Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

divendres, 27 de juny del 2008

Un altre llibre sobre música

Fa poc vaig publicar en aquest blog uns comentaris sobre el llibre de Pascal Quignard, que els il·lustres contertulians van glossar breument. Ara voldria fer cinc cèntims d’una altra recomanació de l’amic Llinares, que em va portar a llegir Otra historia del tiempo. La música y la redención del pasado, obra d’Enrique Gavilán. La diferència qualitativa és enorme. Gavilán, un especialista en teoria de la història de la Universitat de Valladolid, hi aborda la música des de la perspectiva predominant del temps, una dimensió que la música cancel·la en crear un transcurs temporal propi. Els temes tractats poden semblar sorprenents des d’una perspectiva musicològica: des de la faula del monjo transfigurat de Wackenroder fins a Wagner, a través de Hegel, Schopenhauer i el romanticisme sencer, passant per la teorització d’Adorno, la música i els mites en Lévi-Strauss (acarat, tal com es podia esperar, amb la Sinfonia de Berio), els Four Quartets d’Eliot o Fragmente – Stille, An Diotima de Nono. Un retret es podria fer al llibre de Gavilán, i és que en el fons parla relativament poc de música, mentre que dedica la major part de l’espai a textos sobre música, a comparacions i metàfores amb la música com a base, a reflexions sobre el temps, la història i l’art. Em sorprèn que un llibre publicat en una col·lecció de música no presente cap exemple concret del que li serveix de fil conductor, cap anàlisi formal, cap pentagrama que il·lustre el devessall notable d’idees que constitueix el text.

Reticències a banda, aquest és un llibre indubtablement valuós, ple a vessar de connexions i d’informacions ben útils per al lector. Ben escrit, a més a més, tot i que el seu to de vegades petulant i perdonavides el perjudica de tant en tant. Gavilán és una persona molt llegida, un intel·lectual de primera, un senyor que parla amb coneixement i sense deixar-se dur per al·lucinacions pseudoliteràries. Em sembla ben interessant, sobretot, l’anàlisi que dedica a l’obra de Nono, tot i que discrepe respecte del valor que hi atorga al temps en detriment del silenci, per a mi fonamental en els Fragmente. L’entusiasme per Wagner i per Adorno el fa caure en perspectives massa hagiogràfiques i submises per al meu gust —pense que només hi ha una tropa capaç de fer més mal a Wagner que Wagner mateix, i és la tropa dels wagnerians entusiastes. Gavilán juga sovint un doble joc d’afirmació i retractació, com ara quan vol convèncer el lector que els desconcertants títols «musicals» de la tetralogia de Lévi-Strauss revelen alguna cosa més que un jeu d’esprit, cosa que després insinua que no és certa, o quan deixa caure possibles isomorfismes entre el llibre d’Eliot i el quartet com a forma musical i després ho desmenteix. Però tot plegat ho planteja amb un discurs molt seriós i d’importància considerable, ple d’observacions agudes i interessants.

Ignore quina formació tècnica té l’autor en música, però si més no és indubtable que s’ha preocupat d’informar-se per no patinar en cap moment (de tota manera, la reiteració del mi bemoll inicial de Rheingold convida a la suspicàcia, tot s’ha de dir). En alguns moments, el discurs estrictament musical com a mínim es presta a discussió, com ara quan afirma que classicisme i romanticisme compartirien un mateix estil amb matisos; o com quan diu que «la predilección por la armonía contribuye a explicar el dominio del piano, mucho menos apropiado para lo melódico que los instrumentos de cuerda» (17). Hi ha moments en què sembla imitar els excessos d’estupendismo d’Adorno («[e]n cierta medida, la sonata representa el despliegue de la dialéctica de la Ilustración y su concepción del tiempo», 132). D’altres, senzillament, conviden al desmentir mancances de perspectiva i judicis apressats:

«El cuarteto de cuerdas suele considerarse el género musical más abstracto, el más riguroso, uno de los más adecuados para la experimentación formal, pero también el más difícil, el más próximo a la música absoluta y, paradójicamente, el más íntimo» (130)

«[...] en la música del siglo XX, con la voladura de la jerarquía tonal, el tritono pierde sus connotaciones diabólicas o angélicas y pasa a ser un intervalo más» (130) (doncs no, mire vostè, no és un interval més, sinó un interval privilegiat).

