l'ària de la suite núm. 3 de Bach... per a trombó, saxo i violí! Una cosa és transcriure per aprendre, una altra cosa és transcriure per tocar-li la cara a l'autor (en concert o en disc).
Amb això de Bernhard no em referia a traduccions, sinó al text original. Si un editor alemany agafara "Extinció" i retallara els passatges que no li agraden, eliminara les repeticions que l'avorreixen, reordenara les pàgines, etc., se'l menjarien viu. En música sembla que s'està perdent (de nou) el costum de respectar el text.
Una altra cosa, en la qual no he entrat encara (perquè li vull dedicar un assaig per dret propi) és la de les "reconstruccions", que tu apuntes. I que, efectivament, és molt diferent, perquè precisament la base (més o menys discutible) és d'arribar a la hipotètica voluntat de l'autor a partir del que ha quedat. Cosa que no pot deixar d'implicar la personalitat i els coneixements dels reconstructors, és clar, però que té com a meta el contrari de manipular. Tot i que de vegades els resultats siguen molt dubtosos.

Anònim ha dit...

Me preocupa eso que dices de que, otra vez, se está perdiendo la costumbre de respetar el texto. ¿A qué te refieres exactamente? ¿Al auge de directores como Thielemann? ¿A que directores como Chailly graben las sinfonías completas de Schumann -vaya, acabo de darme cuenta de que lo de "el/la integral" que tanto usamos se ha "comido" lingüísticamente a lo de las "sinfonías completas"- en la versión de Mahler? ¿O a otra cosa?

guillem ha dit...

Em referia a tot plegat, i a més coses encara. Per exemple, a l'auge dels "cross-over" que amb molta raó assenyalava Vicent. Em referia, també, a una certa deriva reaccionària antihistoricista que es percep en l'ambient des de fa uns anys (comentaristes diversos, enyoradissos de versions bavosetes de l'escola antiga). En fi, temps postmoderns.