Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dimarts, 10 de novembre de 2009

L'Innominable (fragment 2)

Ai, aquell homenet prim i d’estatura modesta, de rostre rectangular i allargat, de serrells vacil·lants que pretenien insinuar la viva imatge del geni. Ell, ell tot sol, representa l’apoteosi màxima de la industrialització de la música clàssica. Ell, que en una sola persona reunia imperi, institució, empresa i espectacle, va vendre el seu producte millor que ningú abans i després. Un producte difícil d’obtenir, barreja de carisma (de líder de masses) i imatge (de geni inassolible), i venut amb astúcia (de gran polític). Tot això, sense oblidar que aquest enorme Cagliostro de la música tenia talent també, molt de talent, i un aclaparador domini del seu ofici, una eficiència i un talent directament proporcionals respecte de coses bastant discutibles. Directament proporcionals respecte de la sang freda amb què durant dècades estigué buidant de profunditat i d’estructura els centenars d’obres mestres que dirigia. Directament proporcionals respecte de la intensitat amb què sotmetia la música a una impressionant esthéticienne sonora, a una cosmètica d’altíssima tensió centrada en una perfecció seca, en sons brillants, massius, abassegadors, cisellats pensant només en l’impacte emocional d’una exactitud prussiana.

2 comentaris:

Uno que pasaba por aquí ha dit...

En las primeras páginas de "Karajan, l'homme qui ne revait jamais", se recoge un relato en que Ingmar Bergman cuenta su encuentro con K. y cómo quedó absolutamente cautivado por su autoridad. Es decir, la capacidad de persuasión de K., su talento para la "mise en scène" continua de su ego, podía hacer mella hasta en un genio como Bergman.

Gregor Samsa ha dit...

No coneixia l'anècdota, però no m'estranya gens ni mica. Impressiona, això sí, de la mateixa manera que la seua gesticulació mateixa també impressiona, sedueix, hipnotitza (això quan no és manifestament ridículament teatral, és clar, que també passa). Aquesta "autoritat" de la mera presència és la definició del carisma, del do del líder de masses, que al cap i a la fi era el que els alemanys enyoraven i necessitaven després de la guerra.