Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dimecres, 30 de juliol de 2008

Genis desconeguts, fantasmes i pirates (final)

«La majoria són falsificacions», «hi ha molts misteris», «no tinc cap manera de provar»... Les paraules del meu col·lega em rebotaven constantment entre neurona i neurona. El plaer d’haver descobert un camp d’estudi excitant i divertit es barrejava de manera confusa amb el malestar de no saber què és de qui, qui va fer què, i, sobretot, de quines mans havien sortit aquelles gravacions interessantíssimes: un Brahms no apte per a cardíacs, una Quarta de Bruckner molt respectable, un «Emperador» de Beethoven fabulós, una Tercera de Saint-Saëns impecable, a més d’unes versions curioses de Schubert i Txaikovski. I altres coses que no he esmentat ací, perquè encara no han superat l’estadi físic de la cinta de casset: La alborada del gracioso —excel·lent— i el Bolero de Ravel —avorrit tant com l’obra mateixa—, una Eroica confusa i una Novena de Beethoven bastant neutra... És tot mentida?
La llista de gravacions de l’amic Satoshi no ens serveix com a criteri. S’hi amunteguen enregistraments heterogenis, falsos o no, en falten alguns dels que tinc jo, les referències són incompletes (no pot ser altrament, ja que moltes gravacions han passat de companyia en companyia, i és impossible tenir-los controlats). El següent pas en la meua recerca detectivesca serà, quan puga ser, el contacte amb el Projecte de Recerca Hans Swarowsky, de la Universitat de Viena; aquest grup treballa a l’Arbeitsstelle für Musikgeschichte, a l’Anton von Webern-Platz —mira tu quina casualitat!—, sota la direcció dels doctors Reinhard Kapp i Markus Grassl, i a la secretaria hi ha la senyora Erika Hitzler, que ja ha aparegut per ací. Va ser a la pàgina web d’aquest projecte, completament espartana, on em vaig assabentar que entre 1943 i 1944 Swarowsky —el Swarowsky real, de carn i ossos— fou director musical de la Filharmònica de Cracòvia, de la Cracòvia ocupada pels alemanys, i per intercessió d’aquell subjecte repugnant que era Richard Strauss. Que petit que és el món, senyors Strauss i Swarowsky!
En qualsevol cas, el Forschungsprojekt és l’àmbit més fiable que hi ha en matèria swarowskiana, cert. Però no hi trobareu res sobre discografia, almenys res que s’haja fet públic. En la microbiografia brevíssima que ofereixen es diu que des de 1959 el mestre de mestres féu «dilatats viatges com a director invitat, abundosa activitat de gravacions per a la ràdio i per als discos». Concís, directe, però inconcret.
Prenguem l’exemple de la Quarta de Schubert. La gravació que jo tinc és una cinta de casset feta a Itàlia, i publicada per una fantasmagòrica BI SAAR s.r.l. l’any 1985. La pàgina italiana Harmoniae.com cita un text publicat per Naxos a finals dels anys noranta del segle passat, i on es diu el següent d’una gravació del segell Selected Sound Carrier AG, sèrie «Classical Masterworks in Digital»:
SCHUBERT: Symphonies Nos 4 & 6
FD: The recording of Symphony No 4 is analogue and not DDD ... it is listed on Page 360 of Bielefelder Katalog of 1980. It was previously released under the name "Bamberger Philharmonie conducted by Hans Swarowsky" by the American Euphoria label in 1977. Swarowsky died in 1975. The recording of Symphony No 6 is also analogue and not DDD as claimed ... it was released on Euphoria in 1977 under the names "Orchestra of the Vienna Voklsoper conducted by Alexander von Pitamic".
Una de les malifetes del demoníac Alfred Scholz? Amb la intuïció que potser descobriria alguna cosa, vaig agafar el cotxe i vaig anar directament a un conegut hipermercat. Hi vaig trobar, sí, unes capses de cinc CD, a 6 euros cada capsa, de la casa OK Records, amb caòtiques indicacions d’obres i d’intèrprets. En una d’aquelles gravacions hi havia el trofeu que buscava: la Tràgica de Schubert, presumptament dirigida per «Alfred Scholz» a la «Filharmònica de Bamberg». I, en fi, la meua conclusió és que malgrat les semblances entre la gravació de la cinta i la del CD —introducció lentíssima del primer moviment, relació 1/2 de tempi (tal com propugnava Swarowsky), fraseig semblant—, es tracta de dues gravacions completament heterogènies. La de Scholz se sent molt millor, a més a més. La pregunta és: si «Scholz» —whoever it be— era capaç de dirigir i gravar coses pel seu compte i risc, i les comercialitzava amb el seu nom, ¿per què en altres enregistraments esborrava el seu nom i posava el del seu mestre o els diversos heterònims que es va inventar? Els de Naxos diuen que per fer passar com a DDD gravacions analògiques. Ja; i aleshores què fem amb les cintes i els vinils de l'any de la picor?
Llavors em vaig adonar que potser havia passat per alt una opció senzillíssima. Vaig tornar a mira l’apèndix de discografia que havia afegit Gómez Martínez a la seua traducció de Bewahrung der Gestalt, tot analitzant amb lupa els criteris i els continguts. Gómez Martínez havia confeccionat aquella llista a base dels següents elements: la discografia publicada que ell tenia controlada en 1989, els arxius de la ÖRF, l’arxiu personal de Doris Swarowsky, el de la Filharmònica de Viena i el de la Simfònica d’aquella ciutat. És una llista incompleta, sense gaires detalls, però els seus criteris la converteixen en la més fiable que tenim, i se’n poden extraure conclusions útils. Per començar, no resultarà sorprenent que, de les 237 referències que he comptat, 78 siguen amb la Filharmònica de Viena (eventualment «Orquestra de l’Òpera Estatal de Viena») i 70 siguen amb la Simfònica (incloent-hi la «Pro-Musica Orchester Wien»); de la primera era director estable des de 1959, de la segona ho va ser entre 1946 i 1948. 31 referències són de l’orquestra de la ÖRF: cap sorpresa, tampoc. Més interessant és, en canvi, que la llista de Gómez Martínez incloga nou gravacions amb la Filharmònica Txeca (obres de Mahler, Mozart, Schönberg, Schubert, Johann i Josef Strauss, Webern). Això ja ens torna a deixar amb la mosca a l’orella. Però en aquesta llista, la més rigorosa que he trobat, la presència de sis enregistraments amb la Süddeutsche Philharmonie és com una manera de tancar el cercle: la Primera de Brahms (datada ací en 1974), Lohengrin i la Tetralogia wagneriana.
Efectivament. Per a afirmar que aquell Brahms és molt respectable, jo no necessitava saber si realment era o no era un treball de Hans Swarowsky. Aquesta història de lladres i serenos és més aviat un entreteniment, una curiositat, una novel·leta negra. Però almenys gràcies a això tenim un criteri sonor per a afirmar que aquell devia ser un director de talla considerable. El disc amb música de Saint-Saëns, i la gravació de l’«Emperador» són cosa seua, amb bastant seguretat; la integral de simfonies de Brahms possiblement també. I la Salomé straussiana de la ÖRF que circula en vídeo pel ciberespai (amb la Filharmònica de Viena, Hans Hotter et alii) també respon de manera inequívoca a la seua batuta. È ben trovato!

