Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dimarts, 20 de juliol de 2010

Aproximacions a Bruckner (i IX)

Bruckner i la discografia: opinions personals i res més

Ara ja no ens trobem en la mateixa situació que fa vint anys, quan les gravacions d'obres de Bruckner que es podien trobar en el mercat hispànic no eren precisament abundants. Diversos factors han confluit per a diversificar enormement l'oferta disponible de discografia bruckneriana, ara ja no limitada a les simfonies: la proliferació d'enregistraments, la progressiva saturació del mercat discogràfic fins i tot en referència a autors "minoritaris", el ràpid desenvolupament dels sistemes de codificació i intercanvi d'arxius (d'àudio i de vídeo), etcètera. La quantitat de concerts on és present la música bruckneriana ha augmentat, i la quantitat de gravacions accessibles d'alguna manera s'ha multiplicat exponencialment. Per això resulta enormement difícil estar al dia de la fonografia dedicada al nostre amic Anton, i per això és impossible presentar-ne una panoràmica exhaustiva, ni molt menys. I en l'espai que permet un blog ja resulta ridícul fins i tot plantejar-s'ho. Però com que algunes idees soltes i útils sí que es poden donar, i jo no aspire a res més que això, doncs això faré.


1. La vella guàrdia

Fa anys, mentre em passejava pel mercadet dels encants de València, vaig presenciar una escena divertida. Un iaio s'havia interessat per una gramola d'aquelles antiquíssimes, i el venedor, un altre home d'edat madura, pregonava amb sinceríssim entusiasme les virtuts d'aquella andròmina: "Esto te lo pones en una habitación cerrada y es mejor que un 'compar-dis'!". La frase és literal, us ho jure. En comptes de donar-me ganes de riure, em va dominar un sentiment de simpatia i de divertida compassió alhora.

Us explique això perquè vull deixar clar que el que diré ara és una heretgia, i algun dia potser en parlarem, perquè el tema mereix debat. Però, perdone vostè, jo quan em pose una gravació vull sentir les coses, sentir-les bé, amb un mínim de dignitat, perquè si no les sent bé no en puc dir res amb sentit. I moltes gravacions antigues (fetes amb un únic micròfon, tocades per músics que avui consideraríem tècnicament deficients, fetes en sessions sovint gravades sense condicions acústiques tolerables) són per a mi una pura i simple tortura. Si hi afegim els costums interpretatius heretats del segle XIX, en què l'impacte de la vivència del concert estava molt per damunt del servei a l'obra i de les virtuts analítiques, en fi, què voleu que us diga, la mitologia oficial de molts crítics musicals em sembla senzillament ridícula, insostenible. Ni transparència tímbrica, ni claredat d'articulació, ni tantes i tantes característiques imprescindibles per a jutjar una interpretació no es poden trobar en moltes gravacions antigues, per la senzilla raó que els mitjans tècnics en la major part dels casos no permetien recollir aquestes subtileses. No és estrany que Celibidache desenvolupara aquella hostilitat seua envers la fonografia.

En poques paraules: reconec que les gravacions brucknerianes de Knappertsbusch, Furtwängler, les més antigues de Klemperer, Jochum, Schuricht, etc. tenen interès per la manera com enfocaven alguns passatges, pel seu valor documental, etc., però se'm fan sovint difícils de suportar. En els dos primers sobretot. Aquestes acceleracions delirants en què no hi ha cap dels músics que siga capàç de tocar a temps, aquests ritardandi lànguids, moribunds, aquesta sonoritat de llanda (o llauna, o llautó) de les gravacions, aquestes deficiències en les orquestres de l'època... Ho sent, això em fa patir. A més, per si això fóra poc, Kna es passà la vida obstinat a aferrar-se a les edicions espúries de les partitures, preparades pels deixebles "traïdors" de Bruckner. Total, que aquesta sogenannte "tradició bruckneriana" jo, personalment, la deixe estar de seguida. I qui vulga, que s'escandalitze. "Vivim en un país lliure".


