Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dimarts, 10 de febrer de 2009

Declaració d'amor

No m'importa gens si els puritans se n'escandalitzen o no, però el fet és que cada vegada li tinc més estima a la música de Dvořák. Quina felicitat, pels déus! És el Montaigne de la música, una cosa que no té preu. No és casualitat que fóra el menys neuròtic de tots els compositors... Si un dia m'exilie a una illa deserta, cosa d'altra banda ben possible, me l'emportaré a ell i deixaré molts altres... M'imagine una escena, com en un somni o en una pel·lícula: faria un pelegrinatge a peu (com Bach amb Buxtehude) per fer-me una birra amb ell, amb Hašek i amb Hrabal a Malá Strana. Hi hauria plaer més gran que això? Jo crec que no, i ja us dic ara que si me'ls trobe a l'infern els he de convidar tots tres a una ronda infinita. Us ho jure solemnement. I Kundera, a la barra però només prenent notes, que nosaltres només volem passar-ho bé, eh?
Ai, que gran que fou l'Antonín!
Děkuji, o přítel!!!

10 comentaris:

Francisco López ha dit...

Sobre Dvorák leí una vez esto: "el último compositor feliz". A mí es un compositor que me gusta también mucho y del que no podría prescindir, pero... ¡qué decir de un tipo que era la envidia de Brahms!

guillem ha dit...

Certo, certo... I és que els compositors com ell són com les persones veritablement felices, clares, aèries: transmeten aquesta mateixa energia que elles. De vegades pense que Dvorák té tot el que els faltava... a tots els altres. Inclòs Brahms, que s'ha de consumir només quan cal. Molt alemany, en el sentit tòpic del terme. Jo, en fi, em sent a casa amb Dvorák, hi ha poques coses que estime tant com la seua música. "L'últim compositor feliç"... M'agrada, sí, i molt.
I aprofite per dir que una de les obres que vaig llegir abans de sentir-la, i que sobre el paper ja em va enamorar apassionadament, és la Sisena Simfonia; precisament un altre prodigi absolut de construcció i d'economia dels materials, i alhora una font d'alegria de viure. Però, és clar, què direm de la Vuitena? O de la "Patètica"? O dels quintets? No hi ha per on pegar: és gran, i punt.

Príncep de les milotxes ha dit...

Doncs haurem de buscar els enllaços per poder escoltar tot allò que no tenim a casa. Quan era petit mon pare ja m'ho deia: - fixa't fill quina música més feliç.

guillem ha dit...

Això està fet: si en parlar d'enllaços et refereixes al que jo crec, em sembla que tinc les amistats pertinents per a això, i et puc ajudar.

Anònim ha dit...

Hola a tots
Un servidor va tindre la sort de tocar el concert per a violoncel amb l'amic Slava. I, mentres veia com tocava el bruto aquell, pensava el mateix que esteu diguent: Quina frescura, quina joia!!
Pocs poden presumir de la inspiració melodica de l'amic Antonin
Vicent

guillem ha dit...

Xe, Vicent, mecaguenlaputa, quant de temps que feia que no et "vèiem" per ací! I quina alegria!
T'envege una cosa bestial per això que dius. Cal dir que el cabró de Slava es passà tota la puta vida tocant el concert de Dvorák a tot arreu, i crec que ningú no se'l sabia millor que ell. Per culpa d'això, probablement, va entrar massa tard i poc en les suites de Bach, crec jo. És una opinió molt personal.
Jo, contràriament al que se sol pensar, crec que l'amic Antonín no és només un dels millors melodistes de la història, sinó que sempre que vol (Sisena i Setena, per exemple) es mostra com un dels músics més rigorosos en el maneig de la forma. A més d'això (que és poc?), el tio és una bèstia en la fusió entre el món popular i la depuradíssima tècnica harmònica wagneriana. Xe, tu, un animal extraordinari. I encara més: és un músic feliç i que crea felicitat, que escampa llum, que fa un món millor.

Francisco López ha dit...

Es curioso que cites el concierto, Vicent. Por lo visto, Brahms se quedó admirado de que Dvorák hubiera tenido la destreza necesaria para componer un concierto para violonchelo, hazaña probablemente vedada para el alemán. Tengo entendido, además, que es una pieza favorita de Harnoncourt y que, en la prueba para entrar en la plantilla Sinfónica de Viena -con Karajan de juez- tuvo que tocar la parte correspondiente al primer movimiento (imagino que algún fragmento). Espero que no me traicione la memoria...

Y, sí, Guillem, se trata de la música más límpida que conozco, adjetivo que conviene muy bien, creo yo, a Praga y a la pilsener...

guillem ha dit...

Agafeu, posem per cas: Simfonia núm. 6, primer moviment: coda. No crec que hi haja una música més cordial i plena d'un ànim primaveral, amb ales als peus, una rialla del migdia asolellat com aquesta. Contra els sentiments de tristesa, depressius o depriments, no hi ha teràpia millor que un bon Dvorák. Comprovat!

Anònim ha dit...

Bon dia, prenc nota (doncs és l'única cosa profitosa que em veig amb cor de fer) i ja diré si em funciona.
Salutacions cordials.
(Has dit "Simfonia nº 6",cal recepta? entra en el "seguro"?)V.F.

guillem ha dit...

Salut, Vicent F., tu també molt (re)benvingut! Jo crec que sí que hauria d'entrar en el seguro, i hauria de ser gratuït i sense recepta, però és una d'aquestes opinions extravagants meues...
A veure si puc aconseguir que algú ho pose a disposició vostra. De moment, t'afegiré a la llista de correu de destinataris d'aquests texticles, si et sembla bé.