Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

divendres, 13 de juny del 2008

Primer manament de qui escriu sobre música

L’any passat, el meu amic Joan B. Llinares em va regalar un llibre amb l’esperança de donar-me una alegria. Es tracta d’El odio a la música. Diez pequeños tratados, de Pascal Quignard. El Joan estava convençut que, com que m’apassiona reflexionar per escrit sobre música, el llibre m’encantaria. Confesse que, amb brutal sinceritat, després de llegir-ne unes quantes pàgines vaig cometre l’antipàtica cagada de dir-li que allò no tenia el més mínim interès, cosa que, en fi, va ser una falta d’educació formidable. En diverses ocasions vaig intentar abordar de nou la lectura del llibre, sempre amb els mateixos resultats. Finalment, aquests dies m’he imposat la disciplina de llegir-lo tot, de cap a cua, per tal de fer-me’n una idea mínimament justificada i justificable. I us n’expose el resultat.

La idea del llibre, si és que es pot dir així, és que la música, el so, el crit, el soroll, és omnipresent per a desgràcia de la humanitat, que té un lligam íntim amb l’obediència, amb l’opressió, amb la mort, que és l’únic art que col·laborà amb la Xoà (Holocaust), i que el que cal és renunciar-hi i tornar al silenci. Acabe de convertir 289 pàgines en un telegrama, la qual cosa —ho admet— és bastant brutal, però és que no hi trobareu gaire cosa més. Amb aquesta tesi, doncs mira, es pot estar des de molt i molt d’acord fins a molt i molt en contra, perquè com que és una idea argumentada de manera tan boirosa, plena de sofismes i d’etimologies isidorianes, farcida de frases sense verb i de retòrica buida, la veritat és que més que una tesi sembla com una exhibició de mala literatura. Perquè el llibre, ausades que es fa insuportable de llegir com a literatura... Amb aquest llenguatge pedantesc tan típicament francès, tan verborreic que en la major part dels casos sembla ser una pura logomàquia.

Hi trobem passatges que poden ser més o menys interessants, sens dubte, perquè tot llibre en té. Com ara:

«Cuando la música era escasa, su convocación era tan perturbadora como vertiginosa su seducción. Cuando la convocación es incesante, la música se torna repulsiva: el silencio atrae y se vuelve solemne.
El silencio se ha convertido en el vértigo moderno. Del mismo modo que constituye un lujo excepcional en las megalópolis.
El primero en experimentarlo fue Webern, muerto por una detonación norteamericana. Ahora la música que se sacrifica a sí misma atrae al silencio como el señuelo al pájaro.» (pàg. 246)


O bé: «El silencio es para los oídos lo que la noche para los ojos» (pàg. 272). A canvi d’alguna frase interessant d’aquest estil, hi trobem absurditats paleses com aquesta:


«En los instantes menos habituales, podríamos definir la música: algo menos sonoro que lo sonoro. Algo que liga lo ruidoso. (Para decirlo de otra manera: una brizna de sonoro, ligada. Una brizna de sonoro cuya nostalgia pretende morar en lo inteligible. O este monstrum más simple: un trozo de sonoro semántico desprovisto de significado)» (pàg. 23)


O aquesta:


«Leer en el jardín, en el calor, en la languidez, la lentitud y el torpor que se acumulan en verano.
La pata de un lagarto, mientras desplaza una hoja muerta, produce un estrépito que sobresalta el corazón.
Ya estamos de pie, trémulos, en la hierba quemante» (pàg. 29)


O aquesta, apoteòsica:

«Presento la conjetura propia de este breve tratado en la forma siguiente: esas cavernas [sc. les coves prehistòriques amb pintures] no son santuarios de imágenes.
Sostengo que las grutas paleolíticas son instrumentos de música cuyas paredes fueron decoradas.
Son resonadores nocturnos que fueron pintados de un modo nada panorámico: se los pintó en lo invisible. Son cámaras de eco, y el eco determinó la elección de las paredes decoradas. El eco es el lugar del doble sonoro (del mismo modo que la máscara es el lugar del doble visible: máscaras de bisonte, máscaras de ciervo, máscaras de ave de presa de pico curvo, maniquí del hombre-bisonte). El hombre-ciervo representado al fondo del agujero sin salida de la gruta de Trois-Frères sostiene un arco. No distinguiré el arma de caza de la primera lira, así como tampoco distinguí a Apolo arquero de Apolo citarista.» (pàg. 144-145)

En fi, que per molt que presidesca Le Concert des Nations, per molt d’èxit que tinguen les seues novel·les (que, després de llegir aquest llibre, definitivament no arriben a interessar-me), per molt que vulga causar impressió parlant profusament de Szymon Laks (personatge interessantíssim, de qui us parlaré un altre dia) i de Primo Levi, em sembla que La Haine de la musique diu poc o no res d’interessant per a un músic, per a un melòman i fins i tot per a un lector de bona literatura. Involuntàriament, l’amic Joan en regalar-me aquest llibre em va fer un favor molt especial: el de donar-me una lliçó negativa sobre el que no ha de fer algú que, com jo, té la intenció d’escriure coses sobre música. Amb sentit, per descomptat.