2. Els pares del redescobriment

Quan era més jovenet, vaig entrar-li a la música de Bruckner a través de les gravacions de Böhm i Klemperer. No em pregunteu com és possible que m'agradaren les del somnífer nazi Böhm, a mi mateix em sorprèn, perquè avui dia em semblen literalment soporíferes. però Klemperer continua vigent i excitant, amb els seus plantejaments olímpics, de rocosa monumentalitat, de fredor distant i hieràtica. Unes gravacions magnífiques, sens dubte.

Però el pare de la criatura (de la criatura fonogràfica, s'entén), sens dubte, és Eugen Jochum. Va gravar Bruckner en diverses ocasions. La seua integral gravada amb la Filharmònica de Berlín i la Simfònica de la Ràdio Bavaresa continua sent excel·lent, plena de passió i de rigor; de tota manera, m'agrada més la gravació de simfonies completes feta pels setanta amb la Staatskapelle de Dresden: brillant, expressionista sense concessions, claríssima quant a l'acústica i amb un domini del llenguatge brucknerià insuperable. A més, el volum d'obres sacres (misses, motets, etc.) del mateix Jochum és una referència absoluta.

Un altre dels artífexs de l'esclat fonogràfic brucknerià és, en part Herbert von Karajan. Les seues gravacions dels anys 70-80 amb els berlinesos són molt interessants, i tenen moments veritablement talentosos, tot i que no és el millor Bruckner imaginable. Els enregistraments de "von K." (Gould dixit) amb la Filharmònica de Viena són molt notables, molt. I els de les simfonies 7-9 mereixen un gran respecte.


3. Alguns músics que saben (o sabien) dirigir Bruckner

Doncs sí, de brucknerians interessants, bons i excel·lents n'hi ha uns quants. Comence a abocar el sac de manera desordenada, tal com vénen. No sóc un gran entusiasta del senyor Eliahu Inbal, que sempre m'ha semblat un senyor molt professional però sense molla. Tanmateix, la seua gravació de totes les simfonies de Bruckner, i en totes les versions de cada simfonia (incloses les descartades!), té molt d'interès perquè permet fer-se una idea molt clara de l'evolució de l'autor (l'exemple perfecte és el de la Tercera, de la qual Inbal gravà fins i tot la partitura que Bruckner regalà a Wagner i que després va esporgar notòriament). Una cosa semblant passa amb Georg Tintner, jueu austríac antic deixeble de Schalk, que gravà per a Naxos totes les versions "oficials" amb orquestres de segona fila però voluntarioses. Tintner no era un geni, però era un bon músic i la seva gravació em sembla molt meritòria. Un que ha mesurat les seues forces en dues ocasions amb les simfonies és Daniel Barenboim. La primera gravació, amb la Simfònica de Chicago, és molt interessant i voluptuosa, mentre que la segona (sense la Núm. 0) és senzillament esplendorosa, profundament idiomàtica, amb una Filharmònica de Berlin estratosfèrica. Solti György també feia un bon Bruckner, poderós i arrauxat, amb una Vuitena de campionat. De Ievgueni Mravinski conec una Novena tremenda, indici d'altres Bruckner que deuen ser ben atractius. A Herbert Blomstedt li he sentit en directe una Sisena de gran categoria (fa poc l'ha dirigida als berlinesos, i el que he pogut sentir-ne confirma la impressió del concert). Bernard Haitink no és mai genial, d'acord, però amb Bruckner demostra que és un músic honest i savi; les seues gravacions del darrer decenni, amb el Concertgebouw, la Ràdio Bavaresa i la Filharmònica de Viena, són sorprenents i de vegades sublims. Riccardo Chailly ha fet unes gravacions brucknerianes de gran dignitat, i tinc la satisfacció d'haver-li escoltat en directe una Vuitena de les que no s'obliden mai. Entre els històrics, el grandíssim Rudolf Kempe mereix un lloc d'honor per unes gravacions brucknerianes monumentals, gairebé klempererianes, amb la Filharmònica de Munic, si no vaig errat. Rafael Kubelík va ser incidentalment un brucknerià de dicció apassionada. Un dels músics més honrats i profunds que han dirigit aquestes simfonies és, també, el gran Kurt Sanderling, paradigma de l'antistarsystem i director d'immensa saviesa. El seu Bruckner (la Setena, per exemple) és d'una autenticitat insuperable. Un altre músic també molt professional, per bé que no tan gran com ell, és Wolfgang Sawallisch, que té gravacions molt interessants. Llàstima que un psicòpata com Klaus Tennstedt no arribara a gravar més coses de Bruckner, perquè la seua Vuitena furtwängleriana té un notable atractiu. Hi ha dos directors de primeríssima fila que no m'hauria imaginat mai dirigint Bruckner. Un d'ells és Pierre Boulez, que emn va impressionar molt a Viena amb una Setena molt excitant, i que ha gravat les últimes simfonies amb la Filharmònica, amb resultats desiguals però sempre considerables. L'altre és el meu admirat Nikolaus Harnoncourt, brucknerià de grans contrastos, de transparència prodigiosa i de fraseig apodíctic, però terriblement limitat en l'aspecte del lirisme i de l'expressió de certes profunditats.


