Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dimarts, 3 de juny de 2008

Desempolsegant coses interessants

Fent una mica d'ordre per casa, he rescatat un parell de CD que estaven sepultats en el caos. El primer és la Quarta simfonia de Franz Schmidt (1874-1939), un epígon de Wagner i Bruckner que va tenir la mala sombra de romandre a Viena en temps de l'Anschluss i de començar a col·laborar amb els nazis, per la qual cosa el van nomenar "el compositor més gran de l'Ostmark [Àustria]"... Bé, tot i que va començar una espècie de cantata titulada La resurrecció alemanya, sembla que el personatge en qüestió no devia ser gaire doctrinari, perquè va col·laborar amb músics jueus durant tota la seua vida sense cap problema (entre ells Schönberg i Paul Wittgenstein, el germà del filòsof; i va ser el solista de violoncel a la Filharmònica de Viena durant tota l'època Mahler). Alguns que el coneixien van dir que en realitat no tenia ni idea de política, com si diguérem que era un Knut Hamsun de la música. Aquest autor està sent recuperat ara per alguns directors com Neeme Järvi, Franz Welser-Möst i Fabio Luisi (d'aquest darrer us parlaré demà, que avui farà un concert a València molt prometedor). La peça de Schmidt més coneguda per Àustria és la darrera de les seues quatre simfonies, titulada "Rèquiem per la meua filla". Els seus quatre moviments estan lligats per un attacca, però l'obra recorda molt la Setena de Bruckner. Hi destaquen sobretot el tema inicial del primer moviment, una melodia enunciada per la trompeta en solitari, extremament melancòlica i plena de cansament, i també el tema del segon moviment, una bella melodia de violoncel (l'instrument de Schmidt). El respectable públic d'aquest blog coneix la meua debilitat pel postromanticisme; aquesta simfonia, carca tant com voldreu, em sembla una obra molt interessant i plena de belleses melòdiques i d'instrumentació. Us la deixe en una versió en directe, vertaderament bonica, dirigida per Fabio Luisi a la Simfònica de Viena:
http://rapidshare.com/files/119734890/1_CD_Track_01.mp3
http://rapidshare.com/files/119734963/2_CD_Track_02.mp3
http://rapidshare.com/files/119735004/3_CD_Track_03.mp3
http://rapidshare.com/files/119735106/4_CD_Track_04.mp3
http://rapidshare.com/files/119735116/5_CD_Track_05.mp3

Una altra cosa interessantíssima que he desempolsegat és el volum primer de la sèrie Wien Modern, on Abbado dirigeix obres de Ligeti, Nono, Boulez i Rihm. Com sabeu, Wien Modern és una mena de festival que va fundar el 1988 Abbado per difondre la música viva. I això, en una ciutat tan conservadora com Viena, té un mèrit descomunal. Sí, són uns fatxorros del copó, però les coses van canviant... Ho demostra aquesta sèrie de CD, amb la Filharmònica de Viena tocant obres d'autors contemporanis amb una naturalitat i un desparpajo que pareixen impossibles. D'aquest CD, tot ell extraordinari, sempre m'han meravellat especialment les dues obres llegendàries de Ligeti, Atmosphères i Lontano. L'autor s'aplica a crear una música sense ritme, melodia ni gairebé harmonia, una música feta de timbres que evoca una mena de gran alenada. M'encanta especialment la manera que té de jugar amb els unísons i especialment amb l'intervals de segona, menor i major, un interval fascinant (i ple de ressonàncies històriques, especialment entre Mahler i els vienesos). Ací trobareu un estudi molt bonic sobre els "patrons rítmics" de Lontano. Els clusters de Ligeti són com una planta a càmera ràpida, amb els seus desenvolupaments vius, amb la seua harmonia fractal, sempre idèntica a si mateixa i sempre canviant... De veritat, una pura luxúria sonora, encara més en mans d'un postromàntic com Abbado i d'una orquestra com aquesta. Ací us les deixe, totes dues peces:
http://rapidshare.com/files/119724286/Atmospheres.mp3
http://rapidshare.com/files/119724329/Lontano.mp3
I em sembla que algú ha deixat el CD sencer por las verdes praderas, concretament ací:
http://www.filestube.com/ea50231f488d95d203e9/go.html

Ja em direu què us sembla, tot plegat.