Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dimecres, 9 de juliol de 2008

Injustament oblidat

L’any 1926, el Kolisch-Quartett va estrenar dues Peces per a quartet de corda que havia escrit un jove de 22 anys. El pipiolo aquell estudiava composició amb Alban Berg, ni més ni menys. Al mestre li va agradar tant aquella obra que la va considerar com el passaport d’entrada —definitiva i de ple dret— del novell compositor al cercle selecte de la Segona Escola de Viena. Amb el pas del temps, però, el seu nom va desaparèixer d’aquella nòmina excelsa, simplificada des de fora per als temps futurs en forma de Santíssima Trinitat —de la mateixa manera que en van desaparèixer d’altres com el del precedent Zemlinsky o el dels perifèrics Gerhard i Leibowitz. Però la veritat és que la zweite wiener Schule eren més de tres persones. I entre ells hi hagué aquell jovenet de les peces per a quartet, un senyor que es deia Theodor Wiesengrund Adorno.

Si no vaig errat, el primer text dedicat a la creació musical d’Adorno va ser un article del compositor, director i docent que acabe d’esmentar, René Leibowitz —sí, el mateix que havia estudiat amb Ravel, Schönberg i Webern, el mateix que seria mestre de Boulez, Pettersson, Henze i d’altres. «Der Komponist Theodor W. Adorno» és un article que Leibowitz va publicar en 1956 en un volum commemoratiu que va coordinar justament el gran amic d’Adorno, Max Horkheimer (Zeugnisse. Theodor W. Adorno zum sechzigsten Geburtstag. Frankfurt am Main, Europäische Verlagsanstalt, p. 355-359). M’agradaria reproduir per a vosaltres tot el raonament de Leibowitz, però no podrà ser —l’article me’l va aconseguir el meu amic Sebastià Moranta, i deu estar amagat entre els milers i milers de pàgines fotocopiades quan jo vivia a Cracòvia. Sí que he pogut rescatar, d’altres papers meus, aquest passatge: «[...] la posició d’Adorno com a compositor és el resultat del coneixement musical. [...] Sobre la música d’Adorno es podria dir: Si elle n’avait pas existé il aurait fallu l’inventer. [...] El fet que les seues composicions hagen romàs quasi desconegudes no vol dir res sobre la seua importància; si no tinguérem aquesta música desconeguda, tampoc no posseiríem els seus coneguts escrits». Vint-i-sis anys després escriuria Joan Fuster: «[...] el personal egregio dedicado a la metafísico ha tenido escasas atenciones a la música. Y si alguno se detuvo en ella, no fue para fiarse: es el caso de Adorno. Por otra parte, ¿qué música pudieron escuchar Kant, Hegel, Sartre y Adorno, sin tocadiscos, transistores ni cassettes?». En un llibret que vaig confeccionar fa uns anys, vaig aprofitar una mica d’espai per criticar aquesta atrevida ignorància de Fuster i, de passada, defensar l’Adorno compositor.

I és que, sincerament, em vaig alegrar fa poc quan vaig descobrir en el llibre d’Enrique Gavilán —comentat ací fa uns dies— un passatge en què l’autor afirma que Adorno era un bon compositor, millor que Nietzsche —un altre filòsof melòman. Hi estic d’acord al mil per cent. Al Goethe-Institut de Cracòvia vaig veure, ara deu fer quatre anys, un vídeo que em va encantar. L’havia dirigit un tal Nikolaus Westphal, i es titulava In erster Linie Komponist und Musiker — Die unbekannte Seite des Theodor W. Adorno. Allà es parlava de la faceta musical pràctica d’Adorno, amb nombrosos exemples musicals. En recorde especialment una espècie de conferència sobre les Peces per a quartet de corda op. 2 núm. 1-2, amb exemples en directe a càrrec del Buchberger-Quartett, i el que més se’m va quedar en la memòria era l’anàlisi que feia el conferenciant sobre l’estructura del segon moviment, Variationen. I recorde també que mirant aquell documental em va venir al cap la mateixa comparació que fa Gavilán. Tenia present aquell CD de música de Nietzsche que fa uns anys van publicar (nada menos!) Dietrich Fischer-Dieskau i Aribert Reimann, en Philips, tan grans figures per a una música mortalment avorrida i decebedora, mediocre. En canvi, Herr Professor Doktor Adorno havia fet una música veritablement encisadora; ancorada, és veritat, en l’estètica expressionista de l’època de la Passacaglia de Webern, de les Kammersymphonien de Schönberg o del Wozzeck de Berg, però extraordinàriament ben construïda, competent i expressiva. Malgrat moltes de les coses que escriuria més tard, i la seua amistat amb la gent de Darmstadt i amb el bo i millor de les avantguardes de la segona meitat del segle XX, tinc la sospita que Adorno mai no va arribar a passar de cor més enllà d’aquella estètica. En la meua opinió, el serialisme clàssic el va deixar en fora de joc, solo ante el peligro, i el que va venir després més encara. Però bé, ningú no pot fugir de la seua ombra, i l’interessantíssim compositor Adorno no hi és una excepció. Ara, en el seu camp destacava, d’això no tinc dubtes.

Com en una espècie de feliç confluència telepàtica —i no és l’única—, per aquella època Paco López em va gravar una còpia del CD que en 1996 van publicar els de Wergo, amb les Peces per a quartet de corda que he esmentat abans, les Peces per a orquestra op. 4 (1-6), els Lieder per a cor femení a quatre veus a cappella, El tresor de Joe l’indi i Kinderjahr (peces per a orquestra sobre Schumann). Els intèrprets: el Buchberger-Quartett, la Frankfurter Opernhaus- und Museumsorchester, el Frankfurter Kammerchor, Gary Bertini i Hans Michael Beuerle. En aquella època dura, Paco era el meu únic contacte amb el món de la discografia, i la meua única font de combustible musical. Ara sóc jo qui us fa el favor i el regal a vosaltres. Ací el teniu:

http://www.megaupload.com/?d=SR1RJTZ7

Insistisc: és bo de veritat, més del que podríeu sospitar. Escolteu-lo i ja em direu si us agrada o no. I ja podeu donar les gràcies a l’amic Paco, perquè això no és fàcil de trobar, ni barat...

20 comentaris:

Anònim ha dit...

"En la meua opinió, el serialisme clàssic el va deixar en fora de joc, solo ante el peligro, i el que va venir després més encara."

