Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

divendres, 13 de febrer de 2009

Els de la conya

Una de les coses que estic remugant des de fa temps: l'humor i la ironia en la música. Quins són els compositors més propensos a la conya? Com expressen l'humor per mitjans no verbals? Deixem de banda, és clar, els textos de les músiques cantades. Com s'expressen amb sons la ironia i el sarcasme? Quina funció hi té la paròdia? Bon tema per a una de les meues divagacions, certament. I què en penseu vosaltres, amics?
Mentre me'n doneu la vostra opinió, per favor, engegueu a tota castanya els vostres altaveus i escolteu aquestes cosetes que us deixe ací. Us agradarà...

11 comentaris:

josep sanz ha dit...

el Bruckner, com podràs compendre, m'ha semblat una solemne gamberrada...

Preparant l'altre dia per a la classe d'anàlisi les variacions eroica op. 35 de'n Lluís, recordo que vaig pensar que aquell dia es duria llevar amb ganes de marxa. Beethoven és per mi un dels compositors amb un gran sentit de l'humor, d'aquell de fina ironia.

en fi, salut!

Magister ha dit...

Salut, amics!
fa temps que no m'atrevia a posar comentaris en el bloc, però és que la brevetat que exigeix aquest format no s'adiu massa amb la meua retòrica...
En fi: jo dec tenir un vessant "gamberro", perquè el Bruckner m'ha fet gràcia! La ironia sorgeix del contrast entre l'expectativa de l'oient i el que de fet sent. En realitat, crec que hauríem de parlar ací més aviat de paròdia, ja que és necessari que l'oient conega el text original per poder apreciar la (de)transformació operada. El mateix passa amb el "poutpurri" mozartià.
En eixe sentit, a mi em sembla que Mahler té un humor sarcàstic, ple de mala llet, com pocs. Exemple: la conversió d'una cançò infantil en marxa fúnebre amb tocs de banda militar en la primera simfonia. Al final són els més seriosos els que fan conya! Té raó Josep Sanz: també el gran Beethoven té un gran sentit de l'humor.I és que l'humor -i la ironia- són coses molt serioses!

Marc Jiménez Buzzi ha dit...

En la seva biografia de Mozart, Hildesheimer parla de les paròdies que va fer aquest compositor dels contemporanis seus més plumbis.

Els de "Guia d'orquestra" van dedicar un programa al tema de la comicitat, a partir de l'anàlisi d'una simfonia de Xostakòvitx, un altre dels "de la conya"

http://www.catradio.cat/pcatradio/crItem.jsp?seccio=programa&idint=1051

Cal clicar al tercer programa: "Humors"

Marc

guillem ha dit...

Perfecte, senyors, veig que van apareixent noms ben obvis. Beethoven era (ho sabem també pels biògrafs) un ironista de pinzell gros, i obres com la Pirmera, l'Eroica, la Vuitena, alguns quartets i sonates, etc. ho confirmen. Mahler és un altre clàssic indiscutible. Mozart també (si no heu escoltat Ein musikalischer Spass, us ho recomane vivament!). Podríem posar uns quants exemples de tots ells, i els pròxims dies ho faré (almenys jo).

Anònim ha dit...

Bona vesprada. Potser haja estat un casual pero al fil dels comentaris inserire un fragment del llibret que m-ha portat avui mateix la meua filla. Es tracta de Pere i el llop, de Serguei Prokofiev, i esta editat per Palau de les Arts, a Valencia.

I diu el llibret:

"Stalin havia ordenat que l-art havia de reflectir els ideals comunistes i que la musica havia de ser clara i intel.ligible. Prokofiev, xiquet prodigi i enfant terrible, probablement va escriure esta peça en clau sarcastica. No obstant aixo, des de la seua estrena va tindre un gran exit no sols entre els xiquets de tot el mon, sino tambe entre els adults."

(pag. 6)

Jo no puc opinar si realment es tracta d-una peça en clau sarcastica pero m-ha paregut adient assenyalar la casualitat a dues bandes: em cau a les mans un text que parla de musica sarcastica i del senyor Stalin, tota una broma pesada.


Afectuosament. V.F.


(Disculpeu pero la desconfiguracio del teclat, no trobe els accents ni els altres signes, ajuda a donar=li al text un aspecte mes barroer, si cap).

guillem ha dit...

