Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dijous, 17 de març de 2011

Dissonàncies i pífies

El món al revés (paròdia irònica i autocruel)
Els músics professionals no haurien d'idealitzar el món dels melòmans apassionats amateurs. Som gent molt normal, i el nostre gremi té tantes misèries com qualsevol altre. Sí, ser dilectante no està malament, és una bona no-professió, però tampoc no és res de l'altre món. Els aficionats pensem sovint que ens agradaria ser professionals.

***

La querella dels antics i dels moderns (versió n + 1)
El més difícil no és aconseguir el que Schönberg anomenava "emancipació de la dissonància", acostumar l'orella a apreciar les subtileses del que la tradició considerava "desagradable" o dissonant. El més difícil és desenvolupar el gust per l'"avantguarda" i després tornar intacte a la "tradició", apassionar-se per l'avantguarda sense acabar mirant amb displicència i menyspreu la tradició, o estimar la tradició sense esgarrifar-se per l'avantguarda. Tan difícil com ho seria participar activament i amb sentit en dues converses diferents i en quatre idiomes alhora. Difícil, però absolutament imprescindible. D'ací el simplisme, la generalització i l'obstinació gairebé fanàtica d'alguns, d'un costat i de l'altre. L'única manera de resoldre l'obsessió letal amb les disjuntives és decretar que, com a tals, són un pseudoproblema. Cal convertir les disjuntives en coordinacions. Sempre serà necessària una dosi de cada ingredient.

***

Ell creu que es dediquen al "minimalisme" perquè tenen tan poca cosa a dir que cal repetir-la perquè semble gran i important. I perquè no s'acabe de seguida.

***

Autoironies
La música com a teletransport. La música com a estupefaent o al·lucinogen. La música com a suprem exercici formal, gairebé matemàtic. Presons successives, o alternades, que no sap evitar. Tampoc no vol ni pot sortir-ne, perquè evidencien l'autenticitat del seu vincle amb la música.

***

Ignorants que diuen de música coses d'ignorants? Això és normal (tot i que també podrien optar per callar!). El més irritant és el discurs dels ignorants en boca dels qui que han tingut una formació i una experiència musicals. Entre ells, alguns professionals.

***

L'ascetisme descarnat i neutre d'un Boulez, per exemple, ens serveix per a compensar el totalitarisme sentimentalista que ho amera tot. És dur, però preferible a aquest infantilisme asfixiant.

***

Epitafi secret d'un importantíssim compositor:
ACÍ JAU X.,
L'ARACIL DE LA MÚSICA CONTEMPORÀNIA

***

La santíssima trinitat del ritme
Tres autors ens van donar les eines per superar la nostra simplíssima ingenuïtat rítmica (en comparació amb l'Àfrica i l'Índia, per exemple): A, B i C.
A era el més intuïtiu i dionisíac, però en la seua obra el ritme té un no sé què d'artificiós, de buscat, de laboratori.
B era qui més en sabia de tots tres (les seues recerques ho demostren), però va ser poc hàbil quan es tractà de reflectir-ho en la seua música (inconvenients del misticisme).
C és l'equilibre perfecte entre la construcció intel·lectual i l'espontaneïtat viva del ritme; en ell, el ritme és material orgànic.

9 comentaris:

Emili Morant ha dit...

En efecte, els qui no som místics entenem (imaginem) el misticisme com una forma (fictícia, evidentment) de cancel·lar el temps, de fer-ne abstracció - i amb el temps, cancel·lar o almenys espantar la seua filla predilecta: la mort. Per això la barreja de ritme i misticisme de B se'ns pot fer ben estranya. Tanmateix, li donarem a B alguna oportunitat més, si fa falta.

Al minimalisme també li donaria una segona oportunitat si no m'hagués semblat que a la primera ja va quedar tot dit (i repetit...).

Imprescindible, com tu dius, tornar a la tradició no només intacte, sinó encara més ric, més savi. En això estem.

vicent ha dit...

des de la meua particular croada a favor de la música viva, he de reconèixer que tornar a revisitar la tradició (la bona), és tan refrescant que no canviaria aquesta sensació per res. Sense anar molt lluny, una sensació que vaig tindre després de passar-me una setmana sencera tocant Stockhausen a Alemanya i sentir la necessitat de tocar Bach; el plaer, llavors, en fer-ho, no es podia comparar a cap altra cosa. I és que tot té el seu moment i com deia un veí meu: "lo mucho cansa, lo poco gusta" :-)

K. ha dit...

Si la virtut d'un aforisme (segons sospite) consisteix a despertar les neurones i fer aflorar perspectives i idees interessants, es diria que els meus aforismes són virtuosos. Bé està.

Personalment, em sembla inalienable la necessitat simultània o consecutiva d'antics i moderns. El que passa és que demana un esforç per a no caure en l'autoritarisme dels uns o dels altres, que sempre és a l'aguait. Però aquesta mateixa tensió ja és, en si, excitant. Ens manté desperts i ens permet gaudir de tot el nostre patrimoni musical (la noció de patrimoni, aplicada als grans d'abans i d'ara, em sembla fonamental).

Respecte de B, el ritme i el misticisme, no crec que necessite més oportunitats, és una música que es defensa molt bé sola. Només lamente que els seus coneixements abismals en aquest punt no s'hagen reflectit de manera natural i convincent en la seua música, en la meua opinió.

Al minimalisme li podem donar totes les opcions i oportunitats que siga menester. En qualsevol cas, a mi em resulta molt difícil d'eliminar aquesta sensació d'absolut avorriment i d'estafa musical que em transmet.

Uno que pasaba por aquí ha dit...

Pero ¿quiénes son A, B y C, si es que son alguien?

En cuanto a los antiguos y los modernos, yo "subiría la apuesta" y diría que es una falsa distinción, no desde el punto de vista del mercado, claro, pero sí desde uno ajeno a esos intereses. En general, a las grandes obras, sean de la época que sean, hay que conquistarlas, cosa que requiere tiempo y perseverancia. Algunas se nos resisten más que otras, y tampoco faltan aquellas para las que, sencillamente, no tenemos sensibilidad, o las que admiramos sin amar.

K. ha dit...

A, B i C són algú, però he preferit deixar-ho en suspens perquè cadascú els pose noms pel seu compte...

La distinció entre els antics i els moderns no sols és un fet social (i per tant existeix, per definició), sinó també una realitat analitzable. Jo pense que la dicotomia no s'ha de negar, sinó que cal neutralitzar-la i transformar-la en una simbiosi. Cosa que exigeix l'esforç a què encertadament et refereixes.

Moriarty ha dit...

Tinc uns candidats per als noms que s'amaguen sota A, B i C. Es poden fer apostes?
Antics i moderns... estic d'acord: de falsos dilemes disjuntius el món n'està ple.

Moriarty

K. ha dit...

Es pot, es pot, només faltaria. No era la idea de l'aforisme, però com que és divertit no em sembla gens malament. Endavant!

Quant a disjuntives, totalment d'acord. Ja m'agradaria a mi que molts partidaris d'un bàndol i, sobretot, de l'altre, pensaren el mateix.

Moriarty ha dit...

Doncs ahí va la meua:

A: Stravinski
B: Messiaen
C: Bartok

Ja dira(n) vosté(s) què els sembla.

Moriarty

K. ha dit...

Bingo i premi complementari!!!