Si así fuera (y, musicalmente lo es), bendito Adorno. Ya me dirás tú a mí a quien no deja fuera de juego el serialismo clásico. Lo cierto es que, a medida que pasan los años, me doy cuenta de que hay una serie de movimientos de vanguardia ( y postvanguardia y todos los "postpost" que se le quieran poner) que más insoportables me parecen, empezando por el cubismo en pintura, sobre todo el de Picasso, horror de horrores.

La semana pasada, cuando estuve en el Pompidour, me acordé mucho de esa observación tuya de hace ya unos cuantos años: "La música europea tendeix a dissoldre's després d'Anton Webern: sobre això no tinc gaires dubtes." Pongamos "arte" donde tú dices música (y "ser" o "cosa", desde luego), et voilà: la gran engañifa. Y esto lo dice una persona a quien la audición en directo de diversas obras de Ligeti le hizo llorar de pura exaltación ante una belleza inconmensurable.

Para no extenderme demasiado al respecto, acabaré por el principio: "el va deixar en fora de joc, solo ante el peligro". ¿Y qué otra cosa pretendía aquella poética, entre otras muchas?

(Añadiré una observación que resulta más aplicable a otras poéticas que no son la del serialismo: cuando "la cosa" se volatiliza -pongamos, nuevo horror de horrores, la melodía o, en pintura, la figura humana o el mundo por el que vagamos-, cuando mengua como los platos de los cocineros que se dedican a deconstruir, cuidadito, cuidadito, que, en general, alguien nos la quiere colar. Cuando "la cosa" se reduce a "lo que yo siento ante la cosa" -¿quién denostaba el otro día por estos lares la estética romántica, eh, eh? ¿y no es esto estñtica romántica recauchatada, bodrio pasado que nos quieren colar como novedad novísima?-, malo, fatal, horrible: estafa al canto. Sirve al menos para entender cuán genial era Heidegger. Por fortuna, los artistas de veras encuentran siempre el modo de reinventarlo todo sin salirse del tiesto, lo que cada vez es más difícil, claro, y exige estrujarse mucho, muchísimo, las meninges y todo lo demás, y tener talento de verdad. Me mojaré: no sé cuántas veces habré escuchado determinadas obras de Wolfgang Rihm, por ejemplo.)

Paco

josep sanz ha dit...

Amics, dues cosetes.

Primerament sobre el post. He escoltat alguna de les obres d'Adorno que tan amablement ens has deixat. Tens raó, en Wiesengrund no anava faltat de talent musical. Però aquí val la pena obrir un tema realment interessant, i és que aquell qui no fa no és, aquell qui no es desenvolupa correctament no arriba a ser, encara que en tingui la possibilitat, la potencialitat. El quartet que obre la grabació té qüalitat, certament, però no s'allunya un pèl dels primers quartets de Schönberg. No n'hi ha prou amb saber fer allò que ja està fet. Perquè? Si nosaltres ho disfrutem, tant és si és original o no. Si la música té qüalitat no passa res si no representa una nova manera de veure i viure l'Art, oi? Doncs sí que passa, i és que aquell qui fa una música tan deutora del geni d'un altre arriba un moment que deixa de tenir la necessitat d'escriure. I és aquí on Adorno se n'adona, que ell no diu res de personal i per tant que no té la necessitat d'escriure. Va escriure ell sobre això? Probablement.

Sobre el comentari de'n Paco. No puc estar-hi més en desacord. Hi ha hagut en totes les èpoques de l'art bons músics. És igual el "sistema" (si és que en podem anomenar així). El que compta és la qüalitat del músic que hi ha al darrera de cada partitura. Molta gent critica el serialisme com a sistema. I jo ho entenc com a necessitat de passar pàgina, necessitat que totes les èpoques han experimentat per tal de tirar endavant. Però no es pot veure el serialisme com un bloc, perquè entre la música de Nono (incloses les diferents etapes del músic), d'Stockhausen (idem) i de Boulez no hi ha massa cosa a veure. Però que ningú es preocupi que avui dia ningú escriu pensant en el serialisme. Hi ha actualment moltíssima varietat de músics que han optat per camins diferents. En Paco cita Rihm, però n'hi podríem afegir moltíssims, com Furrer, com Aperghis, com Dusapin.

Una petita incoherència del text de'n Paco es fa evident quan denosta la "volatilització" de la melodia al mateix temps que valora la poètica de la música de Ligeti. També s'hauria de preguntar aquí: de quin Ligeti? Què entens, Paco, per melodia?

Tampoc entenc exactament el significat de la dissolució de la música post-Weberniana. La música de Webern és essencial, que aconsegueix una compressió extrema de l'expressió musical. En poques paraules, la música de Webern és hiper-romàntica. Però precisament per la seva condició de música essencial, és increïblement fecunda i ambigua. Se'n poden fer múltiples lectures i en aquest sentit no és el final de res, ans el contrari, l'inici de gran varietat de música sorgida en les dècades posteriors. El mateix Rihm, sense anar més lluny, és un fanàtic de Webern i a les seves classes s'analitza la música d'aquest amb certa asiduitat.

En fi, tema complex que no crec que es pugui despatxar amb tanta facilitat.
Salut

guillem ha dit...

