Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dilluns, 28 de març de 2011

Minguet, J.R. i la cultura

Han estat quatre dies sencers, dos caps de setmana dedicats intensament a les avantguardes musicals, amb Vicent Minguet com a mestre de cerimònies. I ahir, finalment, vam tancar el curs que us anunciava fa unes quantes setmanes. Una activitat esgotadora, que ens ha obligat a llevar-nos ben d’hora quan el cos i la ment demanaven descansar de l’alienació quotidiana i setmanal. Però ha pagat la pena! Començàrem amb una introducció pa los niños: Tristany i Isolda, Strauss, Mahler, Stravinski i Adorno, el postromanticisme i la dissolució progressiva de la tonalitat, Bartók, Schönberg el nostàlgic, Berg el romàntic i Webern el visionari (aprofetat pels qui se’n reclamaven hereus), Messiaen el místic i tot el que ha vingut després, sempre amb la presència castrant i obsessiva d’aquella Pasarela Cibeles que ha estat fins avui mateix Darmstadt. Això se’ns menjà molt de temps i ens deixà poc de marge per a entrar en detall en unes quantes coses posteriors, com ara la història de Stockhausen i Boulez, les crítiques al serialisme integral, els «perifèrics» (polonesos, russos, japonesos, etc.), etcètera. Hi ha tanta matèria que tot no pot ser, i això, tothom havia acceptat des del principi.

No era fàcil trobar un discurs acceptable per als tres perfils de públic assistent (músics professionals, aficionats amb bona voluntat i estudiants de filologia), i aquesta dificultat implicava que no es podien donar massa coses per descomptades. Però també resultava impossible parar-se a explicar les coses més elementals, o obviar qüestions de caràcter més tècnic. En això, Vicent ha mantingut en tot moment un equilibri admirable: ens ha oferit una repassada ni divulgativa ni abstrusa, amb un discurs fluid, segur i ple d’idees, un discurs que trasllueix la quantitat d’hores —tota una vida, de fet— dedicades a pair una colossal quantitat d’informació, tan gran que fa vertigen de pensar-hi.

Parlar de música amb músics professionals, aprendre d'ells, és un plaer que res no podria substuituir. I no dic res de les pauses dels dinars, moments en què la companyonia distesa i el bon feeling ens han donat memorables estones de plaer. Encara avui em continua sorprenent que una matèria tan poc popular haja atret gairebé una trentena d’assistents que, en moments tan intempestius i adients per al dolce far niente, ens reuníem en una sala minúscula de la Societat Coral "El Micalet" a escoltar música de Messiaen, Ferneyhough, Nono o Dusapin. Els mitjans tècnics eren mínims, però la bona voluntat dels assistents i el savoir faire del professor han fet tota la feina. Coses així alegren la vida, en aquest ambient tan incivilitzat de València, de vegades analfabet i de vegades castradament academicista. Una bafarada d’aire fresc que hem aspirat conscients de gaudir d'un privilegi exclusiu.

***

Un amable lector o lectora del llibre So i silenci, docent d’universitat que prefereix ocultar-se en l’anonimat de les inicials J. R., m’envia uns comentaris sobre aquell volum d’assaigs. Les seues observacions crítiques m’han fet pensar molt.

"No m'ha agradat [...] aquest nyeu-nyeu de crític musical, aquells adjectius putrefactes -"estratosfèric", "profund"- tota aquella retòrica purament combinatòria del "fraseig" i els "tempi" (m'ha sobtat que vostè escrigui "tempos"). Tot això no vol dir res, i vostè ho sap. És una estafa intel.lectual destinada al consum periodístic: pinso per a snobs que no sabrien tocar "La pastoreta" amb una flauta de plàstic però que, això sí, creuen "saber de música". Tampoc no m'agraden les llistes melòmanes: són una cosa infantil i primària. Primer Bach, després Beethoven... i al lloc 23.567 Torrebruno, potser?"
Home (o dona), J. R., anem per parts i sense intentar ofendre. Els adjectius, de vegades, apareixen encara que hom els prohibesca l’entrada al text. Cap d’aquests dos no m’apassiona, i he intentat no abusar-ne. Però què hi farem, cadascú té les seues limitacions. En qualsevol cas, escolteu, els vostres comentaris tampoc no són aliens a la retòrica més banal; no és per jugar al tu quoque, però allò de la palla i la biga continua vigent, crec jo. I no voldria ser més explícit.

