Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

divendres, 16 de juliol de 2010

Dvořák multipista

Interpretar una obra no és només donar forma sonora a una concepció de l'obra, no és només cuidar el correcte equilibri dels elements al llarg de tota la peça. L'intèrpret també ha de ser conscient que hi ha detalls, moments concrets, crucials, en què està en joc la percepció global de la interpretació. També s'han de cuidar aquests passatges clau, i molt especialment aquests. Hi ha hagut directors d'orquestra especialitzats a cisellar acuradament només el punt G de les obres, per assegurar-se un impacte satisfactori sense haver d'arriscar-se a exposar una idea de conjunt. No donaré noms.

En la meua opinió, dos dels moments que determinen el caràcter de la Vuitena de Dvořák es troben en aquest miracle de bellesa que és el tercer moviment, Allegretto grazioso. Són dos passatges contigus: el primer (A), la tercera exposició del segon tema, a càrrec dels violins, en el trio camuflat del moviment;
el segon (B), quasi immediatament després, amb la reexposició del tema inicial del moviment.

D'aquesta obra tinc almenys set versions, que ací deixaré en un discret anonimat de moment. De cada gravació he extret aquests dos passatges, i el resultat de comparar les diverses versions és el que expose tot seguit.

Núm. 1, A (poseu-li el volum que vulgueu, en aquesta finestreta mateix, i en les altres)

Tensa, temperamental, aquesta interpretació dóna un protagonisme absolut a l'enunciació del tema en els violins. El mp inicial és ja un f, i cap al clímax (en acostar-se al sol sobreagut) tendeix fins i tot a saturar-se en el ff. El seu lirisme no li impedeix articular bé el ritme de la melodia, i el legato és tan afectuós que tendeix al portamento. Una mica bombàstica, si voleu, però veritablement gloriosa.

Núm. 1, B

La reexposició del tema es produeix attacca i amb un subtilíssim ritenuto en les tres primeres notes de l'arpegi. Un toc d'efecte veritablement magnífic, i ben difícil de fer de manera equilibrada. La resta de la reexposició és incandescent i apassionada, a la qual cosa ajuda molt una resposta orquestral fabulosa. Però alhora és transparent, perquè les figuracions del vent (flauta, clarinet) se senten amb una claredat meridiana.

Núm. 2, A

Fogosa, cantada tota d'una sola alenada, aquesta versió també tendeix a saturar el volum. Però desapareix, o es redueix dràsticament, la tendència al portamento, de manera que el seu lirisme és més contingut, no tan romàntic, més noble. L'articulació clara del ritme li restitueix bona part del seu caràcter popular.

Núm. 2, B

El ritenuto que imposa la tradició es converteix ací en veritable ritardando (eco del poco a poco ritardando de mitja dotzena de compassos abans). L'efecte és demolidor, perquè catapulta el tema inicial cap a la definitiva melancolia. El tema està frasejat de manera superba, amb una musicalitat insuperable, i l'equilibri de volums ens permet escoltar clarament la impagable intervenció de la flauta. Però novament es canta sense excessos, austerament.

Núm. 3, A

Potser el cant dels violins queda una mica apagat, en aquesta versió. Les seues virtuts són: que l'atac no és tan agressiu (comença mf), que la melodia és plena de matisos i que el director es preocupa per jugar astutament amb el ritme. Reapareixen els portamenti, però no en un context tan apassionat com en 1A. El contrapunt (escolteu l'entrada de les violes cap al final del passatge) està molt cuidat.

Núm. 3, B

El director es trau de la mànega una reexposició del tema inicialment en p, que no està en la partitura, i la represa de la melodia torna al f original. No negaré que em sembla una invenció molt bonica, però vaja, la partitura... La reexposició comença novament amb un ritenuto que, en no anar seguit del f, resulta una mica suspecte de romanticisme. La realització orquestral és superba.

Núm. 4, A

Captivadora, arravatadora manera de cantar aquesta melodia, amb uns violins que manen i governen el passatge. Llàstima que el ritme quede tan desdibuixat a favor de l'enunciació. Emocionant, sí, però sense referències al seu origen, sense aquest caràcter entre nostàlgic i hedonista de la melodia pseudopopular. Romàntic i somiador. Txec? No gaire.

