Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dimarts, 10 de juny de 2008

Oxigen, per favor...

Dijous passat tornava jo del poble, puge al cotxe, engegue la ràdio, i pam!, una integral de sonates per a violí de Corelli, en directe. El gran Pérez de Arteaga, com sempre, feia lioneses i tiramisús amb un dels organitzadors del concert... Uf! Em va entrar una certa irritació, que a mi mateix em semblava exagerada, però era ben real.

Dissabte em va caure a les mans una gravació —no diré quina, que encara em pelaríeu!— de la Simfonia alpina de Strauss, una obra que m’agradava quan era adolescent. No vaig poder passar dels primers cinc minuts. Que irritant, aquest kitsch benpensant i crematístic!

Ahir, les tres últimes conferències del càtedro ianqui sobre Great Masterworks eren —atenció!— sobre el Tontentanz de Liszt. Greenberg explica tot el context de la música programàtica al segle XIX, l’eclosió del nevirtuosisme amb Paganini, la vida i miracles de Liszt, l’estructura de la peça punt per punt, des del tema de Tommaso da Celano a cadascuna de les variacions, les cadenze que delimiten les seccions, tot absolutament... I no puc evitar la sensació que com millor conec aquesta obra, més estúpida i barroera la trobe...

Total, que ahir, per desempallegar-me d’aquesta sensació de nàusea, vaig tirar mà del Helikopter-Streichquartett de Stockhausen. En la nota necrològica ja us vaig explicar per què faig aquest tipus de salts. La veritat és que aquesta obra, que durant els anys noranta va moure força enrenou i polseguera al voltant del Festival de Salzburg —a l’estrena salzburguesa, i no sé si també a la d’Holanda, era ple de vips—, no m’interessa com a música, sinó com a esdeveniment. Stockhausen fa volar els quatre membres del quartet de corda en sengles helicòpters militars, els segueix amb càmeres i micròfons que transmeten en directe, i ho projecta tot plegat en quatre pantalles i quatre columnes de so després de processar el material i coordinar-lo. Els trèmolos del quartet, que competeixen amb el soroll de les aspes dels helicòpters, han de sonar una mica per damunt d’aquest, i el soroll directe dels volàtils s’ha de sentir molt poc des del lloc de l’espectacle, o no gens si pot ser. La partitura representa els quatre trèmolos en glissandi, i els quatre aparells, amb vuit colors diferents. Si en voleu més detalls, la pàgina de l’autor ho explica amb pèls i senyals.

L’efecte simbòlic d’aquesta combinació és magnífic. Conta l’avi Karlheinz que quan li van proposar que escrivira un quartet de corda, ell va dir que ni pensar-hi, que allò és una estructura del segle XVIII i que ell ni ha diferenciat mai entre forma-contingut-realització ni ha escrit mai sonates, simfonies i coses d’aquestes. Però una nit, en somnis —ai, iaio Karlheinz, quina posada en escena tan clàssica i venerable—, va tenir la idea de barrejar els quatre instruments i els quatre helicòpters, i la cosa a poc a poc va anar prenent forma. Els jerifaltes del Salzburger Festspiele, en conèixer la peça sobre el paper, s’hi van entusiasmar d’allò més (qui ho havia de dir, el lavabo de Herr Von K. convertit en plataforma per al músic més atrevit del segle XX...!), i els del quartet Arditti també, i finalment van aconseguir llogar els quatre catxarros a l’exèrcit austríac. El resultat —que els vips, evidentment, no van entendre gens ni mica— és fantàstic. Stockhausen els llança a la cara aquesta barreja entre el rerefons burgès —abans aristocràtic— del quartet i l’apocalíptica i coppoliana colla d’instruments de guerra, el món de la ficció benpensant i el món de la realitat destructiva, allò que es vol fer creure i allò que es vol dissimular. Un happening iconoclasta d’altíssim poder destructiu, una magnífica malifeta gamberra i punkarra que, què voleu que us diga?, m’encanta i m’allibera d’aquella contaminació timorata, conformista i soporífera de corellis, straussos i lisztillos. Hala, assaboriu-ne un trosset en aquest vídeo: