Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dimarts, 17 de novembre de 2009

A fer la mà la salut!

El metge em va prohibir fa temps el darrer Schubert. Diu que em causa massa dolor, que fa ressonar alguna corda greu que tinc afinada entre els tels i les entranyes. El meu metge és un tio catxondo, la veritat. Segons ell, el darrer Schubert em deixa a les portes de la desesperació, i sembla que per res del món no hauria d'escoltar coses com el segon moviment del Quintet en Do major, ni per descomptat res del Winterreise, per exemple. Però jo no li faig cas, i sé que això no em beneficia. Què hi farem, aquesta addicció és impossible de dominar. Schubert --tendresa sense límits, amor sense objecte, pura humanitat estratosfèrica-- alimenta les tristeses i anuncia les depressions, sí, però també corre per les venes com la sang del vampir, la que nodreix la immortalitat de tota ànima en pena. No li faig cas, al meu metge, i qualsevol dia ho pagaré car, molt car, però la vida té el seu curs, com el riu apòcrif d'Heràclit, i cal deixar-la fluir, amb desesperacions i amb anhels d'eternitat inclosos.
Per això, feu el favor, engegeu els altaveus i escolteu aquestes meravelles que us deixe aci. Però en dosis petites. A mi, em costa sentir-ho (i veure-ho) fins al final.
Una: a la salut de Vicent Cintero (xiquet, els pizzicati de Schiff són les llàgrimes que em produeixen...):



Dos: a la salut del Magister (der Weg gehüllt in Schnee, amic meu!):

11 comentaris:

Emili Morant ha dit...

Quants anys sense escoltar Winterreise! Gràcies, Guillem.

"Ara el món és tan ombrívol; el camí, cobert de neu." Deuria haver aprés alemany quan era jove, perquè era la llengua que més escoltava cantar. Una oportunitat perduda :-(. Monolingües del món, jo us absolc.

El quintet que enllaces no el "conec", però ara mateix m'estic donant el plaer.

Gregor Samsa ha dit...

Emili, aquesta és una de les coses més sublims que et pots tirar al pap. El segon moviment em mata, em liquida, i em recorda Wittgenstein quan deia que no sé quin quartet de Brahms el posava al punt de cometre suïcidi. He llegit moltes coses i he vist moltes coses, però poques són per a mi tan estimades i immortals com el darrer Schubert. Em quede sense vocabulari.

Àlex Andrés ha dit...

M'apunte al comentari de l'emili.

Recorde que la primera vegada que vaig sentir el winterreise va ser molt conscient: no en coneixia cap lied i me'l vaig empassar sencer, d'una tirada, amb la lletra a la ma. I ara mateix roman com una de les quatre o cinc audicions que més m'han impactat a la vida.

Magister ha dit...

I què puc afegir! Gràcies, amic Guillem, pel regal. A mi amb el darrer Schubert em passa el mateix que tu. Probablement ens tracta el mateix metge. De com el Winterreise forma part de mi, no cal parlar-ne. I el quintet és una d'eixes obres per a les quals no hi ha paraules. El segon moviment és una música que va unida a episodis de la meua vida... Poques músiques tenen eixa prerrogativa, perquè poques tenen tant... No sé, "tant" no sé: ja he dit que manquen les paraules. Jo, aquest Schubert, amb els anys, l'escolte cada cop en dosis més petites, controlades, sota supervisió facultativa. Perquè els efectes secundaris són molt forts.
Per cert: ara mateix marxe de viatge. Cosa ràpida: el cap de setmana ja seré de nou per València. Un petit "Herbstreise". Me'n porte Schubert en el I-pod!

Gregor Samsa ha dit...

Afortunat tu, Magister, que pots anar-te'n de viatge i fugir temporalment d'ací. I tens i-Pod? T'has fet pijo del tot? Jo continue amb un mp3 proletarioestudiantil...
Una vegada, un amic em va passar gravacions dels darrers cicles de Lieder de Schubert amb Görne i Brendel (caga't) i es va sorprendre quan li vaig dir: tinc temps, m'agrada fins al deliri, però no sé quan ho podré escoltar. I així són les coses. Perquè aquest Schubert del final sempre coincideix, en mi, amb les pitjors èpoques. Es podria dir que l'empre per a sublimar-les, en certa manera. No ho sé, però el sent com una ànima ja no bessona, sinó com la meua ànima mateixa en pla transmigració...
Àlex, ja en som tres, o no, millor dit, som legió, els aimadors de les glòries... schubertianes!

Magister ha dit...

Perdó! Volia dir mp3 proletari. Allò de l'i-pod em sona i per això ho he dit, però ni sé el que és...
I no m'hi he gravat els lieder: com tu dius, són per a escoltar en ocasions comptades.

Gregor Samsa ha dit...

Ho deia per enveja, perquè el Vicent, cabró, sí que té i-Pod, i em produeix enveja... proletària! Per a mi, un miserable mp3 estudiantil és suficient, tot i que en els darrers temps no l'empre perquè estic omplint tots els minuts possibles de lectura, a tot arreu, una cosa de pura follia.
Recorde quan vaig sentir en directe, a Cracòvia, el Winterreise (sencer, evidentment), a dos metres escassos d'Andreas Schmidt, i en tornar a casa només tenia de plorar en silenci. Una reacció potser neuròtica, o femenívola, no ho sé, però escoltar des de "Gute Nacht" fins a "Der Leiermann" tot seguit a mi em deixa com un bombardeig: pa l'arrastre.

Àlex Andrés ha dit...

Jo vaig fer el "viatge" verge de la primera a l'última i notava com anava endinsant-me (no sé ben bé on però vaig endinsar-me). I el darrer lied m'acabà de rematar: és definitiu i desolador

Àlex Andrés ha dit...

M'ha vingut a la ment un dvd que feia molt de temps que no visitava. És la versió de bostridge i el darrer lied és brutal. De fet, el solia posar als meus alumnes de tercer de l'eso (un heroi, jo) i emmudien.

Estimat gregor, confie que avui no hages escoltat schubert i pugues prendre't aquesta dosi. Dureta. Avise.

http://www.youtube.com/watch?v=14j7btI_D4w

Gregor Samsa ha dit...

Aaai, Àlex, conec (i tant!) aquesta "versió fílmica" del Bostridge, la vaig veure fa anys i panys i la tenia en VHS fins i tot. En aquell moment em va semblar que li faltava molla vocal però que la idea era una meravella. (Clar, el meu referent era Fischer-Dieskau!.) Jo havia descobert Bostridge "casualment" a Barcelona, ni més ni menys que en una Passió segons sant Mateu amb Frans Brüggen, i m'havia entusiasmat. Ara, amb el pas dels anys, veig que la seua veu suau i fràgil encaixa perfectament amb el "personatge" que descriu el Winterreise. I t'agraïsc que ens ho recordes amb aquesta proposta, amic.

Magister ha dit...

Un detall que, potser, convé tenir en compte, és que aquesta "versió fílmica" està gravada en un antic manicomi abandonat i en ruïnes. Ho dic perquè el detall "orienta" la lectura del cicle en un sentit específic. En els extres que acompanyen la versió en DVD s'explica com els intèrprets i el realitzador pretenen oferir eixa lectura a través de la "dramatització" del cicle i la localització de l'"acció" interior del jo en un espai com aquest. Aquesta interpretació ("dramàtica", no musical) pot ser més o menys discutible, polèmica en qualsevol cas, però no hi ha dubte que està carregada de força.