Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

divendres, 6 de novembre de 2009

L'Innominable (fragment 1)

Comencen a aparèixer els títols de crèdit sobre una imatge sorprenent: una orquestra de 80 músics que, en comptes d’estar en un auditori, es troben distribuïts en tres enormes plataformes en forma de prisma ascendent. El director té el seu pòdium a sota del tot, en el punt de confluència de les tres plataformes. Si tots els camins porten a Roma, totes les línies que es creen en aquesta disposició de l’espai van a parar a ell, convertit en centre i punt de fuga. O més aviat hauríem de dir que totes les línies d’aquesta imatge surten d’ell, com si fos el sol que il·lumina amb els seus raigs l’ordenada massa humana dels seus instrumentistes. Comença la Setena simfonia de Beethoven, i la càmera només enfoca un pla mitjà curt del director pres des de l’esquerra, amb uns quants violins desenfocats a la diagonal inferior dreta de la imatge. Es percep un suau tràveling cap al director, de manera que quan arriba el primer tutti gairebé arribem a veure’n un primer pla. Quan l’obra comença a animar-se apareixen plans fugaços dels músics, ara la secció de contrabaixos, ara una fila de violins, ara la secció sencera dels violins amb un tràveling de retrocés, però tornem sempre al mateix pla mitjà curt del director. Des d’aquesta proximitat tossuda, la càmera coqueteja amb l’acostament a l’home de la batuta, en petits vaivens que subratllen tothora una evidència incontrovertible: que el centre és ell, que la música sembla sortir de les seves mans.

Tots aquests detalls no tenen res de casual, per descomptat. El protagonista d’aquesta filmació apareix explícitament, ja des del principi dels títols de crèdit, com a «director artístic» del vídeo. Els seus gestos, que controlen cada compàs de l’obra, estan sincronitzats amb tots els moviments de càmera, i el muntatge final es regeix per la fèrria sintaxi d’un teatre per a solista —per a solista de batuta— acompanyat d’orquestra simfònica. Això té molt poc d’hipèrbole retòrica. Com a demostració, n’hi ha prou a fixar-se en la manera com comença el segon moviment de la simfonia: durant tota l’exposició del primer tema només es veuen les mans del director i el seu rostre concentrat, glacial.

Aquesta fredor espaterrant contrasta amb una gesticulació que el director cinematogràfic s’apressa a recollir diligentment pulsació rere pulsació, amb una constància servil. Té bones raons per a fer-ho, perquè els gestos d’aquest narcisista patològic tenen un efecte hipnòtic, fascinant, més encara amb l’acompanyament d’una resposta instrumental voluptuosa i precisa com un rellotge. Però la barreja de hieratisme i excitació que transmet esclata quan arribem al quart moviment de la simfonia. Apotheose des Tanzes, en deia Wagner, sí, però no és això el que veiem en aquesta filmació. Lluny d’escenificar l’alegria de la dansa, el director sembla estar còsmicament emprenyat amb aquesta música. La gesticulació dels braços i de les mans és dura, seca, d’una enorme agressivitat; aquests moviments violents i autoritaris encaixen amb un rostre d’una severitat ridícula, amb ganyotes en les quals es confonen la força de l’impuls rítmic i l’expressió d’odi i de fàstic. No obre els ulls ni un segon, és clar. El final de la Setena simfonia de Beethoven deixa de ser ací la felicitat de la dansa i esdevé... música militar. El director escenifica, en realitat, un Blitzkrieg indefinit, amb les ràfegues de metralleta dels violins i el suport de l’artilleria pesada de contrabaixos, timbales i metalls. La fantàstica realització orquestral, pura luxúria però també pura histèria, no aconsegueix ocultar el fet que l’apoteosi es converteix en apocalipsi.

El cesarisme de la professió de director d’orquestra no és un descobriment d’ahir al vespre. Entre les agudes observacions d’Elias Canetti en un capítol de Masse und Macht i el populisme demagògic de Norman Lebrecht en The Maestro Myth, la idea s’ha convertit en lloc comú. Tanmateix, escenificacions com aquesta ens ho recorden d’una manera punyent i escandalosa. Fins i tot caldria dir que hi veiem una versió inquietant de culte a la personalitat darrere d’una façana musical. Què hi ha de cert en aquesta descripció?