Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dimarts, 24 de juny del 2008

Música abans de la música

Hi ha una obreta de Varèse que m'agrada molt, tant com les seues obres mestres, i és una obra menor. En realitat, com que és una reconstrucció que va fer el seu deixeble més proper, Chou Wen-chung, es podria dir que és d'autoria compartida. Té una historieta peculiar. En 1946, en ple període intermedi (poc productiu) de la història de Varèse, el productor de cine Boris Morros (quin nom també, redéu!) tenia previst produir una pel·lícula d'Edgar C. Ulmer, Carnegie Hall, on apareixien personatges com Bruno Walter, Gregor Piatigorski, Artur Rodzinski, Artur Rubinstein, Jascha Heifetz, Frintz Reiner, Leopold Stokowsky o la Filharmònica de Nova York (1947). Simplement com a conya marinera, o siga, fent el pallasso, Morros encarregà a Varèse a través de Walter Anderson una peça d'un parell de minuts per parodiar els moments en què l'orquestra afina abans del concert (o de l'assaig). I Varèse, que no havia aconseguit que li deixaren els estudis de so de Hollywood per als seus experiments sonors, s'ho va agafar ben seriosament. El resultat va ser una peça de la qual no n'ha quedat cap partitura completa, ni d'orquestra ni de les parts, i que Chou va reconstruir a partir de dos breus esbossos d'un minut i mig cadascun, aproximadament. I el resultat és Tuning Up.
Aquesta obreta conté citacions diverses, unes de més conegudes (com ara el concertino de violí que ataca un capritxo de Paganini, els metalls que semblen voler començar uns acords del final del Concert per a orquestra de Bartók, la flauta que toca la Setena de Beethoven, la trompeta que ataca una coneguda fanfàrria), i d'altres menys famoses, sobretot les de l'obra varesiana mateixa (Arcana, Amériques, Ionisations i Intégrales, a més de Déserts, que semblen ser el canemàs de la peça). L'efecte de Tuning Up és encantador, d'una ambigüitat deliciosa. D'una banda hi ha el principi mateix de la peça, amb l'oboè que vacil·la en donar el la. Una vacil·lació que, en fi, a mi em sembla ben sarcàstica: "no sé si començar, comencem? hi estem legitimats? podem?". Després, el la es bifurca ràpidament com un fractal, és l'origen, l'arrel i el naixement de tot el discurs sonor, farcit de referències intertextuals, de començaments truncats, de records i evocacions. L'oient no sap del cert si Varèse li està prenent el pèl a ell, o si està intentant transmetre la idea que el món de l'orquestra és això, un conglomerat d'entrades i sortides sense ordre ni sentit, o si li està dient en realitat que ja hi havia música abans de la música, que allò que hi ha abans del ritual també és art. El cas és que quan apareix la sirena (un catxarret al qual Varèse era molt aficionat), la cosa pren un aire paròdic que enamora. En un moment determinat s'arriba a la reafirmació estentòria del la normatiu, arreu de les famílies orquestrals, es reprèn el caos (caos?), i la cosa acaba amb una nova exclamació, autoritària i emfàtica, de la nota mare, amb tota l'orquestra en uníson al llarg de vuit octaves. I es dissol.
De veritat, breve pero intenso, tota una llepolia. Hala, us la deixe en MegaUpload, perquè no digueu que no sabeu com abaixar-vos l'arxiu... La interpretació es troba a l'edició d'obres completes que va publicar Riccardo Chailly amb l'Orquestra del Concertgebouw.
http://www.megaupload.com/?d=34QT7D57

10 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt curiós Guillem. Però n'hi ha un exemple mes "autentic" de començar amb l'afinació del La del oboe i tirar endavant com si res. Es el concert per a oboe i orquestra de John Corigliano. No el tinc; intenta fer-te amb ell. Es molt interessant

Guillem Calaforra ha dit...

Oído cocina! Però no pareix fàcil: de Corigliano només m'apareix pertot arreu el concert per a violí i algunes coses més. Perseveraré.

Anònim ha dit...

jo tampoc conec la de'n corigliano, però la de Varèse em sembla una petita joia. Fa tres o quatre anys que no l'escolto, i corregiu-me si m'equivoco, però em sembla recordar que el senyor Chou va encadenar dues repeticions de tot el material una radera l'altra, allargant així la peça. Dubto que això fós del gust de Varèse, però tot i així segueix proporcionant la frescor i la imaginació a que el Mestre francès ens tenia acostumats. Una de les bèsties del segle XX, en la meva modesta opinió.

Salut!

Guillem Calaforra ha dit...

Exactament, el material es repeteix després de l'uníson central. Crec, com tu, que Varèse no era home de repeticions, però així i tot és un encant, no molesta gens ni mica. Varèse, sens dubte, era una bèstia.
No renuncie a trobar el concert de Corigliano...

Àlex Andrés ha dit...

Realment estupenda. Jo, a l'igual que l'amic josep, feia uns anys que no la sentia... uns 35!

Gràcies, guillem.

Guillem Calaforra ha dit...

M'alegre que t'haja agradat, Àlex. A vore si quan passen les calors africanes quedem un dia i comencem a intercanviar cromos. Que ja som pocs, collons, i només falta que no estiguem en contacte.
Salutacions,
G.

Àlex Andrés ha dit...

M'apunte a eixe "cafenet" que proposes. Juliol el tinc mogudet però agost, lliure. He de dir que a principis d'agost em trobaràs una mica depre perquè serà el moment en què només em quedarà un mes de vacances. En fi... quina vida.

En parlem.

Guillem Calaforra ha dit...

Agost és molt mal moment, si no és que fuges nord enllà, on diuen que no fa tanta calor. Sí que quedarem, amb molt de gust. Quan vulgues.

Àlex Andrés ha dit...

Efectivament, d'ací deu dies faig una escapada nord enllà: Zugarramurdi! Et prenc la paraula i quedem a l'agost. Haurà de ser un cafè del temps. Intentaré memoritzar la teua foto per poder-te reconéixer.

Guillem Calaforra ha dit...

Quina sort, roder...
Si vols, envia'm un missatge de correu electrònic i et passe telèfons i tal. Jo, en la hipòtesi més optimista, me n'aniré la primera setmana d'agost a Vilafranca de Brisgòvia (Freiburg im Breisgau). Que també hi fa una calor de collons, però en fi, és la meua segona o tercera pàtria física...