Anem per parts. Adorno es quedà fora del serialisme clàssic (el vienès) perquè allò era una estètica que no anava amb la seua forma de romanticisme. (Incís: s'ha qualificat típicament el serialisme clàssic de "formalista" i "objectivista", però això em sembla simplista; per a mi és una forma ulterior d'expressionisme i, per tant, té un component romàntic ben cert). Tu dius: "Ya me dirás tú a mí a quien no deja fuera de juego el serialismo clásico". Home, els auditoris carques no han passat de (potser ni han arribat a) Verklärte Nacht... A banda que el dodecafonisme és com tot: demana un esforç d'autoeducació. Jo no crec que un bon melòman es quede avui dia en fora de joc davant les Variacions op. 31 de Schönberg, o davant la Sinfonia de Webern... I jo crec que Adorno, en el fons, no va entendre que hi poguera haver expressionisme fora de l'atonalitat lliure.
Hi ha una afirmació de Paco que em sembla certa, però que un professional actual de la composició (cas del Josep) no podrà acceptar mai, perquè aleshores es tiraria pedres a la pròpia teulada. I és que l'època contemporània ("època caòtica", com diria Harold Bloom) va plena de tongos, camelos, enganyifes i mangarrufes, que s'amaguen darrere d'una façana aparentment selecta i elitista, "experimental", "innovadora", etcètera. I no arreglarem les coses si diem que "la història posarà cadascú en el lloc que mereix", perquè en la meua opinió això és senzillament fals. El pas del temps sovint petrifica les mentides i eternitza les injustícies, tal com ens ho mostra el "cànon" vigent i el repertori habitual. Adorno n'és absent, Carl Orf és omnipresent, per exemple. O les pallassades de Cage (ja sé que el Josep em voldrà afusellar per heretge...) són canòniques a més no poder, cosa que a mi em sembla un exemple brutal de com la repetició del cànon jeràrquic pot enverinar-nos el judici. Avui és més difícil que mai saber qui ens està prenent el pèl i qui és realment una força artística renovadora o senzillament respectable. Sobre això, cadascú té els seus criteris. Cadascú sabrà qui li mereix respecte i qui no. En qualsevol cas, crec que Paco i Josep estaran d'acord en l'afirmació d'aquest darrer segons la qual en totes les èpoques hi ha hagut mals artistes i bons artistes. Ho subscric.
Quan dies enrere malparlava del romanticisme (i ho faré tantes vegades com calga!) em referia al romanticisme històric, al dels primers cinquanta anys del segle XIX, pam amunt, pam avall. El romanticisme pres com a terme genèric és tota una altra cosa; hi ha qui diu que és una de les dues (?) maneres clàssiques de ser occidental (?), per allò de les èpoques platòniques / aristotèliques. El concepte de romanticisme que jo fustigue, arrelat en el segle XIX, és el de la bavositat expressiva, la descurança formal, la irracionalitat recalcitrant, la fantasia escapista, el sentimentalisme, la falta de control del material artístic, etc. Res de tot això no s'aplica, per exemple, a un "romanticisme" (així, amb cometes, en sentit metafòric) radical com el de Mahler, Otto Dix o Kafka (o Trakl).
Continue. Crec que era el mateix Adorno, en el documental que us esmentava, qui deia una cosa així (cite de memòria): "Un dia, Alban Berg em va dir: 'Arribarà el moment en què vostè haurà de triar entre Beethoven i Plató'. I al final vaig triar Plató". Una tria pragmàtica, una manera d'evitar la dispersió. Ningú no m'ha demostrat que Adorno "se n'adona, que ell no diu res de personal i per tant que no té la necessitat d'escriure". De fet, les obres del CD Kompositionen són dels anys vint i trenta, i per tant tampoc no estava tan fora de temps com pot semblar des de la nostra perspectiva.
"[...] aquell qui no fa no és, aquell qui no es desenvolupa correctament no arriba a ser, encara que en tingui la possibilitat, la potencialitat". Crec que hauríem de ser molt circumspectes amb aquestes qüestions. El "dogma de l'originalitat", tan exalçat des de fa un parell de segles, no és una categoria lògica a priori, sinó una convicció contingent, sorgida en un moment de la història, i que podem acceptar o rebutjar, però que no és de cap manera el criteri suprem per a valorar les obres d'art, ni molt menys. La meua idea en obrir el fil de discussió sobre Adorno no era la de jutjar allò que no arribà a ser (cosa absurda, perquè no podem jutjar un contrafàctic com si fóra un fet), sinó la d'opinar que és injust que la música d'Adorno s'haja quedat fora del repertori, perquè és una música de qualitat. El fet és que va deixar de composar, i es va concentrar en la filosofia, a l'època en què els seus col·legues començaven a emprar un procediment nou de composició. Però això m'és completament igual: com a compositor, ell va produir dins l'estètica expressionista, que en aquell moment encara no estava tan fora de temps (era la de deu o quinze anys abans, si fa no fa), i el que va fer en aquella època era ben bo. Punt final, per a mi. El que no va fer com a dodecafonista no és un tema que m'interesse, perquè és història ficció. "El ser és, i el no ser no és". Aquelles obres mereixen ser rescatades de l'oblit, crec jo. Torne al d'abans: per al meu gust, són molt millors que algunes peces que trobem en tots (tots!) els manuals d'història de la música del segle XX.
La meua idea sobre la música després de Webern, que Paco cita amb la seua excel·lent memòria, és una interpretació personal del que ha passat des d'aleshores. Per a mi, l'últim gegant de la música és Webern. El que ha vingut després, en part desenvolupa Webern, sí, però en part és una cursa cap a l'abisme de l'anything goes, que l'amic Vicent decrivia (crec que irònicament) com "el temps de la llibertat, la igualtat i la fraternitat (sic)". És clar que després de Webern hi ha música bona i excel·lents compositors! Però la tendència, tal com jo la veig, és a la dissolució de la música com a resultat de la "desdefinició" del que justament significa "música". Per a mi, i és una opinió personal, a l'època contemporània no sols hi ha abundosíssima música dolenta, sinó que s'hi han colat coses que òbviament són "música" per als qui viuen de fer-les (o d'interpretar-les, o de gravar-les, o d'incloure-les en programacions, etc.), però que per a mi no són música, ni art, ni res. No cal que espereu que done noms, perquè no pense fer-ho. Però jo ho veig com una dissolució, com un camí cap a la desaparició definitiva de la "música culta" com a cosa viva i no com a recreació del passat.
Bé, perdoneu aquesta prolixitat, però és que han aparegut molts temes alhora...

josep sanz ha dit...

El tema és certament espinós. cito: "Hi ha una afirmació de Paco que em sembla certa, però que un professional actual de la composició (cas del Josep) no podrà acceptar mai, perquè aleshores es tiraria pedres a la pròpia teulada. I és que l'època contemporània ("època caòtica", com diria Harold Bloom) va plena de tongos, camelos, enganyifes i mangarrufes, que s'amaguen darrere d'una façana aparentment selecta i elitista, "experimental", "innovadora", etcètera." Al contrari, res més lluny de la meva intenció intentar defensar el gremi en la seva totalitat. Hi ha moltíssima música contemporània que no té cap intenció de dir res, i en aquest sentit es pot calificar d'enganyifa. Hi ha moltíssima música dolenta, també, però més o menys com en d'altres èpoques. Sempre hi ha hagut compositors que han escrit sense tenir massa cosa a dir, i alguns fins i tot n'han viscut prou bé. Però també n'hi ha que té com a prioritat l'expressar-se i que per tal de fer-ho necessiten desenvolupar noves maneres d'expressió, perquè estareu d'acord amb mi que així com parlem amb el nostre idioma d'ara i no el que es feia servir fa cent anys, també ens expressem musicalment de manera diferent ara que abans.