Bé, fins ací aquest thriller discogràfic, que personalment em diverteix molt. De tant en tant, també la discografia és un tema divertit i curiós!
I ara, com a premi per haver aguantat el rotllet fins ací, us regale algunes de les gravacions esmentades:
Beethoven, «Emperador» (+ sonata núm. 27)
Saint-Saëns, Tercera simfonia (+ Liszt, Hungaria)
Schubert, Quarta simfonia (Scholz)

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Chapeau!

P.

guillem ha dit...

Merci!

Àlex Andrés ha dit...

M'ho he passat boumba, estimada senyoreta fletcher.

guillem ha dit...

Pos hala, aprofita i desfruta, que fins després de les vacances no hi haurà res més...

josep sanz ha dit...

Salut a tothom!

Ahir mentre desfeia encara un parell de caixes del meu trasllat (encara me'n queden algunes) vaig escoltar-me amb atenció la cinquena de Bruckner que vas penjar molt amablement per aquí. La vaig disfrutar moltíssim, una d'aquelles audicions en les que descobreixes coses noves d'una partitura que ja et pensaves que tenies apamada.

Ara bé, he de dir que després de llegir-me tota l'explicació ja no sé qui tocava, qui dirigia, i començo a tenir dubtes seriosos de si l'autor real era el mateix Bruckner...

molt agraït per la divertidíssima estona que he passat llegint (i escoltant)!

guillem ha dit...

A veure, amics, que estic acabat d'aterrar de Friburg i encara no m'he acostumat a la recompressió neuronal d'aquest desert:
M'alegra molt que us hageu divertit amb aquesta història d'espies i misteris. La veritat és que mereix una novel·la d'aquelles que es fan per guanyar diners i fama en el món...
Josep, aquesta Cinquena de Bruckner és molt interessant, sí. Per la sonoritat de la gravació, i per l'execució orquestral, és obvi que es tracta d'un enregistrament d'estudi, poc sofisticat i poc comercial, que jo situaria en els anys seixanta del segle passat. En això s'assembla al Brahms que possiblement sí que és de Swarowsky, amb aquella orquestra formada per músics de Praga i/o Bamberg. L'estil s'assembla molt al del Swarowsky comprovat, per exemple el de Saint-Saëns: contundència, poca manipulació del tempo, relació 1/2 entre els temps ràpids i els lents, etc.; però en alguns aspectes sembla que no fa cas de les observacions que fa en l'anàlisi de l'obra, publicat en el llibre. Això podria ser culpa de la qualitat de la gravació, però. Ara bé, aquesta obra no figura en cap de les relacions "oficials" de peces de Bruckner dirigides per Swarowsky en concerts i discos, i per tant podria ser una falsificació.
Si és aquest el cas, de qui seria? No en tinc proves, només intuïcions, però ja et dic ara que:
a) Independentment de qui siga el director (Swarowsky, Scholz, o un altre), em sembla molt atractiva.
b) Si em digueren que és de cert director nascut a Ucraïna i assistent de Furtwängler a Berlín, trobe que m'ho creuria...