Home, Vicent, sí que és curiós. Ara bé, estic tan acostumat a entendre Pere i el llop com a conten infantil que ara mateix em costa donar-li una interpretació sarcàstica. No és una obra que tinga jo fresca en la ment, però... Qui seria qui, en aquest sarcasme? Si Stalin és el llop (i no pot ser altrament), llavors Pere qui és? I cada bitxo, a qui correspon? O és que es tracta d'un sarcasme diguem-ne situacional, on el que se satiritza és la temàtica estaliniana? O senzillament estic jo espès i no veig els arbres del bosc? (molt probablement)

guillem ha dit...

Ei, Josep, quant de temps!
Home, això de Bruckner és, efectivament, una gamberrada (jo, i ho afirme taxativament, sóc un gamberro pankarra, però inofensiu) i és solemne, tal com es pot escoltar, de manera que sí, estic d'acord amb tu: és una solemne gamberrada...
Té raó el Magister: aquest humor pressuposa, clarament, una informació i comprensió prèvies sobre la situació. L'humor paròdic només és efectiu quan es coneix l'objecte parodiat, i precisament en funció d'aquest coneixement. Algú que no conega la Vuitena Simfonia de Bruckner només hi veurà, en la solemne gamberrada, una música desconeguda que es converteix en una altra de coneguda. En la paròdia mozartiana de Wolfgang Schröder passa el mateix, amb l'afegit que Eine kleine Nachtmusik és molt més coneguda. Aquesta és, doncs, una de les possibiltats de l'humor en música: la paròdia. Però el coneixement que pressuposa no sempre és determinat. Així, Ein musikalischer Spass no ens remet a obres concretes, sinó als procediments nefastos dels mals compositors en general i a les interpretacions dels instrumentistes incompetents. La tècnica de la paròdia té molt a veure amb la caricatura, també podem trobar en música. És el cas, potser, de les marxes militars i dels Ländler en algunes peces de Mahler.

guillem ha dit...

Marc, els comentaris sobre els dos moviments finals de la Sisena de Xostakòvitx són molt pertinents, en efecte. Aquest autor és, com el seu mentor Mahler, una veritable mina per a l'estudi del sarcasme en música. En el seu cas, el somriure és generalment amarg, al meu parer. I de la ironia, en fi, en podríem parlar amb centenars d'exemples. La meua preferida en aquest sentit és la Novena.

Anònim ha dit...

La wikipèdia no explica la clau sarcàstica de Pedro y el lobo, de fet els del Palau de les Arts s'han copiat el text lletra per lletra de la wiki, i jo he copiat el text del llibret.
No he donat pas la meua opinió, estic intentant trobar una versió audible per poder fer una observació amb criteris personals, però sense donar-li més importància ja que es tractava només d'una anècdota casual.
(ara em trobe com un elefant perdut en una tenda de porcellana fina; no, de Lladró no, de porcellana fina- o el Llac dels cignes a bombo i platerets) VF.

Anònim ha dit...

"Sé breve en tus razonamientos, que ninguno hay gustoso si es largo".

Miguel de Cervantes Saavedra.



Tens raó, Guillem, en assenyalar que es tracta d'un conte infantil, tal vegada innocent, ingenu, tendre, didàctic, pedagògic, i amb tot un seguit de valors educatius i "ètics", afegits al gaudi musical i l'aprenentatge dels instruments de l'orquestra...i més i més...

(Clar que el conte ara està descontextualitzat)

Encara no ho tinc del tot clar però tot i semblar una pífia la meua intromissió amb allò del Pere i el llop, he estat donant-li voltes i crec que no pixava fora de test. Si cal, em retractaré en públic, com Galileu.

No tindrem massa dubtes -tot tenint en compte, amés, la seua extraordinària intel·ligència i precocitat- sobre el caràcter agut i sarcàstic del nostre compositor ja demostrat en altres obres (està ben documentat pels experts, com ara Benet Casablancas que sàviament esmentaves) i crec que en aquesta peça tampoc no s'ha privat.