Núm. 4, B

Curiosíssim, i molt indicatiu, aquest silenci (inexistent en la partitura) entre la transició i la recapitulació. El director exhibeix un lirisme estratosfèric, un punt torturat, i la claredat de textures minva a favor del cant. Versió poc rítmica, en què el ritenuto tradicional del principi sembla que dona temps a la soprano perquè encete una ària d'òpera. La música avança a onades febrils, hipnòtiques. Li falta la gràcia del ball, però.

Núm. 5, A

Versió ben fàcil de reconèixer: el fraseig és impecable, la planificació de volums també, i la claredat de textures no té màcula. Però es tracta d'una manera de cantar reprimida, no precisament convincent per a la música txeca. El vibrato, reduït. Interessant, però no emociona.

Núm. 5, B

Com en el passatge anterior, amb les mateixes característiques. El seu lirisme és, cal admetre-ho, d'una gran delicadesa, però no es tractava d'això, ací, sinó de l'amor a la terra i al país, de la nostàlgia i de la passió.

Núm. 6, A

És un germà bessó de 1A? No, perquè no satura el volum en cap moment, perquè és una versió grossa però no obesa. Però la mateixa tensió, la mateixa efervescència, ompli aquesta interpretació des de la primera nota fins a l'última. Potser els portamenti no són tan notoris, però hi són. L'aparició del re-mi-mi#-fa# de les violes posa els pèls de punta.

Núm. 6, B

Ací no hi ha ni portamento, ni ritardando, ni rubato ni punyetes, sinó una fogosa explosió passional cap al re sobreagut, una explosió seguida d'una tremenda ona expansiva, un fraseig com les ales batents d'una àguila. Es tracta d'un retorn energètic a la melodia de la nostàlgia, el "dolor del retorn", després de la bella melancolia del tema central. Tremenda.

Núm. 7, A

La realització és molt bella, molt romàntica, però tornem al mateix defecte del 4A: el ritme, que pràcticament desapareix, s'esfuma, eclipsat per la melodia. No és que estiga malament, és molt bonica, però deixa insatisfet.

Núm. 7, B

Els grunys del director ("grrrmmrrr, ngggg!", sentim clarament) ens recordem què està demanant a l'orquestra: més lirisme, més vibrato, més apassionament. La intenció és oferir una música romàntica, una melodia encesa de passió, i en bona part ho aconsegueix, però a mi em deixa la impressió d'una distorsió interessada.


Bé, a veure què en penseu vosaltres. Si s'obri un diàleg, ja us aniré informant del nom d'aquests personatges. Us recomane que sentiu aquests extractes amb auriculars, per no perdre'n detall (els altaveus de l'ordinador solen distorsionar massa les coses).

2 comentaris:

Uno que pasaba por aquí ha dit...

Para mí, la versión ideal sería la que: 1) cantase con emoción en las cuerdas; 2) no sojuzgara las figuraciones de los vientos-madera a ese canto; 3) conservara el carácter "danzable". Me ha gustado mucho tu observación sobre la versión número 5: tal vez sea, desde el punto de vista de los planos sonoros, la más impecable, pero, sí, le falta vida. La 4 es muy elegante, pero, ¿es eso, de verdad, Dvorak? La que menos me ha gustado ha sido la 7: "desfigurada", sí, es muy buen adjetivo para ella. En la 6 encuentro detalles preciosos y la más arrebatadora, la más pasional, para mi gusto, es la 1, pero yo creo que, si tuviera que quedarme con una, me quedaría con la 2: el empaste entre cuerdas y vientos-madera es el que más me gusta, pero, además, el canto alcanza gran hondura sin merma de los ritmos y, en (B), la belleza destila un punto de amargura que se te clava en las tripas.

K. ha dit...

Estic d'acord en els tres punts. Ara bé: 1) es pot cantar amb "emocions" diverses, tal com demostra la comparació entre 1 i 4. 2) El vent no pot tapar el cant de la corda, però el seu acompanyament ha de ser suficientment notori perquè subratlla el ritme, i això és important per al teu punt 3). La 7 és sorprenentment decebedora, no s'hi troba ni la virtut analítica ni l'emoció que aquesta música demana. Reconec que 3 i 4 m'agraden, però per pur hedonisme, no des d'un punt de vista elaborat. Les meues preferides són les mateixes que anomenes tu: 1 per la contradicció entre fogositat i tendresa, 6 per l'apassionament eslau, eslavíssim, i 2 perquè és equilibrada i perquè en 2B, tu ho has descrit molt bé, m'arranca les llàgrimes d'emoció (el ritardando és absolutament destructiu, terrible). Algú més s'anima?