Anem al tema Adorno. Jo no proposo això que en Guillem en diu el "dogma de l'originalitat" com a valor necessari en una obra, sinó com a valor necessari per que un compositor es pugui desenvolupar amb veu pròpia, que és diferent. Efectivament, no podem saber què hagés fet Adorno de seguir escrivint música, però podriem fer-nos una pregunta inversa: tindriem Beethoven en el pedestal que tenim si només hagués arrivat a l'opus 18? El tindriem per un jove talentós, més o menys com podem tenir l'Arriaga, però poca cosa més. És clar que podem disfrutar de les seves obres com d'una obra ben feta però poca cosa més.

Per poder arrivar a la veritable comunicació hem hagut primer d'arribar a poder-nos expressar amb total llibertat, sense cadenes, ben bé com ho fa l'últim Beethoven, o Mahler, o Bruckner. L'últim Webern ens aporta molt més que aquelles juvenils obres netament post-romàntiques, per molt maques que siguin, perquè transcendeix l'objecte musical. En la meva modesta opinió, aquestes obres d'Adorno no passen de ser bona música, i m'atreviria a dir que estan escrites des de la intenció de fer bona música. És clar que la personalitat, tal i com diu molt bé en Guillem, o fins i tot el culte a la personalitat, és un valor que neix amb el romanticisme, segurament ja amb Rousseau, o potser fins i tot abans. Però és que la música, com l'art en general, ha passat de tenir una funció molt determinada, des de fer un retrat de qui sigui fins a escriure una cantata per a una cerimònia oficial, a tenir-ne una de molt diferent. Tàpies diu en algun lloc que la fotografia va alliberar el pintor del servilisme al que estava sotmés, és a dir, d'haver de representar la realitat.

Respescte als manuals de música del segle XX. Segur que tens raó, però crec que no hem d'esperar trobar en aquests manuals un criteri absolut, infal·lible, perquè precisament fa massa poc temps i és difícil tenir-ne una visió ample. Crec que normalment s'atorga el valor d'un artista no només en el que ha fet, com si fós una obra aïllada del seu context, sinó també per la influència que ha tingut en les generacions que l'han seguit. No sé si és el millor criteri, però sospito que té alguns fonaments importants.

i per acabar, uf! Hi ha sovint veus molt pessimistes respecte a la música culta. Més o menys pel camí que tu proposes. Jo no ho veig com una dissolució, ni molt menys, sinó com una transformació. La música, tal i com nosaltres l'entenem, anirà transformant-se, com ho ha fet sempre. I cal admetre que ho fa a una velocitat més que notable. Potser estariem d'acord en que l'ultim gegant de la música ha estat Webern, com en el seu moment ho va ser Bach. No hi ha res del que s'ha escrit posteriorment (que valgui una mica la pena) que no els hi degui alguna cosa. És clar que en el món contemporani s'hi han colat, com tu dius, coses que no són ni música ni art ni res, però això passa amb la literatura, amb la pintura i a tot arreu on vulguem mirar. La condició humana ja ho té això, sempre hi ha gent més preocupada d'aconseguir una bona posició que del sentit d'allò que fa, però això no invalida la qüalitat dels altres.

guillem ha dit...

Josep: "Però també n'hi ha que té com a prioritat l'expressar-se i que per tal de fer-ho necessiten desenvolupar noves maneres d'expressió, perquè estareu d'acord amb mi que així com parlem amb el nostre idioma d'ara i no el que es feia servir fa cent anys, també ens expressem musicalment de manera diferent ara que abans."
Home, aquest no sé si és un bon argument per a defensar la música viva: "expressió" i "idioma" pressuposen necessàriament un llenguatge compartit, i amb la defensa dogmàtica que es fa avui dia de "cadascú el seu llenguatge [privat]" ja no es tracta d'expressar res, lògicament. A banda que, si entrem en el tema del llenguatge malament rai, perquè faria l'efecte que per als oients actuals (fins i tot els melòmans més oberts) tots els llenguatges que "expressen" (i que, en conseqüència, creen comunicació entre autor, intèrpret i oient) són precisament llenguatges del passat... Per tant, crec que si volem defensar la música viva és millor que no ho fem des del tema "expressió i llenguatge". És una opinió, eh?, no pretenc sentar càtedra en res.
Respecte del segon punt, et respondre a l'estil gallec: I què tens tu contra el Beethoven de fins a l'op. 18? Què tens tu, sobretot, contra l'Arriaga? I què tens, finalment, contra Adorno? El fet que tots aquests siguen estadis "truncats" o "incomplets" de la respectiva història creativa no els hauria de condemnar al silenci etern, a les tenebres exteriors de ser esborrats per sempre del repertori i del cànon. D'acord, l'Arriaga no és el Beethoven de la Novena, només faltaria, però és que hi ha molt pocs --si hi ha algú-- que arriben a la sola de la sabata del Beethoven madur. Crec que és una comparació injusta, desproporcionada, i que precisament perpetua la injustícia de silenciar gent com aquesta i com molts altres. És clar que Zemlinsky no era ni Mahler ni Schönberg, però era molt bo i no mereix la displicència amb què se'l tracta avui dia. Tampoc Pettersson no és Bartók, ni el Hartmann de la Vuitena no és tan genial com el Schönberg de les Variacions. I podríem continuar durant hores, així... Crec que no és això el que paga la pena debatre, sinó que el punt és: mereixen aquest silenciament, aquesta displicència, aquest oblit? Taxativament: no. N'hi ha de molt més estúpids que estan en boca de tots els especialistes, tot i merèixer l'oblit molt més que ells.
El mateix val per a les obres jovenívoles dels gegants, i tu cites justament el cas de Webern. Doncs bé: la Simfonia ha deixat una petja més profunda en la història de la música que no pas la Passacaglia o Im Sommerwind. Cert, certíssim!!! Però això no justifica que no puguem escoltar aquelles obres primerenques, que potser no són ni revolucionàries ni genials, però sí que són interessants, fascinadores. Molt més interessants i fascinadores que, per exemple, el desgraciat del Carl Orff que jo citava. I que molts altres, de llavors i d'ara. El Webern de les primeres obres podria haver dit a molts col·legues de l'època el mateix que deia Beethoven quan li van criticar el bodrio aquell de "La batalla de Vitòria": "Ach du erbärmlicher Schuft, was ich scheisse, ist besser als du je gedacht" ("Ai, brètol miserable! El que jo cague és millor que el que tu hages pensat fins ara!"). El que defense no és una subversió de la jerarquia d'importància, sinó una jerarquia rigorosa però sense injustícies.
Finalment, no vull ser futuròleg, endeví, augur o Rappel: "dissolució"? "Transformació"? (O, si voleu: "crisi"? "Ajustament"?). No ho sé, però crec que el que jo considere música sí que va desapareixent des dels anys quaranta del segle passat. En això, com en tot, para gustos, colores. En tot cas, tens raó que ara (com sempre i a tot arreu) hi ha de bo i de dolent. El problema és que cada vegada la maquinària mental per a diferenciar-los és més complicada i sovint no sap si és que funciona malament o és que li donen a jutjar materials inassumibles...