[En el quartet de corda] «[p]recisamente la homogeneidad de la materia sonora tiende a acentuar su carácter abstracto» (131) (repeteix una idea errònia d’Adorno, que interessadament oblidava un exemple que Adorno mateix havia comentat: l’extrema riquesa de timbres d’obres com el Tercer quartet de Bartók... aaaai, i és que la memòria és selectiva quan es tracta de plantejar explicacions aparentment brillants i definitives...)

Però aquestes són crítiques i reticències que no invaliden la idea fonamental del meu comentari, que no és altra que aquesta: Otra historia del tiempo és un llibre molt interessant i que paga la pena llegir. Us el recomane vivament, perquè en traureu molt de profit i us farà pensar.

I ara, després d’aquestes dues incursions en llibres de tema musical, promet que el pròxim llibre de què us parlaré serà una droga més dura. El retorn a Points de repère, per exemple...

14 comentaris:

Anònim ha dit...

quin olfacte...

curiosament vaig compar ahir mateixa el llibre en qüestió.

Encara no l'he llegit en profunditat però he tingut una sensació molt semblant a la que esmentes. En primer lloc el fet que no hi hagi una sola nota, però bé, mal menor, clar, no és moneda de canvi comú aquests tipus de llibres en llengua castellana escrits per autors castellans (normalment sempre es sol tractar de traduccions i no massa acurades, no cal més que comprobarho amb els de la mateixa editorial Akal, sobretot el de Morgan sobre "la Música del siglo XX").

En tot cas, benvingudes siguin les reflexions de Gavilán, en un panorama editorial desèrtic pel que fa a quëstions musicals (tot i que gavilán no sempre tracti la substància musical en un primer plànol).

more ha dit...

soc Vicent Morelló,
em sembla molt interessant de llegir textos fets per melòmans cultivats, coneixedors de l'estetica musical i de ser cultivat en experiències musicals. Jo com a músic prefereixc els textos que tenen algun analisi, estos textos poden ser massa tècnics per a un melòman que no enten d'armonia o contrapunt, però per a mi llegir un llibre aixi es quan de veres entenc una mica millor un autor, una època o una composició, per exemple, indispensable per a qui vol entendre l'interpretació amb instruments originals del període clàssic i també tardo barroc, és el llibre de J. J. Quantz (original en alemà) que es diu "essay of a method for playing the transverse flute" , ed. faber & faber.
l'editorial FUZZEAU (frança), com també BARENREUTER, AMADEUS, etc estan editant facsimils de tractas del barroc fins el XIX, molt interesants per que no nomes tenen anotacions de caràcter tècnic com ara com ha de fer-se una apoiatura, sinó també anotacions del caràcter, del gust de l'època.
per cert algú sap si la correspondència entre VOLTAIRE I FREDERIC EL GRAN DE PRUSIA, està editada en castellà, o sino anglés o francés? això ha de ser molt interesant...
salutacions au

Guillem Calaforra ha dit...

Senyors, salutacions a tots. Certament coincidim tots tres: un llibre sobre música ha de ser un llibre sobre música, per definició. I si no ho és també pot interessar-nos, però per altres raons.
More, benvingut a aquesta plaça de bous on només toregem arguments. Curiosament jo també estic llegint el llibre de Quantz, però en la primera traducció que se'n va fer, la francesa, i editada en facsímil fa uns anys (el que tinc és còpia de còpia, gràcies a l'amic Cintero). Té coses interessantíssimes, però quan explica els ornaments, i quan parla dels colps de llengua, etc. és prolix i confús (en aquella època no hi havia encara pedagogia moderna...). I he de reconèixer que algunes de les apoggiature que dóna com a normatives em resulten veritablement xocants. Me les imagine aplicades a algunes obres, i la veritat és que no recorde cap interpretació que les seguisca literalment... Molt interessant, tot plegat. No sé què en pensa el meu traverso, que vaig comprar per instigació de Cintero, però si els traversos pensen deu estar encantat de la vida amb el llibre de Quantz...
Et miraré això de la correspondència, a mi també m'interessa.