Trobe molt suggerent la idea segons la qual això de parlar de «fraseig» i de «tempo» no vol dir res, és una estafa, pinso per a snobs. També caldria dir que vós no deveu haver estudiat al conservatori —bé, és una impressió meua—, des del moment en què ho presenteu d’aquesta manera. Quant al fraseig, el comentari evidencia que no sabeu què és, i ningú us ha ensenyat mai a fer les lligadures des d’on cal fins on toca, a diferenciar uns staccati d’uns altres, a accentuar el que s’ha d’accentuar encara que no estiga escrit, etcètera. Supose que no coneixeu tampoc les reflexions de Swarowsky sobre les correlacions de tempo, ni les de Celibidache sobre la percepció del temps musical, ni les de Kolisch sobre el metrònom en Beethoven, i no cal que diga res de les investigacions de l'escola espectral, ni...Vull creure que és per això que us molesta parlar-ne, perquè altrament hauríem de suposar-vos mala voluntat. Sí que és cert, però, que els «crítics musicals» o «discogràfics» empren aquestes i altres paraules amb la intenció de fer creure que són especialistes en alguna cosa. Jo no faig «crítica discogràfica», en canvi, sinó que intente superposar l’anàlisi de gravacions amb la literatura assagística. Si no enteneu la diferència entre una cosa i l’altra, poseu-vos a estudiar i després en parlem.

Que hi ha «crítics» que pontifiquen però serien incapaços de tocar res? Cert, molt cert. Menegeu molta raó. Fins i tot abunden els músics professionals que, tot i ser capaços de tocar Berio o Xenakis, de vegades parlen amb una ignorància fascinant sobre gravacions i concerts, sobre edicions i intèrprets. La qüestió és saber mínimament de què és parla, i també saber amb quin to es parla, de quina manera, amb quin registre. Jo no vaig acabar la carrera de música, és cert: amb el violí no vaig passar d’assajar els concerts de Beethoven i Mendelssohn, d’intentar vanament el primer «capritxo» de Paganini, i poc més; amb la flauta travessera barroca no he anat més enllà de tocar alguna sonata de Bach; amb el piano, ni tan sols no he arribat a acabar un parell de preludis de Bach i algun tros de fuga. En harmonia i contrapunt, les lectures de Zamacois, Schönberg i Piston són tot el que podria adduir. Etcètera. No és un bagatge com per a pontificar, certament, sinó d’una mediocritat clamorosa. Però no intente donar lliçons a ningú: opine, fins allà on la meua formació d’aficionat em dóna la possibilitat d’opinar, i res més.

M’ha interessat molt això que dieu de les llistes i Torrebruno. Sí, senyora, una comparació veritablement de molt de nivell. Ara bé, he de dir-vos que em preocupa que, sense saber llegir, ensenyeu en una universitat. L’epíleg dels «Quatre pamflets sobre música», tal com es diu allí mateix, no és una llista jeràrquica ni un cànon, sinó una divagació pels meus gustos personals, a fi d’il·lustrar fins a quin punt l’opinió de l’autor no coincideix del tot amb la que expressa cap dels panflets. No sóc cap Harold Bloom (en tot cas Poldy Bloom, seria!) ni cap Reich-Ranicki de la música, jo. Abans de fer el ridícul amb comentaris com aquests, us recomane que llegiu el llibre agafant-lo amb totes dues mans, i deixant la bragueta tranquil·la.

"Jo no sóc un meloman. He estat anys i anys sense cap altre aparell reproductor que el que m'ha permès tenir fills (gran acudit!). Vaig passar tota la meva adolescència sense cap tocadiscos ni res per l'estil. La meva dona, que té la carrera de piano, tampoc. Gairebé mai vaig a concerts: els assidus a la cosa em provoquen una prevenció instintiva. En canvi, he viscut sempre envoltat d'instruments musicals. Jo feia i faig música. Ho vull subratllar orgullosament, això: jo faig música. [...] La meva vivència de la música no té, doncs, res a veure amb la placidesa d'un meloman: tot això que li explico representa milers i milers d'hores de patiment. De patiment, sí. I de plaer també... però dolorosament posterior.

Benvolgut amic, o amiga, o persona humana: teniu un problema.