elcuervolopez ha dit...

Guillem, paso a saludar. Soy elcuervolopez. La 2da. de Mazzetti ya fue subida, si la memoria no me falla. ¡Gracias por la buena onda!

guillem ha dit...

Mersibocú, elcuervolopez!

Anònim ha dit...

"Una petita incoherència del text de'n Paco es fa evident quan denosta la "volatilització" de la melodia al mateix temps que valora la poètica de la música de Ligeti. També s'hauria de preguntar aquí: de quin Ligeti? Què entens, Paco, per melodia?"

He aquí otra contradicción: muchos cuadros cubistas de Braque me parecen preciosos, mientras que los pajarracos figurativos de la última etapa de su obra me parecen deleznables.

Lo que yo criticaba, tratando de echar leña al fuego y sin caer en argumentos que todos conocemos, es la manía de la novedad, a menudo asociada a la manía de la destrucción. Si doscientos años después seguimos escuchando las últimas obras de Beethoven no es porque fueran novedosas, sino porque son profundas y expresivas. De no ser esto último, ya podían ser novedosas o importantes desde un punto de vista técnico, que yo, por lo menos, no les daría el valor que les doy.

Le daba además vueltas en mi texto, sin nombrarlo, al tema de la razón común, y reconocía, implícita y precisamente por medio de esas incoherencias del gusto -es decir, dejándome llevar por las pasiones- que tal razón común es susceptible de ampliación, pero que hay que tener una fuerza artística descomunal para obrar tal milagro al margen de lo que buenamente ha ido haciendo hasta ahora, cosa tanto más difícil dado que Dios ha muerto y a él le veo desde entonces como desangelado...

Paco

Anònim ha dit...

A él: al Espíritu (el pobre se me perdió en el vacío, a golpe de tijera informática: si es que ya nada es lo que era...).

El Espíritu es eso que en arte suele necesitar tantos miles de abortos para dar a luz alguna cosa más o menos aseada y a veces hasta, de una manera u otra, bella.

P.

guillem ha dit...

Hi ha vegades en què m'indigne i aleshores la meua opinió és molt més radical que la de Paco; i no en un sentit conservador, perquè ja sabeu què pense dels repertoris conservadors, sinó en un sentit nihilista. Afortunadament es tracta de moments solts, i en general estic d'acord amb el que diu Paco. El qual, certament, no encaixa ni gens ni mica en el perfil del melòman reaccionari, ans ben al contrari...
Efectivament, a "l'Esperit" li passa com en aquella frase típica de "Déu ha mort, Marx l'hem matat, i jo no em trobe massa bé"... (cite de memòria).
El que sí que veig és uns quants tòtems dogmàtics en alguns avantguardistes, uns tòtems que se solen invocar en nom de la llibertat i que en el fons són l'arma amb què l'avantguarda mateixa s'està suïcidant lentament. Coses com "innovar", "originalitat", "llenguatge propi", "experimentació", "avanç", etcètera, que, quan se'ls malentén d'una manera barroera i pueril, donen lloc a la més pura buidor artística. És clar que no sempre passa, i que hi ha gent que fa coses excel·lents. Però cada vegada predomina més. I arriba un punt en què els mateixos "creadors", convertits en criteri últim (infal·lible, diví i esotèric) de la qualitat, es queden tots sols amb les seues corresponents capelletes, exigint respecte i reconeixement quan ells no han mostrat gens de consideració respecte d'un públic que no va més enllà d'uns pocs intèrprets i els seus incondicionals. És més: davant la llibertat dels autors per a escriure el que els dóna la gana, hi ha la llibertat del públic de no fer-los ni puto cas (que és el que passa), o dels titulars de la pasta a l'hora de no donar-los ni un cèntim. Si ells són lliures, els altres també ("o tots fills de déu, o tots fills de puta", com se sol dir al poble). Però bé, no vull llançar llenya a aquest foc, perquè els reaccionaris ho aprofitarien de seguida i amb facilitat. Al cap i a la fi, el meu enemic és l'oient "retro", no l'oient "progre"; i preferisc el senyor Carter que qualsevol cosa de, diguem-ne, Vivaldi. Del que es tractava ací és de defensar la bondat d'unes músiques que senzillament ens han obligat a oblidar perquè no estan en el cànon, perquè no són "revolucionàries" o pel que siga, que ara m'és igual. Adorno, per exemple. Si per una d'aquelles xuminades de la història les seues obres hagueren passat a formar part del catàleg dels autors "oficials" dels llibres de text, mare de déu, serien venerades i tocades sovint, i no pas tractades de música que simplement "està bé". Imagineu si les haguera escrit, per exemple, Carl Orff (i em direu que hi estic obsedit, però no)... O si les haguera fet Stravinski en una de les seues maniobres camaleòniques... Fins en la sopa les tindríem.

Anònim ha dit...