more ha dit...

si guillem, la veritat es que hi han algunes apoggiature, que son xocants i garibé, quasinigú les gasta. com per exemple fer la apoggiatura per la nota inmediata inferior al trino. en esta línia els que semblen seguir més fidelment aaquest tractat són els germans kuijken, amb la petite bande. l'altre dia sigwiswald, el violinista, actuava com concertí de l'orquestra barroca de sevilla amb un programma de haydn, i va estar molt be, l'home es molt delicat elegant, i combina la força i la delicadesa, elegància.
per a mi en la interpretació amb instruments originals estan ells i leonhart davant de tots i després la resta.
no oblidem que a l'època no hi havia cap estil unificat com avui, si no que d'una ciutat a una altra hi havien moltes diferències de gust i d'estil,
per cert si trobes el llibre de cartes de voltaire i fredderic em passes la referència
au

Guillem Calaforra ha dit...

Justament fa uns mesos vaig penjar ací un passatge de la Segona Suite de Bach amb Kuijken, que és un prodigi de musicalitat i de virtuosisme... A mi, aquest senyor em fa una enveja malsana. Sobretot la manera com trau uns Fa naturals impossibles, impossibles, la mare que el va parir, perquè el traverso en això és criminal...
Afortunadament, avui dia l'oferta d'interpretacions serioses i no romàntiques està tan estesa i diversificada que, en la meua opinió, al pòdium de Leonhardt i família en caben una caterva més. En fi...

Unknown ha dit...

Soy Enrique Gavilán
Ante todo, gracias por el interés hacia “Otra historia del tiempo”.
Quería aclarar también un par de cuestiones sobre el comentario.
Entre los muchos cientos de páginas que Adorno dedicó al análisis musical, apenas se encuentran pentagramas; a pesar de eso, muchos pensamos que muy pocos han escrito mejor sobre música.
“Otra historia del tiempo” no es un libro sobre música. Ha aparecido en esa colección porque la editorial pensó que ése era el lugar donde podría encontrar un público más interesado, pero fue una decisión de la editorial, sobre un libro concebido desde lo que podemos denominar vagamente “Teoría de la historia”, y pensado inicialmente para otra colección de Akal que publica libros de ese tenor.
Otra cosa es que pueda ofrecer algo interesante a quienes se interesan fundamentalmente por la música. Espero que así sea.
Una última cuestión. Nunca me he considerado ferviente wagneriano. Si se lee mi libro sobre Wagner (“’Escúchame con atención’. Liturgia del relato en Wagner”, Valencia, 2007) se comprobará que soy crítico con muchos aspectos de su obra, fundamentalmente con su inconsistencia teórica. Hay otros músicos que colocaría por delante en una lista de preferencias. Lo que me parece indiscutible es su importancia abrumadora de Wagner como fenómeno estético, político, etc., todo lo que le convierte en figura clave, no sólo para entender su siglo, sino también el nuestro.

Guillem Calaforra ha dit...

