Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dimarts, 8 de març del 2011

La lenta agonia del concert

L'altre dia, a Benaguasil vaig acudir a una classe magistral de l'amic Manel Ramada, aquest gran percussionista del meu poble i membre de PerKu-Va. Manel va obrir la seua xerrada (que inaugurava un d'aquells tinglados que munta sovint Consolat de Mar) amb el preludi del Te Deum de Charpentier (en reproducció de CD) i tocant les timbales, instrument sobre el qual tractava la seua classe. Per una feliç coincidència, unes setmanes abans jo mateix havia publicat ací un "Elogi del timbalista", de manera que aquella dissertació divulgativa em resultà especialment plaent. Val a dir que els assistents, per descomptat, eren majoritàriament estudiants de percussió, de manera que el seu discurs era didàctic però demanava unes quantes complicitats prèvies. Cosa que en el meu cas, evidentment, es complia de sobra.

Però en realitat no volia glossar la deliciosa intervenció de Manel, amb la seua repassada per la història de les timbales, el progrés tècnic en la construcció de l'instrument, etcètera. El que més em va fer pensar de tot allò va ser, en realitat, el format mateix de la trobada. Manel feia les seues explicacions auxiliat amb una pantalla que projectava una presentació en Power Point i amb un reproductor de CD amb els exemples degudament ordenats i preparats. I entre les diapositives hi havia la partitura de cadascun dels exemples (la part de timbales, és clar). De manera que, amb el play-back i tocant els exemples a un volum perfectament adequat i regulat, s'havia de ser irremissiblement soca per a no aprendre-hi un fum de coses noves i interessants durant aquella hora i mitja.

Vaig eixir d'allà a prendre l'aire pensant en les conclusions que es podien traure d'una experiència com aquella. Pensant, sobretot, en les formes i contextos de relació entre els consumidors i la música, en aquests àmbits estandarditzats que la nostra societat ha creat per al gaudi de la música. A banda de la música feta en privat i de la reproducció tècnica (les gravacions), el format absolutament dominant i omnipresent és, sens dubte, el del concert. ¿Què se n'ha fet, d'iniciatives més interactives com els famosos concerts per a nanos o les classes magistrals de Lenny? ¿Què ha passat amb aquella època en què abundaven els documentals (per posar només uns pocs exemples, els de Galway, Menuhin, Tilson-Thomas o fins i tot els més recents de Sir Simon)? Tinc una sospita, bassada en indicis dispersos però coherents i abundosos. I la meua sospita és que aquestes modalitats no concertístiques de relació amb la música són més freqüents (no dic que abunden, però sí que són més habituals) a països musicalment més civilitzats que els Pastissos Casolans o el Reino de Ejpaññia. De la mateixa manera que la música feta en privat (a casa, i amb una certa freqüència) és pràcticament un tret més d'identitat entre alemanys i entre txecs, per exemple.

Ací ens hem quedat amb la varietat més formal, estirada, burgesa, pròpia de nous rics i d'ignorants que no aspiren a aprendre res de tan burros que són. La varietat anomenada concert, entesa com una ocasió de relació social --corbata i mirada de suficiència, pentinat de perruqueria, molta pasta de procedència tèrbola i molta prepotència pedantíssima--, com una cita regular i ben cara en què s'aspira sobretot a escoltar música del segle XIX i si pot ser que acabe amb un molto fortississimo sorollós i amb malbaratament de decibels. Ah, sí, i que siguen, sempre que siga possible, grans figurons del star system. I tot el que no siga això no té públic ni acollida ni finançament ni res de res. Recorde, fa una dotzena d'anys, un cicle de conferències sobre música contemporània que va fer César Cano al Palau de la Música de València. N'érem QUATRE, i no és una llicència retòrica, sinó exactament el número natural que ve després del tres. Quatre!

Hi ha quaranta (no: quaranta mil!) maneres de gaudir de la música en públic i que no són el miserable concert d'abonament del Palau de la Misèria Intel·lectual. Una d'elles és la masterclass com la que ens va regalar Manel Ramada l'altre dia, amb play-back i exemples en pentagrama. Què direm, per exemple, dels assaigs? Si es tracta de bons instrumentistes de cambra o d'un director savi, l'experiència s'aproxima a l'orgasme intel·lectual. Hi ha pocs concerts on haja gaudit i après tant com en els assaigs filmats de Fricsay, Boulez, Harnoncourt, Giulini i, per descomptat, Celibidache. Una cosa que a mi m'agradaria fer, i des de fa anys, seria un happening de literatura i música en directe, com aquells que fa el grandíssim Alfred Brendel amb el seu col·lega Pierre-Laurent Aimard, i que em fascinen des que ho vaig veure en l'absorbent documental Man & Mask.