Se ecneuntra uno con una música cualquiera y uno, enseguida, está como programado para hacer varias cosas: 1) saber quién es el autor (tener bien identificado al sujeto, como siempre); 2) saber en qué año se escribió; 3) (para perversos recalcitrantes) saber quién es el intérprete. ¿Y para qué? Para convertirse en juez sin casi dejarse afectar por lo que tiene uno delante; para aplicarle leyes generales sin detenerse en el "caso" concreto. Para controlar, para clasificar, ordenar, archivar, jerarquizar sin apenas ver, sin apenas indagar de veras. Para juzgar a tenor del quién y el cuándo (un sujeto situado en un momento concreto de un tiempo lineal) en lugar de a tenor del qué (un objeto que se nos ofrece en nuestro propio tiempo, desgajado del suyo desde un punto de vista fenomenológico, de sentido común: yo y esto que escucho o veo estamos aquí y ahora, juntos o, al menos, frente a frente). Para convertirnos en cómplices de los historiadores; para, llegado el caso, limpiarnos las manos con la conciencia tranquila. Léase: como yo sé que esta cuarteto de cuerdas es de Adorno y no de Schönberg, y como sé que está escrito en los años veinte y no en los años direzco, entonces carece esto de relevancia estética, dado que carece de relevancia histórica.

AHora bien, yo me pregunto si dentro de cinco siglos tendrá poca o mucha importancia que los "Cuatro últimas canciones" de Strauss se escribieran en 1948 y el "Pierrot Lunaire" en 1912. (Claro que cualquier remisión a un futuro que sobrepase determinados límites temporales se va ya como cosa de ilusos, desde que el arte cotiza en bolsa, por lo menos.)

Cuando uno visita, por ejemplo, el museo de arte medieval de Cluny, a uno le da dos higas que la fuerza primitiva del románico catalán fuera un siglo posterior a las refinadas figuras del otro lado de los Pirineos. Ambas nos emocionan, cada una a su manera. ¿Quién juzgaría unas como "reaccionarias", atrasadas, etc..., y otras como "avanzadas", "progresistas", etc...? ¿Quién, por Dios bendito, ante las figuaras de Taüll que se conservan en el MNAC puede pensar "sí, pero en Cluny he visto yo unas tallas que son un siglo anteriores y que..."? Y, entonces, ¿a qué vienen tantos remilgos con lo que nos toca más de cerca? ¿Por qué estamos tan atrapados por las trampas de la Historia y tan empeñados en colaborar con su Juicio?

P.

josep sanz ha dit...

Permeteu-me, però em sembla que la discussió adopta per moments un cert regust a tòpics.

"Se encuentra uno con una música cualquiera y uno, enseguida, está como programado para hacer varias cosas: 1) saber quién es el autor (tener bien identificado al sujeto, como siempre); 2) saber en qué año se escribió; 3) (para perversos recalcitrantes) saber quién es el intérprete."

Mal fet doncs. El primer de tot és jutjar allò que escoltem simplement amb les nostres orelles i la nostra capacitat perceptiva. Ja fa temps que sempre que puc dic i escric que els programes de mà haurien d'estar abolits, o en tot cas, en favor d'una certa tasca pedagògica, donar-se en acabar els concerts.

"Léase: como yo sé que este cuarteto de cuerdas es de Adorno y no de Schönberg, y como sé que está escrito en los años veinte y no en los años direzco, entonces carece esto de relevancia estética, dado que carece de relevancia histórica."

Un altre error. Personalment se me'n refot qui i quan ha escrit una obra. No en va tothom (com em sembla que el mateix paco fa amb Picasso) és lliure de criticar els autors, i per descomptat també els grans. Mai diré que una obra és bona perquè és de Beethoven, perquè tampoc totes les obres de Beethoven són iguals de bones. A això em referia quan citava, uns quants comentaris més amunt, l'opus 18 del de Bonn. Certament obra d'un jove que prometia moltíssim, però que no serien tant tocats si el seu autor hagués deixat d'escriure a tant primerenca edat. I és que molta obra de joventut de grans compositors és interpretada simplement per la curiositat que desperta el veure què feia en els seus primers anys aquell qui més tard desenvolupa un art madur de tant valor.

Efectivament, d'aquí a cinc segles, com diu en P., poca importància tindrà quan s'hagin escrit les quatre últimes cançons de Strauss. Perquè? Doncs simplement perquè és música molt bona i d'una maduresa i profunditat gens menyspreable.

Tinc la lleugera sensació, pels comentaris del post, que no s'entén massa la meva posició. En tot cas segur que és culpa meva, per no haver-me explicat millor. Res més lluny de la meva posició el valorar la novetat en sí mateixa, cosa que realment es dóna sovint en el món dels compositors. Però això no es contradiu amb la necessitat de buscar continuament noves formes d'expressió.

Anònim ha dit...

Como estos días he aprovechado para volver a oír en varias ocasiones la "Sinfonía" de Webern y las "Variaciones" de Schöenberg -aunque, eso sí, dirigidas por Daniel Barenboim: el amigo Guillem me contó el otro día una anécdota sobre Nono y la interpretación de su cuarteto que podría servir para pensar hasta qué punto lo que al oyente inculto como yo "le deja fuera de juego" son determinadas interpretaciones de música de vanguardia, más que las obras mismas-, no queda más remedio que llegar a la conclusión de que pasa con el serialismo como con el cubismo o cualquier otro sistema creativo: que no es garantía ni de la bondad ni de la maldad de lo que con él se haga. (Si alguien tuviese partitura del op. 31 y quisera compartirla con este madrileño, le quedaría muy agradecido).

Creo, no obstante, que nunca podré llegar a sentir absolutamente nada ante una pieza como la "Sonata nº 2" de Boulez. Y confieso que cuando escribí el primer comentario tuve un lapsus tremendo: pensé que lo que Guillem decía que dejaba a Adorno fuera de juego era el serialismo... integral, como el que por lo visto aplicó Boulez a la hora de escribir esa sonata.

Y para no hacer esto muy largo acabaré en un lado exactamente opuesto al del primer comentario: tongos, camelos, birrias los ha habido ahora y en todas partes, pero quizá, precisamente porque el Espíritu pasa ahora por miles de países y no ya sólo por Austroalemania -y por que tan extendida esta la idea de la importancia de crear lo nuevo; aunque, cuidado, porque una cosa es crear lo nuevo y otra muy distinta reducir la historia a esa creación-, acaso no sólo aumenten las estafas sino, también, los aciertos. Y hasta estaría por decir que pocas veces habrán coincidido en la historia de la música tal profusión de figuras de primera como a mediados de los años ochenta, cuando Ligeti y Lutoslawski, Nono y Messiaen aun seguían vivos.

Por cierto, ¿qué opinión tiene el personal letrado de Saariaho y Neuwirth?

P.

guillem ha dit...

