Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

divendres, 20 de novembre de 2009

La dolçaina ben temperada

1. Hi havia un temps en què escrivia de veritat sobre música. Últimament no apareix per ací ni un mal pentagrama, ni una trista anàlisi, ni res de profit. Bastant decadent, ho sé, però és el que hi ha. No és com m'agradaria. I em fa pensar en un comentari que vaig llegir en algun dels llibres de Charles Rosen, no recorde on. Aquell gran musicòleg i pianista deia que preferia no posar-hi pentagrames perquè en dificultarien la lectura i espantarien el lector. Jo, en canvi, trobe un gran plaer a llegir llibres de música on hi ha exemples, perquè si no resulta massa fàcil caure en la xerrameca (em vaig formar com a filòleg, d'alguna manera s'havia de notar). I em sembla que aquesta manera de fer fugir els possibles lectors és la que més m'agrada a mi. ¿Qué me pasa, doctor?

2. Fa poc vaig dir alguna cosa ací sobre Steiner. No puc estar-me de copiar alguns fragments del capítol sis d'Errata, un llibre magnífic, formidable:
Three domains, that of the nature and nomination of God, that of higher mathematics and that of music (how are these interrelated?) set the boundary conditions of language. They delimit the outermost reaches and constraints of lexical-grammatical discourse. [...] Yet at the very same time, the walls which all discourse runs up against, theological-metaphysical, mathematical and musical, enforce on us undeniable intimations of the transcendent, of the unsayable presence, of the 'other' across the border. [...] In the face of music, the wonders of language are also its frustrations. [...] I evade trying even to imagine the constraints, the human wretchedness inflicted by blindness, but ask myself whether deafness would (will?) not be the darker darkness." Quina meravella.

3. Poques vegades recomanaria a ningú un best-seller, però he de dir que el llibre d'Alex Ross El ruido eterno és un dels més bonics i excitants que he llegit mai sobre música. Fer assequible una intel·ligentíssima interrelació entre història general, història dels compositors i anàlisi musical, tot això aplicat al segle XX, té un mèrit colossal. Les 800 pàgines d'aquest llibre es devoren de manera compulsiva, i està tan ben escrit que em causa una enveja tremenda. Ross no és com alguns crítics hispànics: sap de música, i molt, sap de moltes més coses i sap, sobretot, com seduir el lector. Jo, quan siga major, vull ser com aquest crític del New Yorker que, al cap i a la fi, té més o menys la mateixa edat que jo.

4. Questo urlo di disperazione che è il glissando alla fine... Les paraules de Chailly (improvisades mentre parla anglès en el conegut documental Conducting Mahler) sempre em vénen al cap quan sent aquesta música. Si no fóra perque sona pedant i pretensiós, diria el mateix que Leonard Bernstein: aquesta música la va escriure "per a mi". És una de les poques coses constants en la meua vida, com un resum de tants anhels impossibles i de tants records convertits en arqueologia unipersonal, en història per a ningú. Si algú té ganes de recordar-ho, ací us en deixe un bocí. Després d'això, què importa per a què?