Professor Gavilán, benvingut a aquest corral. És tot un honor rebre els seus comentaris sobre el que hem dit per ací.
Efectivament, això que diu vostè sobre Adorno és cert. I és, al meu parer, un dels problemes a l'hora d'acceptar les explicacions que el mateix Adorno dóna, que per aquesta raó massa sovint es mouen en el nivell de la pura especulació sense base. I dic això sense la intenció d'afirmar que Adorno, precisament ell, siga un desinformat. Al contrari: al meu parer, és una de les persones més intel·ligents que han escrit sobre música. En un llibre recent vaig dedicar tot un capítol a defensar Adorno dels sarcasmes injustificats i desinformats d'un gran escriptor català.
En el que respecta al seu llibre, repetisc ara --i ho repetiré totes les vegades que calga- que és un treball excel·lent, un llibre molt i molt bo. El que passa és que alguns necessitem tant els llibres com les partitures (sovint més les partitures que els llibres), i per això ens agrada que el discurs sobre música tinga música. Però això és tot.
Respecte de Wagner, com respecte d'Adorno, la meua impressió personal és que el seu entusiasme és molt fervent. Massa per al meu gust, però és una qüestió opinable.
Ara bé, estem completament d'acord (només faltaria!!!) en la importància cabdal de Wagner en la història de la cultura europea (quedar-nos en la música seria no fer-li justícia). Compartisc la seua fascinació respecte de l'estructura interna, d'una coherència espaterrant, del Ring. Però és una figura que em causa un cansament molt ràpid. Ell, el seu moment, l'estètica del seu moment i el segle XIX en general. I, li ho dic francament: quan algú critica Wagner el defense amb ungles i dents, però quan algú el lloa de manera entusiasta, la meua reacció és d'irritació. Potser "ich bin der Geist, der stets verneint", no ho sé...
Acabe aquesta resposta apressada amb un altre "sí senyor!": em remet vostè al seu llibre sobre Wagner. I li dic que, efectivament, me n'ha parlat amb passió el nostre amic comú, Joan Baptista Llinares, i li he promès llegir-lo. Amb una certa por, per allò de la reacció respecte dels wagnerians, però sí, està en la llista.
Espere que no s'haja enfadat massa pels meus comentaris. Sé que vostè és un lector de gran categoria, i sap llegir entre línies. I entre les meues línies només hi ha una paraula, a pesar de les crítiques de la superfície: chapeau!.
Ah, i encara que siga una obvietat, sobreentenc que vostè no té manies lingüístiques, i que ens entenem perfectament en els nostres respectius dialectes llatins. Un altre chapeau, certament.
Salutacions cordials,
G.

Unknown ha dit...

Vuelvo a repetir mi agradecimiento por el interés hacia mi texto, y naturalmente, por los elogios.
Creo que estamos bastante de acuerdo. Las diferencias derivan de la perspectiva desde la que abordamos la música. La mía es mucho más próxima a lo que Adorno y antes de él Weber, denominaba "Sociología de la música".
Quizás el único punto que sigo sin aceptar es mi fervor wagneriano. Admiro profundamente muchos aspectos de su obra, pero hay otros hacia los cuales mi distancia es completa. En este sentido, si se me permite la inmodestia, estaría mucho más cerca de la posición de Tomas Mann, a quien un ensayo sobre Wagner le costó el exilio en 1933, cuando conocieron de su contenido fervientes wagnerainos de Munich, al frente de los cuales se puso Knapperbutsch.
Conozco algunos de esos verdaderos wagnerianos fervientes, y ninguno de ellos suscribiría buena parte de las cosas que he escrito, algunos se sentirían horrorizados por mis juicios.
La semana pasada estuve en la universidad de Bayreuth. Daba una conferencia sobre Tristan e Isolde. Pues bien, en el coloquio una profesora de musicología se indignó conmigo porque no había ponderado suficientemente la importancia de la técnica expresiva de los Leitmotive, etc.
En fin, un problema de distancias.

Unknown ha dit...

Vuelvo a repetir mi agradecimiento por el interés hacia mi texto, y naturalmente, por los elogios.
Creo que estamos bastante de acuerdo. Las diferencias derivan de la perspectiva desde la que abordamos la música. La mía es mucho más próxima a lo que Adorno y antes de él Weber, denominaba "Sociología de la música".
Quizás el único punto que sigo sin aceptar es mi fervor wagneriano. Admiro profundamente muchos aspectos de su obra, pero hay otros hacia los cuales mi distancia es completa. En este sentido, si se me permite la inmodestia, estaría mucho más cerca de la posición de Tomas Mann, a quien un ensayo sobre Wagner le costó el exilio en 1933, cuando conocieron de su contenido fervientes wagnerainos de Munich, al frente de los cuales se puso Knapperbutsch.
Conozco algunos de esos verdaderos wagnerianos fervientes, y ninguno de ellos suscribiría buena parte de las cosas que he escrito, algunos se sentirían horrorizados por mis juicios.
La semana pasada estuve en la universidad de Bayreuth. Daba una conferencia sobre Tristan e Isolde. Pues bien, en el coloquio una profesora de musicología se indignó conmigo porque no había ponderado suficientemente la importancia de la técnica expresiva de los Leitmotive, etc.
En fin, un problema de distancias.