A veure, xiquets, unes observacions soltes:
Ja fa temps que sempre que puc dic i escric que els programes de mà haurien d'estar abolits, o en tot cas, en favor d'una certa tasca pedagògica, donar-se en acabar els concerts.

Perfecte! La millor manera de liquidar definitivament la relació amb el públic! ;-)

Personalment se me'n refot qui i quan ha escrit una obra. No en va tothom (com em sembla que el mateix paco fa amb Picasso) és lliure de criticar els autors, i per descomptat també els grans.

Cert, tots dos coincidiu, i jo hi estic d'acord. Però això és més un desideràtum (o un ideal regulador) que una realitat. L'escolta in uacuo no existeix, l'oient perfectament objectiu tampoc, i ningú no és lliure de les pròpies mitologies i de l'educació musical rebuda --i menys que ningú els professionals, Josep. Tots intentem escoltar amb sentit crític i amb imparcialitat, però una cosa és intentar-ho i una altra és aconseguir-ho. I el fet d'estar profundament convençut de ser "objectiu" no diu res sobre l'objectivitat real de la persona, sinó sobre la seua psicologia (sobre la convicció). Hi ha qui venera Stockhausen i Cage, hi ha qui adora Mahler i Bruckner, hi ha qui és acrític amb Ravel i Debussy, etcètera, i tant les nostres passions com els nostres coneixements "històrics" són presons difícilment evitables. Crec que era a això que es referia Paco fa uns dies, per bé que de manera especialment àcida. Ara bé, tampoc és que siga una malaltia de l'escolta: sense sotmetre-s'hi obedientment es pot aprofitar per gaudir més de la música, que d'això es tracta.

(Si alguien tuviese partitura del op. 31 y quisera compartirla con este madrileño, le quedaría muy agradecido).

Jo la tinc, o la tenia, obsessivament llegida i anotada, però no sé què se n'ha fet. Si la trobe te la passaré. És una obra que m'estime especialment (en un autor que no és precisament el més amable de la Santíssima Trinitat). I la partitura no és precisament fàcil.

Por cierto, ¿qué opinión tiene el personal letrado de Saariaho y Neuwirth?

De Saariaho l'únic que recorde és haver sentit alguna cosa (la memòria em diu que hi havia el Gidon Kremer, però no n'estic segur). Neuwirth és l'Olga, la que va escriure no sé què per a David Lynch? El meu coneixement d'aquestes dues persones és una nebulosa informe. Que en diguen alguna cosa els experts, per favor.

vicent minguet ha dit...

Jo també la tinc (la partitura del op.31), la editada a la Universal, que tampoc és excessivament difícil de trobar (segons on visqui cadascú clar). Però no crec que ens trobem davant de l'obra de més interès (estètic, històric, musical...) del seu autor.

Aquí ningú ha parlat del Mode de valeurs et d'intensités de Messiaen, ni de l'op 16 de Schoenberg.

Quan es parla de Stockhausen no es sol pensar més que en serialisme, i "va de soir" amb Nono, o Boulez (per cert, que Boulez va abandonar el serialisme clàssic a finals dels 60).

Rares vegades escolto parlar-ne d'obres de Boulez com "Sur incises", rodones de cap a peus, o o de res que tingui a veure amb el que encara anomenen "escola espectral", i que l'amic Guillem considera com a jocs de timbre (jocs de timbre ja intuits a l'op. 16 de Schoenberg, o a tota l'obra de Scelsi, i d'una manera més curiosa a Stimmung de Stockhausen), i jocs de timbre que van revolucionar la manera de pensar l'obra musical de tota una generació.

Tampoc és parla dels creador actuals de valor en primera persona, generalitzant a uns nivells extranys per fer una crítica que no es personifica.

Ningú no esmenta les obres de Gérard Pésson, ni les darreres òperes de Pascal Dusapin, valorades per la crítica internacional.

Potser de vegades ens hem de dedicar a "més conèixer" abans de fer tanta valoració crítica.

No és una crítica als vostres comentaris, sinò una reflexió personal fruit de les sensacions que tinc després de llegir-vos, i que me l'aplico jo mateix i en primera instància en veu alta.

I això no treu la quantitat immensa de camelos que ens venen com a producte artístic de primera qualitat.

Qui pagaria aquella millonada per la famosa merda enllaunada?

ay... pobre ignorant...

guillem ha dit...

Para gustos, colores. A mi, l'op. 31 de Schönberg m'agrada moltíssim, i altres persones molt més sabudes que jo també se l'estimen molt. No estic sol, doncs, ni en mala companyia.
Ni el meu text "Injustament oblidat" ni els comentaris subsegüents no tracten sobre Messiaen o Schönberg, de manera que tampoc no hi ha cap exhaustivitat en perspectiva.
La música "espectral" és bastants coses més que jocs de timbres, ja que hi ha també tota la qüestió de la fenomenologia de l'audició, que ells treballen constantment, i diversos aspectes més. En sóc conscient; allò de "jocs de timbres" és una descripció que crec que apareix en un dels meus "pamflets" que, òbviament, són una obra de ficció. Aquesta descripció no respon exactment al que jo sé i pense sobre la música "espectral".
Una de les raons de no citar noms i cognoms és, per cert, la discreció i la bona educació. Conec creadors que entrarien perfectament en la categoria dels "camelistes", però no vull assenyalar amb el dit perquè fa lleig. A més, potser espantaria algun lector que se'ls estima, o no, vés a saber; aquest blog el mantinc per a parlar de les coses que m'agraden; de les altres, puagh, que s'ho apanye qui siga.
No conec les obres de Pésson ni de Dusapin, i per tant no sé què n'opinaria si les escoltara. No prejutge res. I com que no en tinc coneixement, no en parle. El que m'interessava ací no era exhibir coneixements reals o fingits, sinó exposar la idea que Adorno va escriure bona música i que mereix més atenció. Per tant...
I sobre la ignorància, la meua o la dels meus contertulians, en fi, parle per mi: és clar, la meua ignorància és descomunal, enciclopèdica. Però no tinc la intenció de pontificar, ni gens ni mica, i si ho sembla és per un problema d'estil. Tot el que faig és doxa i punt. No obligue ningú a engolir-se-la. Potser sí que és cert que l'opinió sobre certes músiques l'hauríem de deixar en mans dels professionals. Així contribuiríem a enfortir el vincle que els uneix tan fortament al seu públic. Però bé, per la part que em pertoca, s'agraeix el recordatori sobre la ignorància. Ho tindré en compte. Paraula!

vicent minguet ha dit...