4. Top three: els més grans de tots

No és cap secret: Carlo Maria Giulini, il Maestro, ens va llegar unes gravacions vieneses (Segona, Setena, Vuitena, Novena), i alguna amb els de Chicago (Novena), senzillament al·lucinògenes. S'hi recull la seua torturada humanitat, però també la seua elegància aristocràtica, i una bellesa lírica senzillament de somni. Giulini representa el súmmum d'una visió tremendament poètica de Bruckner, ara angelical, ara demoníaca, riquíssima en matisos d'empatia. El Bruckner de Giulini m'acompanya des de fa molts anys.

Aparentment, l'antítesi de Giulini és Günter Wand. Però només en aparença, perquè el que realment els separa és el procediment, no la profunditat (o l'altura). Wand, que no s'encarà amb la música de Bruckner fins que ja era molt major, fa la impressió d'haver nascut només per a sentar càtedra en aquestes simfonies. Les va gravar en nombroses ocasions, primer amb l'orquestra Gürzenich de Colònia, després amb la simfònica de l'NDR d'Hamburg, amb la Filharmònica de Berlín, amb la Filharmònica de Munic... Aquests dos darrers cicles, amb un Wand ja nonagenari, són un absolut miracle. Per a mi, amb Bruckner ja no es pot anar més enllà. Transparència, claredat de dicció, una lògica interna intocable, una autenticitat rotunda, una monumentalitat intimidant, una realització orquestral de somni, unes gravacions refinadíssimes, que escoltar-les em transporta fora de mi mateix: no es poden trobar més virtuts en aquestes gravacions, que per a mi són un monument en la història de la discografia.

I Celi, és clar, Sergiu Celibidache, però sobretot el Celi de les gravacions muniqueses en EMI, el fruit de la traïció del seu fill Serge Ioan Celebidachi... Celibidache, amb els seus tempos de lentitud hiperbòlica, planteja a l'oient un joc i una aposta; si l'oient la rebutja, no té res a dir-li, però si accepta el seu joc es converteix en la droga més dura i incurable que hi ha en la melomania fonogràfica. Celibidache planteja un Bruckner convertit gairebé en música de cambra, on tot se sent i tot està lligat, on el final està contingut en el principi. Alhora analític i místic, objectivista i màgic, controlat i desbordat per la passió, el Bruckner muniquès de es resisteix a ser descrit amb paraules. Amb aquest Bruckner, el ser és, i el no ser no és, i a fer la mà. Si t'empresona, passaràs anys sense escoltar altre Bruckner que el seu, i després et costarà desintoxicar-te amb Wand o amb qui siga. Però aquestes gravacions no són música, són un fenomen de consciència. Una vivència, recomanable en solitari i sense paraules. I punt.