Guillem Calaforra ha dit...

Efectivament, és una qüestió de distàncies, o potser més exactament de caràcters. Crec que aquesta és la diferència més certa entre l'autor d'Otra historia del tiempo i jo, perquè en la substància no tenim tantes diferències. De fet, el capítol sobre Adorno me'l vaig devorar amb plaer còmplice i, al mateix temps, bellugant el cap amb discreta discrepància...
Té raó. Jo també he conegut fanàtics wagnerians (o hauria de dir "wagneristes"?), i fan molt de mal a la correcta difusió de l'obra del mestre. Perquè provoquen reaccions com la meua. Accepte la matisació que vostè introdueix, el que passa és que les aparicions de Wagner en el llibre es presenten amb tant d'entusiasme que, en fi, en alguns moments em superaven. Ho deixem en el seu lloc just, doncs.
Per cert, la meua manera d'abordar la música també inclou la perspectiva weberianoadorniana, només faltaria. El que passa és que me'n separe quan crec que la cosa desvaria massa.
En el cas d'Adorno, i per molts intents que ell va fer a partir dels seixanta perquè no es notara, crec que en realitat es va quedar encallat en l'estètica del Berg i Schönberg preserials. Una perspectiva que en ell va ser una mica obsessiva, tot s'ha de dir. Ho demostren les seues obres, de les quals espere parlar ací en breu. Bellíssimes, sens dubte (gràcies per recordar en el llibre que Adorno sabia fer música, al contrari que Nietzsche!), però demodés. Fins i tot en això Adorno em resulta congenial i afí -- una coincidència profunda: he hagut de fer grans esforços per superar la vinculació gravitatòria cap al fil que uneix l'últim Mahler i l'expressionisme. Em cuidaré molt, doncs, de malparlar dels gustos musicals d'Adorno.

Àlex Andrés ha dit...

Jo, si bé entenc i compartesc l'estima pels llibres "amb" pentagrames, he de reconéixer que els llibres "sense" pentagrames m'ajuden molt més. els músics tenim una tendència obsessiva cap al detall -dis-li nota, dis-li pentagrama, dis-li tècnica interpretativa- i ens és totalment necessari llibres que ens ajuden a fer un pas enrere per veure millor les coses (un pas endavant). I sobretot, que ens facen reflexionar sobre les coses. No conec el llibre que glosses però segur que, sent del segon tipus, pagarà -i molt- la pena llegir-lo. Me l'apunte.

Guillem Calaforra ha dit...

Això va per gustos i segons necessitats. Jo, després del trauma universitari d'una carrera de filologia, crec que de lletra me'n sobra, n'estic bastant cansat, i quan es tracta de música preferisc que em parlen de música, si pot ser amb partitures molt millor que sense. Ja et dic, cadascú busca el que considera necessari o prioritari, sobre això no hi ha normes a donar.

Àlex Andrés ha dit...

Guillem: jo també vaig fer filologia! En fi... caldrà fer-se el cafenet.

Quina sort això de poder debatre amb l'autor del llibre que comentes. Mira a veure si parles de Dallapiccola. Per si per una d'aquelles contesta.

Guillem Calaforra ha dit...

Certament és un plaer i un luxe. No m'ho esperava, i el professor Gavilán podria confirmar o desmentir la meua sospita que entremig hi ha la intervenció del nostre incansable amic comú... Conyes i anècdotes a banda, n'estic encantat.