Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dimecres, 4 de juny de 2008

A l'Olimp i -- als lleons!

Ahir, efectivament, vam anar al concert que oferien els Wiener Symphoniker sota la direcció de Fabio Luisi, amb un programa intemporal i per a tots els públics: les dues últimes simfonies de Schubert. Vaig descobrir Fabio Luisi per casualitat, en un programa de la cadena Arte en què dirigia la primera simfonia (Versuch eines Requiems) de Karl Amadeus Hartmann. I em van sorprendre la gran professionalitat i l'enorme musicalitat d'aquest desconegut, director estable de la Staatskapelle Dresden i de la Simfònica de Viena. Després he pogut escoltar gravacions seues en directe, molt interessants totes elles: una Zauberflöte deliciosa, una Quarta de Brahms literalment esplendorosa, la simfonia de Schmidt que ahir us vaig penjar, etc. Les expectatives eren altes. La veritat és que no les va defraudar. La "Incompleta" en mans de Luisi es va revelar davant nostre com un món riquíssim de matisos, amb un fraseig impecable de genuïna marca schubertiana. La coda que tanca el primer moviment es mostrà com un enorme crit d'auxili, una urgent i angoixada alenada de dolor premonitori. El segon moviment va ser tota una lliçó de pathos meditatiu, sense pressa, deixant que totes les notes respiraren amb vida pròpia, i aproximant-se al fluid perfecte del discurs furtwänglerià.
La "Grande" esdevingué, com ha de ser, la més schubertiana de les simfonies de Bruckner. El nivell general fou altíssim, tret de l'extrema fragilitat del so dels oboès i fagots de l'orquestra, i amb un clarinet solista generalment baix. Però la simfonia va resplendir com un enorme i intimidatori monument de pedra, consistent, tremend. La partitura emprada era clarament tradicional, no pas Urtext, perquè el principi de l'obra va ser en els solemne 4/4 tradicional, en comptes de l'alla breve de l'original. Vaig remarcar una certa llibertat en els tempi. La sorpresa va arribar quan el clímax del segon moviment, i després de dos acords dels violins, terribles com dues llances clavades al cor, es va produir un silenci sepulcral, tan dens que es podia tallar amb un ganivet (era el mateix públic que havia saludat els contrabaixos de la "Inacabada" amb una melodia de telefonino, sí, amics...). I després, uns violoncels literalment celestials, amb el tempo reduït a la meitat i recuperant-se a poc a poc. El tercer moviment va ser més desigual, amb problemes de quadratura que s'anaven solucionant de tant en tant. I el quart, finalment, olímpic, apoteosi de la monumentalitat.

En total, un gran concert, sí. Llàstima que, enduts pels aplaudiments fogosos que els vam dedicar, ens van propinar dos "regals" que, en fi, es convertiren en la taca lletja d'un vespre fabulós. Primer, el tercer moviment de la Vuitena beethoveniana, tret de context com un rap mirant la tele al sofà. Malament rai. I després, oh sí, oh sí, la "dansa hongaresa" de Brahms, no diré quina. "Ho sabia, ho sabia!", em deia el Magister. "I ara tocaran Paquito el chocolatero", li responc jo. Evidentment, el públic orgasmava i es va deixar endur a una orgia d'aplaudiments i "bravos" que em va posar d'una mala llet còsmica. Érem a la fila 5, enfront mateix de les violes, i vaig substituir els aplaudiments pel signe romà del polze cap avall. Entre aquest gest insòlit i la meua samarreta decorada amb una partitura autògrafa de Bach, els músics van començar a mirar-me entre divertits i avergonyits, "mireu aquell, mireu!", es deien entre ells. Doncs sí, senyors, això no es fa. Les propines haurien d'estar prohibides en concerts com aquest, sots pena d'hostiament immediat i sumaríssim.
En fi, tal com ja he dit, un concert memorable, tret d'aquestes arrancades finals de populisme intolerable. Molt a l'altura del personal de per ací, certament.