***

Fa poc, el nostre col·lega Joaquim Hernàndez es feia ressò, en el seu blog In fernem Land, de les paraules de Riccardo Muti durant un Nabucco a Roma. Muti, un director més o menys acceptable, si per alguna cosa musical es caracteritza és perquè no és precisament d’esquerres, ni estèticament progressista. L’enemic mortal d’Abbado, vaja. Per això resulten especialment sorprenents les seues paraules durant la coneguda sarsuela de Verdi, en resposta a un «Viva l’Italia!» del públic. Reproduesc la traducció del Joaquim, amb algun retoc:

"Si, jo estic d’acord amb aquest Visca Itàlia, solament que jo no tinc 30 anys i la meva vida ja l’he feta, i com a italià que viatja pel món estic molt preocupat per tot el que s’acosta. Aleshores, si jo us faig cas del que em demaneu de repetir el “Va pensiero”, no ho faig tant o no només per raons patriòtiques, ja que aquest vespre mentre el cor cantava “Oh mia patria sì bella e perduta!”, he pensat que si nosaltres matem la cultura sobre la qual ha estat fonamentada la història d’Itàlia, serà veritat que la nostra pàtria serà bella i perduda. Per tant, com que som en un ambient molt italià, i tal com succeeix moltes vegades Muti ha parlat als sords, m’agradaria fer una excepció, ja que som a casa nostra, en el teatre de la capital i el cor i l’orquestra ho han cantat i tocat molt bé, i ara si voleu unir-vos, el farem tots plegats. A temps, però."


Muti, un «liberal», defensant la inversió (i per tant la intervenció) de l’estat? No ens enganyem: ell defensa la inversió en cultura, més concretament en música, més exactament en música clàssica, i particularment en la que dirigeix Don Riccardo. I això és bo, o dolent? Home, depèn. L’amic Joaquim defensava que, si hi ha retalls, es facen en altres coses: en publicitat institucional, en «ambaixades catalanes», en despeses i dietes d’alts càrrecs, en pensions vitalícies. Estic d’acord en això, i encara hi afegiria: en l’església catòlica, en cobriment dels forats dels bancs, en subvencions al cinema espanyol... Ai! No, xe! Ja hem començat malament!

És demagògic proposar que primer s’invertesca en educació i sanitat, i després ja parlarem de cultura? Això defensen alguns, entre ells —de manera implícita— el meu amic Joan F. Mira, en un article recent. In fernem Land proposa que els polítics siguen transparents en les seues finances, i que no puguen cobrar de la cosa pública més enllà de 8 anys. Ho trobe perfecte. Però per què no som sincers? El Palau de les Arts (l’òpera) de València ha costat prop de 400 milions d’euros —setanta mil milions de pessetes, per als paleolítics com jo—, i ara mateix costa al contribuent 11.000 euros diaris (quasi dos milions de pessetes) només de manteniment, sense tenir en compte ni el personal ni les despeses artístiques. El senyor Barenboim, tan filantròfic ell, fa un «bolo» a Valladolid i, com a preu d’amic, cobra cinquanta mil euros del calaix públic. Si hi afegim totes les xafarderies que podríem traure dels escrits del «tinent Colombo» Norman Lebrecht, el ball de xifres es multiplica i no acabaríem mai. Això ens sembla normal, també? Torne a dir que hem de ser sincers: cada milió d’euros que se’n va en grans figures del star system o en caríssimes produccions de desfasades òperes del segle XIX, cada milió de pessetes que devora l’Escarabat de Calatrava, són diners robats a les pensions dels meus pares, al subsidi d’atur de la meua parella, a la investigació sobre el càncer de qualsevol ciutadà, a la substitució dels barracons per instituts de secundària normals. No, no és demagògia; demagògia és dissimular que l’alta cultura, un signe de civilització, és també un símbol d’estatus i que té les mans tacades de sang des del principi dels temps. Demagògia (i materialisme barat!) és pensar que l'alta cultura és una inversió i que en un moment o altre dóna beneficis. Doncs no, no senyor. En això estic d’acord amb el meu amic Jaume Ortolà. Em sembla molt bé que s’invertesca en cultura, però me la porta molt fluixa si a València els de La Fura fan o no fan la tetralogia wagneriana, o si els suïssos regalen a Abbado l’orquestra més cara del món i compren a Boulez l’acadèmia més xula que un es puga imaginar. Si volem un poble culte, lliure i desvetllat no l’aconseguirem cremant el pressupost per a major glòria dels Lorin Maazel i altres paràsits de la colla, sinó educant més i millor els joves i invertint en les coses que donen dignitat; no en símbols d’estatus per a ricatxos pedants i ignorants, sinó en serveis als ciutadans, entre ells educació i sanitat. Entre elles, subvencionar els talents joves i la cultura a peu d’obra. I sabeu què? Que jo, contrabandista de tota la vida que abomina les bandes de música, considere infinitament millor subvencionar-les i promoure els joves talents que pagar morterades de milions a tants directors inútils, orquestres funcionarials i cantants mediocres com els que omplen la programació de les sales d’aquestes latituds. No ho dic per demagògia, ho dic per sentit de la responsabilitat i de la justícia.

