Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dimarts, 1 de juliol de 2008

La desesperació d'un víking

Allan Pettersson, de qui ja vaig dir quatre coses ací fa uns mesos (sembla que sóc el primer pringat que escriu res sobre ell en català! Vaja friki!), és un personatge de filiacions múltiples i contradictòries, amb un univers propi i particular, i té un llenguatge que és només d'ell i no ha tingut continuadors. Tradicional en moltes coses, original en moltes altres, l'idioma del dissortat malacara d'Estocolm es congria i madura sobretot en les seues 16 simfonies. Els seus fonemes són, tal com ja ho he comentat, una harmonia que parteix del postromanticisme expressionista i el sodomitza fins a un estadi posterior però no atonal, un ús narratiu de la percussió que la col·loca en igualtat respecte de la resta de famílies, una certa tendència a l'autocompassió obsessiva amb recaigudes constants en acords menors en posició de tònica, unes melodies i modulacions que evoquen la sonoritat que associem a la música nòrdica, una instrumentació d'arrels diverses (Prokof'ev i Xostakòvitx, Mahler especialment, els francesos), unes melodies d'alenada llarga... El seu món sonor és una orgia de contrastos, sovint violents, entre seccions que imploren i seccions que esclaten, entre agressivitats desfermades i implosions d'un lirisme descarnat. És, a la seua manera, un expressionista fora de temps, un outsider mahlerià de passions i patiments extrems, un romàntic antiromàntic.
La Setena Simfonia, escrita entre 1966 i 1967, és la primera obra que li va atorgar el favor i el fervor del públic. La va dedicar a Antal Dorati, que la va difondre amb l'Orquestra de la Ràdio Sueca. És, com moltes altres peces seues, una obra en un sol moviment, un immens arc expressiu que de vegades pot fer la impressió errònia d'una mena de poema simfònic. En les seues simfonies en un sol moviment, Pettersson tendeix a organitzar el material com en una mena de paràbola ascendent i descendent, primer encarada cap a un clímax brutal que després va submergint-se en un abisme de foscor fins que conclou amb la més intensa solitud que la música és capaç d'expressar.
La Setena està vertebrada al voltant de tres nuclis temàtics:
(A) una melodia ascendent-descendent que tendeix al cromatisme,
(B) una seqüència cromàtica descendent (el passus duriusculus de tota la vida, símbol per antonomàsia de la mort) que després sotmet a desdoblaments i inversions , i
(C) una minúscula cèl·lula obsessiva (apareixerà un bon centenar de vegades) primer en els metalls i després en el registre greu de la corda. L'estructura de l'obra és, aproximadament: introducció-exposició / intensificació / clímax / reexposició / coda. És a dir:
-----
1. Exposició, que comença com si fóra una introducció amb A en clarinets i violes, seguida d'insinuacions de B fins que arriba C, que sembla tallar el discurs.
2. Alternances constants de C, que actua com una mena de ritornello angoixant, i dues formes de C. Aquesta secció, que gairebé de manera constant es mou amb una única pulsació (blanca = ca. 69), té la funció d'augmentar la pressió atmosfèrica cap a la secció següent.
3. Clímax: expressió estentòria de B, primer, i després d'una versió sincopada de C

que remet inevitablement al tema inicial de la Novena Simfonia de Mahler:

4. Successió variada de A, que reapareix, i les dues formes principals de B, que contrasten amb l'anterior i fan el mateix paper de ritornello que abans feia C i esmicola sovint el discurs. En aquesta secció apareixen diversos moments de sonoritat clarament sibeliusiana. S'hi incorpora un bellíssim interludi, de sonoritat intimista, confinat a les cordes. Les llargues notes penjant en els primers violins tornen a evocar la Novena de Mahler, concretament els minuts finals.

5. Una espècie de llarga coda que recupera A, B i C i arriba a superposar-los, en direcció expressivament descendent, fins que les melodies de flauta, piccolo i primers violins dissolen la música en altures estratosfèriques. L'ambient final és d'una solitud glacial, d'una tristesa còsmica.
------
Sobre la partitura (que vaig aconseguir gràcies als bons oficis del president de la Pettersson-Gesellschaft, Dr. Michael Kube) crida l'atenció que tots els metres emprats són compasos amb la blanca com a referència (alla breve, 3/2, 5/2, 7/2, 9/2). És evident la intenció de donar amplitud a una declamació de períodes llargs, sovint immensos.
Hi ha penjada a MegaUpload una versió d'aquesta obra, a càrrec de Gerd Albrecht i l'Orquestra de l'Estat d'Hamburg (CPO). També es pot trobar pel ciberespai la de Leif Segerstam i la Norrköpings (BIS), però ara no tinc temps de buscar-la. També podeu veure (a trossets, és clar) a YouTube una filmació de l'obra sencera dirigida per Sergiu Comissiona, que segurament recordareu per l'època que va passar al pòdium de la Simfònica de RTVE, i que es convertí aviat en un dels màxims valedors internacionals de l'obra de Pettersson. Comissiona també la va gravar en vinil, però no he pogut aconseguir la seua versió, i és una llàstima. De tota manera, la d'Albrecht és una interpretació bastant decent i clara en l'aspecte instrumental, violenta i intensa des del punt de vista expressiu, i us en recomane una audició atenta, en solitud, amb poca llum, amb l'ampolla de Torres 10 ben a mà...

En fi, aquesta és una de les dues obres idònies per a entrar en el món d'aquest personatge tan peculiar, grandíssim compositor del "cànon negligit", que és Allan Pettersson. Els bons mahlerians, xostakovitxòfils i brucknerites hi trobaran una font secreta i inexhaurible. O això espere.

5 comentaris:

Àlex Andrés ha dit...

estic fent els deures. però trobar tres quarts d'hora seguits és empresa impossible a casa meua. El primer quart d'hora(metòdic, jo) està francament bé. Quan acabe la feina, li la porte, mestre.

guillem ha dit...

És comprensible: si em costa a mi, que no tinc fills... Agafa-t'ho amb calma. Pettersson, com Bruckner, no satisfà els impacients. Demana complicitat, i això només és possible quan un es dóna el moment. Però crec que t'agradarà, tot i que per a mi l'entrada ideal en Pettersson és la Sisena, més esquinçada i violenta que la Setena. Aquesta és més un plany, aquella és un plany i un crit. Música de categoria, al meu parer.

Àlex Andrés ha dit...

M'ha semblat fantàstica. Finalment vaig poder amb ella i pagà la pena. La construcció és superba. Em van fer especial gràcia els aguts finals i la cita a xostakòvitx (voluntària o no) cap al minut 12: el famós re-mib-do-si.

Mercis per presentar-me'l, al pettersson. Segon plat?

guillem ha dit...

El segon plat podria ser --si no l'has consumit ja-- la Sisena, de la qual vaig escriure ací quatre coses elementals però que espere tornar a exposar amb més rigor d'ací a poc, ja que n'he pogut aconseguir la partitura. A poc a poc aniré penjant les coses d'ell que he pogut trobar, perquè en gaudiu.
Per cert, en tornar de Friburg et faré un truc i quedem a fer un carakhillo, que ara vaig liat fins a les orelles. Et sembla bé?

Àlex Andrés ha dit...

Perfecte, guillem. M'abelleix molt eixe carajill. Passa-ho bé als països bàrbars!!!