*******

I fins ací arriba, amics, la sèrie "Aproximacions a Bruckner", que naturalment havia de tenir nou capítols, el darrer dels quals més o menys inacabat per definició. La meua intenció ha estat passar-m'ho bé escrivint-ho, per descomptat, però també de fer que a algú li pique la curiositat i decidisca acostar-se a aquest territori frondós pel seu propi peu. I també he volgut, per què no dir-ho, debel·lar determinats tòpics, estereotips i manies amb què de vegades es dimiteix del plaer d'escoltar Bruckner. Com que la resposta d'alguns lectors ha estat tan benèvola i amable, ja us dic ara que em done per satisfet i que l'esforç s'ho mereixia. I hala, a otra cosa, mariposa, que ja he pontificat prou i massa.

3 comentaris:

Uno que pasaba por aquí ha dit...

Klemperer: magnífico, desde luego, pero no en la "Novena" ni en la "Octava" (en la que introducía cortes de su propia cosecha). Tintner: me alegro de que su Bruckner artesanal te parezca de mérito; pensaba que tenías una pobre opinión de él. Barenboim y Solti: para mi gusto, ni el uno ni el otro alcanzan, en sus respectivos ciclos, el nivel de homogeneidad interpretativa de un Jochum, aunque en los grandes momentos Barenboim ofrece mucho más que el impecable virtuosismo de Solti. Chailly: "Sexta, "Octava" y "Novena" -probablemente, también, una temprana "Séptima", que en su momento me pareció esplendorosa- son de lo mejor que se ha grabado en este repertorio durante los últimos treinta años, excepción hecha de los tres directores que nombras al final del artículo. Sanderling es un músico más inspirado que Sawallisch, pero de éste se pueden conseguir muchas más grabaciones de Bruckner y todas las que he oído yo me parecen de altura. Boulez: en realidad, que yo sepa, sólo ha grabado "oficialmente" la "Octava", pero, en efecto, existen registros "piratas" de la "Quinta", la "Séptima" y la "Novena" que tienen valor en sí mismos, como sucede con casi todo su Mahler. En cuanto al trío final, nada que añadir, salvo que no conozco las registros radiofónicos existentes de Wand con la Filarmónica de Múnich. De entre los directores que no mencionas, yo no me perdería por nada del mundo un Bruckner en directo dirigido por Mariss Jansons: la "Séptima" con la Sinfónica de Pittsburgh que ofreció hace unos en Valencia fue formidable, aunque, como en el caso de Sanderling, parezca más interesado en ciertas sinfonías que en todas ellas y, además, las grabaciones -sobre todo, las de la época EMI- no siempre hagan justicia al soberbio director sinfónico que es Jansons en directo.

Uno que pasaba por aquí ha dit...

Ah, y no quiero dejar de mencionar, aunque sólo sea por la extraordinaria "Séptima" de Lucerna, a Abbado, pese a que en este repertorio sea más irregular que en otros y, además, no parezca tener especial interés por el ciclo completo. Yo guardo un buen recuerdo de su "Primera" o de su "Quinta" y estoy seguro de que si programara más Bruckner en Lucerna lograría versiones superlativas.

K. ha dit...

D'acord, ja havia avisat jo que no podia ser exhaustiu ni objectiu. A grans trets, coincidim. Unes matisacions a les teues matisacions: La "Novena"m de Klemperer, tot i que evidentment fallida, és interessant; la "Vuitena" ja sabem que la va manipular. Tintner no m'entusiasma, però les seues gravacions són valuoses. Barenboim té gravacions fonamentals en Teldec (5a, 7a, 9a), i Solti és atractiu. Jochum, per descomptat, era un brucknerià dels grans. Chailly és bo, no és gran, però és bo. Sanderling és un altre director de moltíssima categoria, mentre que Sawallisch és un bon professional però crec que no és molt original, sinó molt discret: les seues gravacions estan bé. Jansons és un excel·lent director, i el seu Bruckner està en la línia Klemperer-Wand. Abbado no m'apassiona en Bruckner, el trobe massa ben pentinat i lleuger, el que passa és que té a favor seu unes orquestres que el tocarien amb els ulls tancats, unes realitzacions orquestrals de superluxe. De tota manera, tots els directors esmentats són fiables a la seua manera, no sols per les orquestres amb què treballen, que això hi compta molt, sinó sobretot perquè són persones d'ofici i amb sensibilitat.