Estimat Guillem,

no t'hauries d'haver pres els meus comentaris com a crítica personal. Lluny estan de ser-ho. Malgrat que el meu to pugui ser càustic en ocasions (qui diu que el de l'amic paco no ho sigui quan jutja negativament -questió de gustos, sí, com si no?- el que a altres perfectament ens pot encissar), doncs, així i tot, no pretenia cap atac (la "coletilla" sobre l'espectralisme és només una reivindicació que malgrat que se'n parla d'ell molt poca gent s'ha preocupat de conéixer de què es tracta en realitat més enllà d'empassar-se quatre obres de Grisey o Murail, i en el teu cas no dubto que molt més)

Allò de l'ignorània, tranquil home, que no anava per tu, sinò per aquell que va pagar una milionada per la merda enllaunada de Duchamp, si no recordo malament. Era només una ironia fent un paral·lelisme, potser poc encertat per la meva part si no he sabut fer-ho veure així, i t'ho has pres a títol personal, aleshores sento no haver-me sabut expressar millor.

Respecte a la música d'Adorno no seré jo qui et digui que en efecte, subscric molt del que aquí has escrit i que penses sobre ella, i en efecte, els capricis de la història fan que segons quines obres de segons qui es vegin abocades a un somni mai es sap si etern, el qual en ocasions es veu alterat per petites incursions. Feina dels intèrprets? Dels programadors? dels pedagogs? A qui li pertoca la responsabilitat doncs de "treure de l'oblit" les bones músiques? en efecte, l'intèrpret n'és un dels principals responsables, perquè amb la seva elecció (moltes vegades forçada per causes alienes a la seva voluntat) mostra la música que el públic escoltarà en viu, però (i gràcies a les tecnologies) podem com bé sabem accedir a tota música que hagi estat enregistrada, i de manera gairebé automàtica (internet), i res ens impedeix de gaudir de músiques malgrat que no es toquin a la sala de concerts donat l'accés del qual disposem avui(aquest seria un altre tema, que donaria per a molt).

Així, no puc sino agrair-te, per altra banda, Guillem, que hagis compartit amb nosaltres els arxius sonors de les obres d'Adorno, a qui tant jo m'estimo, no només com a Pensador, sinò també com a artista (amb les seves limitacions, tothom en té).

Per cert, heu llegit el llibre de Soma Morgestern (ed Pre-Textos), sobe Alban Berg? Quan parla de Teddie (Adorno), és graciossíssim. No pel fet que moltes vegades ho faci despectivament (aquí ja entrem en els judicis subjectius de l'autor en qüestió), sinò pel component graciós de certes aventures musicals que relata (era només un incís).

Estiguis tranquil, Guillem, que no soc jo qui entra buscant baralla, sinò simplement confrontació.

És ben clar que el valor de l'op 31 de Schoenberg no el discutirem ara i aquí (personalment a mi no m'agrada parlar de les meves relacions emocionals amb les obres, però és clar que també jo me l'estimo aquesta); el que jo pretenia dir és que es parla molt de certes coses i altres ni s'esmenten quan les repercussions que van suposar van ser molt més importants. Un exemple n'és l'op.16, i en concret la peça que Schoenberg va titular Farben (que inicialment no portava aquest nom!).

Un altre exemple és el fet que Messiaen escrigués una obra serial com Mode de Valeurs et d'intensités, anant més enllà del que Webern proposava a les seves obres, i que tot allò fos d'alguna manera el pretexte per oblidar Schoenberg i prendre Webern per padrí (i sota una lectura de la seva obra també molt particular, no cal més que veure les anàlisis que Stockhausen o Boulez fan als seus escrits de les obres de Webern, i que estan imbuïdes totes per l'esperit darmstadtià dels anys 50, l'esperit serial). I més curiós encara és que el propi Messiaen no escrigués ja res més en un estil semblant perquè considerava que allò no anava a cap lloc. I més curiós encara, que als anys 70 es mostrés públicament entusiasmat per aquell moviment que alguns exalumnes havien creat i aquella societat anomenada L'itinéraire, la qual representava per a Messiaen el futur de la música i el fi de la cruïlla a la qual el serialisme havia portat el món musical europeu. I més important el fet que als inicis dels 80, l'Itinéraire anés a Darmstadt i personalitats com Lachenmann, Rihm, Grisey, Feldman i d'altres es veiésin tots plegats i confrontats (amb tota la riquesa que això va suposar a tots els nivells, i la constatació de la superació d'una època de guerra feda serial). Són aquestes les coses que massa sovint ningú esmenta (fets històrics), i que d'alguna manera expliquen fets musicals.

Clar, això no treu que el que sona, l'obra en sí, pot ser o no ser d'un nivell (i aquí ja no entren només les veus crítiques, sinò el terreny tan poc objectiu dels gustos, que venen determinats per les costums i per tants altres factors moltes vegades inconcients), i que ens pot o no agradar, i per tant ens pot o no provocar rebuig o adessió.

Prendre partit sempre és una opció.

Potser m'agrada parlar de totes aquestes coses, perquè sempre les donem per enteses, i d'altra banda perquè potser a mi mai ningú me les va dir al conservatori, a més que moltes vegades, i anant més enllà dels gustos personals, tenim tendència a fer veure que les coses ocorren perque sí, com si un bon dia boulez o nono s'haguéssin aixecat i haguéssin pensat que allò que webern havia fet era el que calia prendre com a model i no només continuar aquella línia, sinò acabar amb tot el que hagués conduït la música cap a allò (com solem dir, "borrón y cuenta nueva"); o que el senyor Picasso hagués decidit de pintar cubs i cossos desfigurats com aquell a qui després d'una panxada s'emprenya amb tothom només pel fet que li fa mal la panxa.

És ben clar que no és el nostre cas, però sempre no està de més recordar-ho.

Tot s'ha de dir, amb les meves disculpes per qualsevol malentés cap a ningú.

Mea culpa.

vicent minguet ha dit...

Per cert, vagin aquí les meves gràcies a Paco, per compartir amb nosaltres, via Guillem, la música d'Adorno.

WMS.Nemo ha dit...

Thank you for posting Adorno's works. They are rare.

guillem ha dit...

Bitte schön! Wahrlich ist es nicht leicht, diese Musik zu finden, obwohl per Internet ist es anders.