Una altra varietat que m'encanta és la de les conferències-concert, en què una persona presenta detalladament les obres que s'escoltaran i els intèrprets toquen els exemples en directe. Va ser en un documental de Nicolaus Westphal (In erster Linie Komponist und Musiker, 1989) on vaig trobar un exemple perfecte d'això: un conferenciant analitzava les Peces per a quartet de corda, Op. 2 d'Adorno, i després el Leipziger Streichquartett les tocava per al públic. No em puc imaginar res de tot això almenys en un radi de 1.000 km.

El format "concert" és molt important, d'acord. Però tal com el coneixem per aquestes latituds, i a la manera momificada i noctàmbula com es practica ací, sembla més aviat una repel·lent sentència de mort lenta per a la música clàssica. Si almenys fossen trobades tan disteses com els concerts de Vicenç Prats, que (tal com em contà una vegada Vicent Cintero, i després recollí Jordi Cos en el seu blog) parla al públic en els seus concerts! Els concerts que es fan per ací certifiquen, de manera bastant evident, que la pràctica i la veneració d'aquesta música no han acabat d'arrelar mai del tot per ací. Per molts instrumentistes excel·lents que produesca aquest país, i per molts diners que es gaste ostentosament en star system i en edificis estèrils d'òpera i de concert. Només la veritable diversitat de contextos on sorgeix i s'absorbeix la música demostren que aquest art és un organisme viu, i no una falla comprada a preu d'or per poder dir que "nosaltres també". No, nosaltres "sobretot" -- sobretot estem acabats.

8 comentaris:

Francisco López Martín ha dit...

Lo que propones tal vez fuera factible hacerlo, por ejemplo, dentro de los ciclos de los colegios mayores. Quiero decir que, a poco que los actuales directores tuvieran un mínimo de sensibilidad, cualquier propuesta en este sentido debería encontrar cierto eco. Yo mismo pensé ofrecer unas "clases magistrales interactivas" sobre el cine de John Ford cuando acabé de traducir el libro de Tag Gallagher, y lo habría hecho, de no tener este bendito currele tan esclavo.

Guillem Calaforra ha dit...

És possible que siga així com dius. Però desconec com fan la programació dels col·legis majors, i (per la part que em pertoca) supose que ells també em "desconeixen" a mi. Potser tenen sensibilitat, però els falta fantasia. A banda que, en fi, no crec que aquestes coses les confien a aficionats. A professionals tampoc, pel que es veu. Potser algun dia...

Emili Morant ha dit...

Guillem:

puc parlar del tema des d'una perspectiva curiosa. Fa tretze anys que em criden cada un o dos anys del meu Col·legi Major a Burjassot per a fer alguna classe de xarrada musical (amb fotocòpies explicatives, Powerpoint o vídeos subtitolats depenent de l'estat, sempre canviant, de la tecnologia). Dels 20 o 25 conferenciants que acudeixen anualment al Col·legi dec ser dels pocs (2 o 3, potser) que no són professors universitaris de la matèria sobre la qual fan la xarrada - dir que no sóc professor universitari és poc: el 25% de l'escàs públic (hi viuen 15 o 16 alumnes al Col·legi) sol tenir estudis musicals superiors als meus dos cursos d'harmonia. I tanmateix, malgrat l'absolut amateurisme des del qual plantege les audicions, l'acollida del públic sol ser extraordinària - almenys qualitativament, per l'interés i agraïment que mostren, perquè quantitativament... estan obligats a assistir tots a totes les conferències setmanals. Poques qüestions haurien d'enganxar més el públic que aquests intents mínims de situar la música en el context que naturalment li pertany: el de l'alta cultura. Per algun motiu no passa així, i tu ho descrius millor que jo.