5 comentaris:

Àlex Andrés ha dit...

Estic totalment d'acord amb vós. Per descomptat no conec el llibre però llevat de la primera frase, les altres són d'antologia del disbarat. La de les "briznas" és molt divertida -l'estic rellegint i somric involuntàriament-.

La primera, com dius, sí té trellat. És un tema que a mi m'atrau: el silenci. Principalment perquè no m'agraden les obres avassalladores, on regna l'horror vacui. I també perquè, ben utilitzat, és una de les eines més potents per causar tensió que conec.

Et passe un link amb un text que vaig publicar farà un parell de mesos.

http://laparaulaesnostra.blogspot.com/2008/05/la-fura-burjassot.html


En fi, guillem, té molt bona pinta aquest bloc teu. Però m'hauràs de donar uns dietes per assaborir els textos... si més no fins els pamflets de fa un parell de mesos.

Guillem Calaforra ha dit...

Benvingut i bentrobat, amic Àlex, per aquest corral (que no és De La Pacheca, ojo!)!!!
Com veus, compartim l'interès pel silenci, idea que ja es troba inscrita en el nom d'aquest blog/bloc com a declaració d'intencions. Un nom, per cert, inspirat per la meua passió per Webern, però també pel meu anhel frustrat d'un ambient net de contaminació sonora i musical. Per això m'ha agradat la frase de Quignard, cosa rara en un llibre que sobretot produeix irritació o, en el millor dels casos, indiferència.
M'he llegit el teu text sobre La Fura, i la veritat és que m'hi he divertit molt ("m'he divertit un asgarro", com dirien a Antella). Amb els comentaris també. La idea d'aprendre d'allò que no ens agrada em sembla impagable, tot i que per salut i per hedonisme siga un recurs del qual convé no abusar.
D'altra banda, hi ha un aspecte d'aquella discussió (present en altres converses blocaires) que em produeix neguit i insatisfacció. És allò de: "deixa't estar de missatges, anàlisis i plantejaments racionals: si t'agrada, t'agrada i punt!". Típica incitació irracionalista, heretada d'aquells temps nefastos que anomenem "Romanticisme", i molt adequada al món banal, absurd i caòtic de la postmodernitat. Posem per cas: a mi, si m'agrada el Helikopter-Quartett, no és perquè sí i punt, sinó perquè (supose que de manera intencionada) constitueix una performance iconoclasta impressionant. Perquè em "diu" alguna cosa, en termes ideològics, en termes racionals o en termes afectius (diguem-ne "estètics", en el sentit etimològic). Però bé, és tema recurrent en les converses amb el Josep, per exemple, i tampoc no vull fer-m'hi pesat.
Espere que els materials d'aquest bloc et resulten interessants i útils.
Salutacions cordials,
G.

Anònim ha dit...

Quan et regalen un llibre així tens dues opcions:
a) regalar-lo a algú altre. És el que jo feia cada cop que em regalaven un vi alemany. Quan anava a una festa de poc compromís el portava i així me'l treia del damunt.

b) llegir-lo.

En cas de seguir la segona opció ja no queda oberta la primera, perquè es nota que està llegit i el nou receptor segur que pensarà: aquest penques me'l dóna després d'haver-lo llegit i segur que no li ha agradat perquè si no se l'hagués quedat.

Per tant, ja que has agafat la segona via, si el llibre és tant infecte com dius (i et crec, sens dubte) tornes a tenir dues opcions:

a) llençar-lo. Cosa que seria una desconsideració per part teva de cara a la desforestació i de retruc al problema de l'escalfament global.

b) grapar-lo, després d'haver-ne foragitat el llom, al final del paper higiènic. Que és un paper poc fi i rasca? Haver-lo regalat a temps.

J.

Guillem Calaforra ha dit...

Ha, ha, ha, ha, que cabroooon!
En aquest cas, si no he fet ús de l'opció 1.a és perquè és un llibre de música. I continue investigant, a poc a poc però amb tossuderia, per trobar un discurs escrit perfectament equidistant entre la literatura i l'anàlisi, un discurs sobre música que puga satisfer igualment els músics professionals (sense que el titllen de discurs desinformat) i els consumidors de bona literatura assagística (sense que el titllen d'incomprensible i tècnic). En aquest aspecte, el llibre de Quignard és una lliçó negativa. Aprofitable a sensu contrario, sens dubte.

Anònim ha dit...

Y qué mal rollo, además, me da la traducción...

Paco