Ara bé, es tracta d'un sarcasme -has dit situacional- que envolta el missatge del conte, el desenvolupament de la pròpia història narrada. Sense conéixer l`argument no li podem atorgar eixe caràcter sarcàstic a l´obra. Potser per això no s'ha tingut en compte entre les obres d´humor ni tampoc no l´hauria d´haver nomenat en aquest fil.

Ara veig més clar que tot plegat es tracta d'una càrrega de profunditat als mateixos fonaments del "Sistema" que estava promovent la creació del propi conte-musical. Prokofiev havia rebut un encàrrec, i estava mossegant la mà que li donava de menjar, però amb suavitat i molta classe. Li havien encarregat una peça "didàctica" per ensenyar música -avui mateix es fan funcions didàctiques amb eixa obra musical- i ja de pas, aprofitar per enaltir els valors de la jovenalla de la "oje soviètica" i així fer educació per als nous ciutadans que tant necessitava la URSS.
I ací és on troba l'amic l'escletxa, i l'aprofita tan subtilment que el sistema se l'empassa sense tocar paret. Fins i tot és la pròpia "Maria Teresa Fernàndez de la Vega" de l'època qui recita el text. El sistema pretenia "adoctrinar" el jovent; una primera lectura apunta la idea que no s'ha de tindre por, i que s'ha de plantar cara als problemes, que s'ha de ser valent, i vèncer els enemics del poble, de la pàtria.

Molt bé, però, ai las!, allà va la trampa, el caramel emmetzinat: Pere, no solament es passa l'autoritat establerta per l'entrecuix (les ordres del seu avi), sinó que a més venç aquell (el llop gris) que atemoreix el poble i es traga sencers els dèbils i indefensos, però ho fa burlant-se (l'atrapa per la cua)i amb l´ajut del més dèbil (l´ocellet) i deixant en el més espantós ridícul els encarregats oficials de restablir l'ordre, els caçadors, els comissaris i funcionaris, i per rematar la història no permet que li donen mort al llop sinó que en una espècie de marxa triomfal i desfilada el porta al zoològic per ésser contemplat (com a la mòmia de Lenin), ja inofensiu, pel poble. I encara per arrodonir el final feliç salva l'ànec (de la panxa del llop, dels soterranis de les comissaries, la presó o de Sibèria). Així que el valent (temerari) Pere, no dubta en saltar-se l'autoritat, l'ordre i el sistema per aconseguir allò que vol, no dubta en lluitar per fer justícia, per defensar la llibertat, i amb alegria, molta alegria (escolteu els instruments). Si, el conte ensenya música però també a desafiar el poder establert. No em direu que no és subversiu!

I ara, en recordar Prokofiev dirigint l´estrena, podem imaginar un lleu somrís i la botifarra que li dedicaria als de la llotja, tot desafiant-los a desxifrar el missatge.

Bé, la brevetat i la claredat no són pas els meus substantius.


Amb afecte, V.F.

Postdata: Amb mil disculpes, Guillem, com que no puc resumir i no vull "castigar" massa els teus admirables visitants, ho publique i tu mateix ho llances a la paperera quan abans millor, mai no t´ho retrauré.

guillem ha dit...

Esplèndida exegesi, cavaller. Tenint en compte que el text és del mateix Prokof'ev, no em sembla una lectura gens forassenyada. Això sí: llavors estaríem parlant d'humor, sarcasme o ironia de la història (cosa que podríem trobar en moltes històries, i la primera que em ve al cap és Don Giovanni). Casablancas no l'inclou en el seu llibre precisament per això, crec jo, perquè el sarcasme té ací una plasmació diguem-ne "extramusical". I com que a ell li interessen sobretot els recursos musicals que vehiculen l'humor ho ha deixat de banda. Aquesta és la gran diferència, per exemple, respecte dels dos exemples que us posava com a punt de partida. De tota manera, hi ha trets de la partitura clarament humorístics (la part de l'avi tocada en el fagot, per exemple; un instrument que se sol emprar molt per a figuracions grotesques, tot i que pot ser d'un lirisme gloriós). I la part de les trompes fent de llop... no ho sé jo, em sembla un llop més aviat ridiculitzat, però potser és una percepció condicionada...
P.S. Per descomptat que no pense tallar, escurçar o reduir cap comentari (tret dels que siguen insultants, que ací no n'apareixen mai). Ací pots parlar amb plena llibertat, només faltaria. Moltes gràcies!