Genis desconeguts, fantasmes i pirates (capítol 2)

Quan ho vaig trobar a la pàgina web de John F. Berky em vaig quedar de pedra. És clar, no hi havia pensat: quantes vegades heu sentit parlar d’actuacions en directe de la Süddeutsche Philharmonie? Era una orquestra fantasma, creada abans de 1968 per a propòsits discogràfics. Si intentem fer una síntesi del que en diuen els detectius de la melomania, resulta que abans de 1968 es va crear una orquestra amb aquest nom, formada per membres de la Simfònicade Bamberg i de la Filharmònica Txeca, per a propòsits discogràfics. Hi participaren els txecs sobretot pels volts de la Primavera de Praga, en una època en què tingueren una certa llibertat de desplaçaments. Però la invasió soviètica posà punt final a aquella situació, i entre 1968 i 1970 la Simfònica de Bamberg s’apropià d’aquell nom per fer gravacions de baix cost. El creador d’aquella orquestra era, segons sembla, un tal Alfred Scholz. De què us sona, això?
Segons sembla, Scholz va estudiar direcció d’orquestra amb Hans Swarowsky, tot i que no apareix en les llistes de l’apèndix preparat per Gómez Martínez... Va exercir també com a productor discogràfic. Estigué actiu sobretot per Alemanya, on va emprar el nom del seu mestre, i d’altres de ficticis, per tal de comercialitzar les gravacions fetes amb la Süddeutsche Philharmonie. Gràcies al buit legal existent, Scholz va anar reeditant aquelles gravacions en diversos segells, de vegades canviant el nom de l’orquestra, de vegades canviant el nom del director. La trajectòria com a productor és curiosa. Les gravacions fetes entre 1968 i 1970 eren per a Polyband i per a Primaton. Després, fins a 1977, sembla que les feia la ÖRF (la Ràdio Austríaca), que en 1977 les va vendre a Premis, una companyia de Scholz, o que es diu que ell controlava. Conta Berky que el catàleg de Premis passà a mans de Musikförderung, una societat el nom complet de la qual significa «Agrupació per a la promoció de les relacions musicals entre Àustria i els països veïns orientals»... Tot plegat sembla una història d’espies: pseudònims, Guerra Freda, països de l’Est... Actualment, aquelles gravacions de la ÖRF / Premis / Musikförderung són propietat de Point Productions, controlada per Wilhelm Mittrich fins 2004, any en què el van obligar a renunciar-hi. Però qui l’hi va obligar? No ho sé. Sembla que Scholz ha venut gravacions d’aquells fons a qualsevol companyia que estiga disposada a publicar discos de baix cost, de l’estil dels que es venen als hipermercats. I ací és on ve la gràcia de l’assumpte. Segons alguns, sembla que Alfred Scholz mateix ha servit com a nom de base per a multitud de gravacions de l’ÖRF que hom volia vendre sense pagar drets als intèrprets reals. Alfred Scholz és converteix de vegades en Albert Schulz, s'italianitza com a Alberto Sciulizzio i... Alberto Lizzio, que trobareu sovint als CD d’Alcampo, Carrefour i llocs semblants. Però qui és, realment, Alfred Scholz? Ha existit realment, o és un altre nom fantasma que podria amagar el de directors reals, des d’Anton Nanut fins a vés a saber qui?

Poca informació trobareu sobre ell, ni a Internet ni a les enciclopèdies. Hi ha un blogger que n’ha publicat aquesta foto de Scholz, però ningú no sap d’on se l’ha treta... No cal que busqueu informacions sobre Alberto Lizzio: no hi ha res, excepte la constatació que és un nom fals, com altres (Cesare Cantieri, Denis Zsoltay, etc.).
Intrigat per tota aquesta situació, em vaig posar en contacte amb una de les persones que més saben sobre Hans Swarowsky, un físic japonès que investiga la figura del directors austríac entrevistant tots els seus deixebles vius: el Dr. Satoshi Saito. En la seua pàgina web, Satoshi diu que «quasi totes les gravacions amb la Süddeutsche Philharmonie són falsificacions», i, és clar, aquesta formulació implica que algunes no ho són. Quines? Li ho vaig preguntar, i la resposta va ser: «no tinc manera de provar quines va fer realment. Hi ha molts misteris.» És clar, arribats en aquest punt, la cosa ja té un aire decididament novel·lesc. Satoshi m’explicava, ara fa un parell d’anys, que la família Swarowsky i el seu grup de seguidors vienesos (Manfred Huss, Erika Hitzler i probablement el mateix Berky) s’havien enfrontat amb els hereus de Jascha Horenstein perquè consideraven que la gravació del concert per a violí de Bruch, amb Ivry Gitlis, era obra de Swarowsky i no pas de Horenstein... Per cert, Huss, amic de la família i antic deixeble de Swarowsky, és qui va editar Wahrung der Gestalt, que al capdavall és una miscel·lània d’articles que Swarowsky no volgué publicar, cosa que provocà la ira d’alguns deixebles del mestre de mestres.
Sembla una idea acceptada que Alfred Scholz, siga qui siga, és l’autor si més no d’algunes de les gravacions falsificades. Sobre aquesta base, la família Swarowsky va contractar un advocat perquè perseguira judicialment el pirata, i el resultat és que Scholz... va desaparèixer. Els Swarowsky, com ja deveu haver deduït, consideren Scholz com el dimoni, l’enemic públic número 1. Fa uns anys, Satoshi trobà una persona que es deia que havia treballat amb Scholz. Aquesta font, presumptament de primera mà, tenia poques ganes de parlar sobre els negocis que havia tingut amb Scholz, però sí que va informar Satoshi que el personatge en qüestió ja no és viu. Per complicar més encara el misteri, hi ha professionals que diuen ser —o haver sigut— amics de Scholz, i que el lloen com a músic.
I la guinda del pastís es troba en la figura del director Milan Horvat (Croàcia, 1919, potser encara en actiu). Segons sembla, algunes gravacions venudes amb el nom de Swarowsky (o de Scholz? o de tots dos?) són obra de Horvat. Aquest músic explicà al meu interlocutor que un seu antic representant comprà i va revendre gravacions seues (de Horvat) a la ÖRF. Lamentablement, i per raons òbvies, Horvat no recorda si entre tot aquell material hi havia alguna peça bruckneriana...
Què tenim de moment, doncs? Doncs precisament això: històries clandestines de la Guerra Freda amb txecs, alemanys i russos; excel·lents músics que no coneix ni déu, però que són capaços de fer uns Bruckners decents i uns Brahms més que notables; heterònims que es reflecteixen i es reprodueixen com un joc de miralls deformants; inintel·ligibles pirates que usurpen personalitats, que compren i revenen gravacions de no se sap qui, per posar-les al mercat en segells que no arriben ni al nivell del «baratillo» i, per tant, pràcticament sense guanyar ni un cèntim. Un panorama bigarrat i fascinant, sí. I què passa amb les gravacions, les falses i les autèntiques? Em ve a la ment una de les meues pel·lícules favorites de l’Orson, amb la paraula sobreimpresa a la pantalla, amb lletres cridaneres: «FAKE!». Bé, en el pròxim capítol acabaré el rotllet, que ja s'allarga massa.