6 comentaris:

Uno que pasaba por aquí ha dit...

1) Qué alegría me ha dado enterarme de que el curso de Vicent ha tenido treinta alumnos. Es un éxito admirable. En su momento, incluso llegué a temer por su celebración, pero veo que, por una vez, el pesimismo se ha demostrado equivocado.

2) Criticar ocultando la identidad es, aparte de muestra de cobardía y mala educación (como habría dicho cualquiera de nuestras madres), un ejercicio de agresividad en toda regla. Si el mensaje te ha llegado por Internet, será una confirmación más de cómo un medio que debería servir para la comunicación y la formación se pone una y otra vez al servicio de la agresión y la infantilización.

3) El problema del derroche de las subvenciones en cultura forma parte del problema del derroche de las subvenciones "tout court" y del nefasto empleo que en general se hace del dinero público. Para hacer las cosas con dignidad no hace falta gastarse millonadas ni pretender competir con Madrid o Barcelona, pero me temo que eso no luce mucho y, además, parece evidente que, a menos gastos, menos posibilidades de desviar fondos.

K. ha dit...

1. La xifra exacta d'assistents, durant el primer cap de setmana, crec que era de 26. En qualsevol cas, deixa entreveure que fins i tot en una ciutat com València hi ha un grup dufús de gent interessada per alguna cosa més que no pel repertori zombie que imposen les institucions locals.

2. En la meua opinió, el més greu no és l'anonimat (que sovint sol servir, com tu dius, per a actuar de manera irresponsable). El pitjor és aquesta suficiència petulant amb què ho critica coses que no ha llegit bé. He de dir, de tota manera, que del correu de J. R. (el dolent de "Dallas", no?) he eliminat, per discreció, les lloances i alguna cosa més.

3. El que volia denunciar és aquesta asimetria de criticar molts malbarataments de recursos (cosa que compartesc) però no dir ni una paraula contra el disbarat intolerable que suposen algunes inversions en "cultura". Fa uns dies vaig estar en un conservatori local per escoltar un recital en què els intèrprets, instrumentistes de nivell, tocaven entre altres coses obres de Carter i Netti; doncs bé, pel que costa un "bolo" de Barenboim tenim pagats quasi cent (100) concerts com aquell. Amb el que cobrarà el senyor Marek Janowski per dirigir Chochón (perdó: Chausson) a València es podrien pagar altres tants cursets com el de Vicent Minguet, o es podria cotractar un professor d'harmonia per a un conservatori de províncies durant gairebé dos anys... Etcètera. I no vull fer les comparacions amb l'educació o la sanitat, perquè la cosa encara semblaria més greu. Si aquesta estafa col·lectiva que anomenem eufemísticament "crisi" implica retalls, preferiria que començaren pels Muti que infligeixen Verdis impunement a preus exorbitats. Per cert, el senyor Muti, si tant es preocupa per la cultura de la gent, que agafe el milió de dòlars que li han donat fa poc els suecs pel Premi Birgit Nilsson i que els invertesca en un projecte de l'estil de BPhil@Zukunft dels filharmònics berlinesos, per exemple. Seria més efectiu que les hipòcrites "llàgrimes de cocodril" per "La Cultura", crec jo. El populisme i la demagògia no és cosa només dels polítics que retallen en sanitat i educació.

Un altre que passava ha dit...

1) Sí, reconec que sóc el primer sorprès per l'efectivitat del curs. Una trentena de persones tancades 4 dies matí i vesprada amb l'olor a pólvora a l'aguait era, si més no, pràcticament inimaginable. Una vegada més es comprova el poder de movilització de les minories. Altra cosa és la capacitat d'acció, o de reacció, però en tot cas l'oferta de crèdits universitari (el paperet, de nou) sempre és atractiva, i potser si a les manifestacions ciutadanes es regalaren entrepans, diplomes o coses semblants, com acostumava a fer el partit popular a la plaça de bous en precampanya (ignore si amb diners públics), la cosa superaria espectatives i percentatges. Ja no vull ni pensar si s'arribaren a fletar autobusos a totes les comarques de la Comunidad, com també feien els savis que governen; això ja rebentaria les estadístiques, i en comptes de postmodernitat hauriem hagut de parlar de Miracle o intervenció divina; per a la qual cosa s'hauria necessitat la presència d'algun capellà per aixecar acta.

2) La crítica sempre es bona si està ben fonamentada i s'exerceix honestament. Del que puc llegir del senyor JR hi trobe molta autoreferència (yo, mi, me, conmigo), i per tant, puc deduir que la lectura que ha fet de so i silenci és una lectura basada en prejudicis, o no massa allunyada d'aquests. Potser el senyor JR és un expert que no viu de la música però en canvi ha produit un seguit d'obres que no han vist la llum des de fa 40 anys, o d'assaigs que no han estat publicats degut tal vegada al seu alt nivell crític i a una objectivitat que en aquest país no té cabuda; potser... això segurament li dóna la dimensió necessària per a establir els llindars de qualitat de la prosa assagística de temàtica musical en català, de la qual JR deu ser un gran analista, i en deu haver fet una lectura comparada. Llàstima que JR més enllà d'aquesta crítica anònima, no es digne en fer aparició pública per a aportar-nos una mica del seu coneixement i així poder col·locar-nos a tots al lloc on ens pertoca i, com diria Artaud, finir avec le jugement de Dieux.

3) Muti... per a què parlar d'aquest senyor? És sumament pedant, dirigeix d'una manera pedant, i el que ha aportat a la història és pràcticament una anècdota d'aquelles d'en Norman Lebracht.. és un producte més d'una classe italiana de la seua nissaga i quan obri la boca l'únic que surt són discursos demagògics i acudits de mal gust. D'invertir els diners en cultura en sap ben poc aquest senyor, més aviat s'assembla al model d'il Cavaliere, model on sembla que bona part de la societat italiana s'avindria amb no poca gana, bona vida, bon menjar, bon vestir, bon temps, i bona companyia. Què més es pot demanar? Verdi? sí, i a La Scala, si pot ser... i amb Muti, com han de ser! Sempre calen titelles i bufons. Altrament la vida no seria vida i qui ens donaria la petita dosi d'indulgència que ens cal? Sono imperdonabile...

K. ha dit...

1. Tot arribarà, o potser no, no ho sé. Amb miracle o no, el que queda clar és que has aconseguit mobilitzar unes quantes persones interessades, que al seu torn podrien arrossegar-ne unes quantes més per a altres iniciatives. Entre els assistents hi havia de tot, però també hem trobat bona gent interessada i agraïda. I això no té preu.
2. Jo crec que JR deu ser un absolut geni, poc preocupat per les gravacions, que toca molts instruments i no va a concerts. Ha de ser-ho, perquè l'altra opcio (un friqui patètic) resulta poc caritativa no és educat insinuar-la.
3. A banda de les virtuts i vicis de Muti (un berluscata que s'atreveix a criticar el Padrino!), el que volia expressar amb les meues exageracions és que aquest discurs benpensant i "humanístic" de defensar la inversió en "alta cultura" sol anar a parar sempre al mateix forat: pasta abundant per als de sempre i per al de sempre, diners en quantitats indecents que hom arrabassa a la cultura viva i, sobretot, als drets de les persones, inclosos els melòmans. I això em rebenta. No sé què cobra Muti (per exemple) per un concert, però si es reduïren a la meitat les seues aparicions pagades amb diners públics es podrien fer moltes coses, i no sols en sanitat i educació. Crec jo.

Uno que pasaba por aquí ha dit...

1) Creedme: conozco unas cuantas actividades en las que se emplea la zanahoria de los créditos y ni siquiera así se logra reunir al mínimo de asistentes necesarios para la celebración del curso.

2) Esbozo apresurado del planteamiento de Muti et al.: como en sanidad y educación siempre va a gastarse lo mismo (el mínimo para que la gente se dé con un canto en los dientes y siga apoyando, activa o pasivamente, el sistema: ¿o es que vamos a ser tan ingenuos como para pensar que los "problemas endémicos" de la sanidad, la justicia, etc., no obedecen a razones estructurales?), y como a los de nuestra casta eso les importa un pepino, reclamo mi parte del botín estatal, que, por pura casualidad, resulta que se identifica con otro de los anzuelos que el sistema emplea para legitimarse, el del "apoyo a la cultura".

K. ha dit...

1. És veritat. Els puntets i els crèdits tenen una funció instrumental i quasi diria que "subornativa" (en el nostre curs n'hi havia alguns d'aquests que vénen, firmen i se'n van. N'eren pocs, però el "bulto" que feien, el fet que foren "paganos" i la delicadesa d'anar-se'n ens va beneficiar als altres...
2. La teua síntesi és radicalment exacta, i no es podria haver expressat millor.