En cas que algú li aprofite la "recepta" (quasi sistemàtica) que aplique a les xarrades, és aquesta, ben poc original: programar uns 50 minuts de música (màxim) amb uns 40 minuts d'explicacions repartits entre peça i peça. No es pot fer més llarg, considerant que les xarrades comencen sempre després del sopar al col·legi: a les 22:30h. Per a que la xarrada tinga un mínim sentit lineal convé, evidentment, que hi haja alguna classe de "relació narrativa" entre allò que s'escolta i de què es parla. Els casos més senzills que recorde són les audicions d'El Messies (per Nadal) i de la Passió Segons Sant Mateu (per Pasqua): en el context d'un Col·legi Major de caràcter religiós hom no necessitava perdre's en detalls sobre el "text" sinó que podia passar directament a "descriure" (per sort per a mi en 40 minuts no hi ha temps per a aprofundir molt més - perquè no sabria fer-ho) la seua plasmació musical. Per a gent que no havia escoltat mai la Passió o el Messies, que algú els explique mínimament la seqüència de recitatius i àries, l'alternança d'homofonia i contrapunt i unes quantes coses bàsiques més ja representa una il·luminació. Recorde un altre cas curiós: una xarrada sobre el Romanticisme musical que consistia, bàsicament, a explicar-los tot el que ells ja sabien del Romanticisme (literari, sobretot) i els seus "tòpics" (fascinació per la natura, anhel de llibertat individual i política, exageració dels sentiments, pèrdua del sentit de la "realitat", nacionalisme incipient) mitjançant peces representatives de l'època (lieds de Schubert i Schumann, alguna polonesa de Chopin, fragments de l'esbojarrada Simfonia Fantàstica...). Si el potencial receptor d'aquests intents didàctics bàsics té una mínima cultura i sensibilitat, l'èxit hauria d'estar assegurat - però no s'intenta, o no s'intenta suficientment.

Emili Morant ha dit...

(seguisc, que no em cabia...)

Enguany em toca celebrar, en dues sessions (una el pròxim mes d'Abril, per a parlar de les cinc primeres simfonies, i l'altra a principis del pròxim curs, per a tractar de la 6a a la 10a i "Das Lied") el centenari de Gustav Mahler. Imagine que usaré les gravacions que tinc en DVD dirigides per Bernstein, i a diferència d'altres xarrades (l'any passat, parlant de Chopin) no serà massa útil treballar amb partitures ni podrem escoltar moviments sencers, sinó obligadament "mutilats". Les limitacions de temps m'impediran, probablement, fer-los escoltar els "lieder" que corresponen a alguns dels temes de les simfonies ("Sant Antoni de Pàdua predicant als peixos" i coses així), però almenys podré recolzar-me en alguns dels moviments vocals ("Urlicht", els versos nietzscheans de la 3a - no hi haurà temps per a la 4a simfonia). No tinc la menor idea de com analitzar o descriure l'estructura formal, motívica, harmònica o la riquesa orquestrals de les simfonies de Mahler: això hauria de ser motiu suficient per a desistir d'intentar-ho. La meua sort és que, amb tan poc de temps per a explicar-se, la xarrada s'acosta a l'exposició oral d'una oposició, en què hom no té temps més que per a explicar allò bàsic - i no cal ser Bernstein per a fer-ho amb una mínima dignitat. La meua desgràcia és que, només amb què hagueren escoltat aquesta classe de xarrades d'algú que no fos jo, hagueren deixat de manar-me aquestes feines ja fa temps: però mira, algú ho ha de fer.

Parlant de "xarrades" musicals, aquest cap de setmana comença el curs de Vicent Minguet: ens veiem allà, si és que continues matriculat. Disculpa aquest rotllo, que no sé si venia al cas - crec que ja t'ho havia contat alguna vegada.

Guillem Calaforra ha dit...

Ara he recordat, Emili, que hem parlat en diverses ocasions sobre les teues classes al Col·legi Major: ho vas comentar durant les sessions de la meua assignatura del Màster, i en parlàrem durant algun dels nostres dinars. No fa al cas si són obligatòries o no, perquè el més rellevant és per a mi la seua resposta -- que, si ho tinc ben entès, sol ser molt positiva. El format de l'explicació amb exemples permet moltes variacions; la tria d'exemples i l'estructura de la xerrada és molt important, però crec que la manera de presentar-ho és també fonamental. Dit d'una altra manera: la passió es contagia. Aprofita-ho mentre et continuen encarregant aquestes classes, perquè en el nostre ambient és bastant inaudit. A mi m'agradaria fer també alguna cosa així, però ningú no m'ho ha demanat mai i he de conformar-me amb aquests succedanis tecnològics. Tampoc no sé fins a quin put estic legitimat (o sóc competent) per a ensenyar aquestes coses, i és possible que aquesta consideració escèptica em fes patir si m'ho demanaren.
Efectivament, aquest dissabte comencem la marató de la música contemporània. Sort que estarem en bones mans!

Guillem Calaforra ha dit...

Ah, i si et puc ser útil en res per a les teues xerrades, ja m'ho faràs saber.
Gràcies per la intervenció (pertintent i interessant, com sempre)!

Vicent Cintero ha dit...

Que no t´ho ha demanat ningú? D'ací poc ja no podràs dir-ho. Acabe de escriure-li al president de la Unió (no la de Ramaders, si no la de Llíria) per a que et demane un cicle de conferències.
Ja t'apanyaràs...

Guillem Calaforra ha dit...

Caguen la puta d'oros! Ara sí que m'has fotut! Xe quin cacau!