Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dissabte, 13 de desembre de 2008

Glòries vives, 2

Si no fóra perquè sóc un teòfob recalcitrant i irreductible... Si no fóra perquè les teologies, religioses i laiques, em causen irritació engonal... Si no fóra per tot això, llavors jo creuria en la gràcia divina. Però sempre s'ha dit que l'esperit bufa allà on vol. Malgrat tot, no tinc millor recurs descriptiu que el vocabulari teològic, quan es tracta de gent com Klaus Thunemann. Fa tres anys, a seixanta-vuit d'edat, es va jubilar, després d'haver passat per orquestres com la de l'NDR, després d'una llarga carrera com a pedagog -- per cert, la nòmina d'orquestres on han anat a parar deixebles seus fa feredat: Filharmònica de Berlín, Concertgebouw d'Amsterdam, Simfònica de la Ràdio de Baviera, etcètera. Però el que més fama li ha donat és la seua trajectòria com a solista freelance, gravacions incloses.
Bé, d'acord, no és historicista: és un músic descarat. Que els seus Vivaldi, Mozart, fins i tot Weber, són herètics? I tant! Però el so avellutat del fagot de Thunemann, el seu fraseig perfectament diví, la seua omnipotència tècnica, en fi, què voleu que us diga, entrem en categories teològiques una altra vegada. Aquest magdeburguès que començà estudiant el piano, i que a divuit anys es convertí a un instrument tan sovint negligit com el baixó, convertí els Heckel i els Moosmann i molts altres en altaveus d'una instància superior, empíria. Thunemann respon a l'ideal de tot instrumentista, sense excepció: maneja el fagot com si fóra una extremitat més del seu cos. No hi ha separació entre ell, l'instrument i el discurs, de la mateixa manera que en ell no hi ha separació entre tocar i dir. Quan a gent jove com Gustavo Núñez o Sergio Azzolini (o, d'una secta afí, Daniele Damiano) els toque el torn de passar per aquestes pàgines, ja veurem que el profeta ha tingut molts successors dignes d'ell; i fins i tot entre els històrics n'hi ha que li han disputat el seu lloc en el pòdium, gent com el grandíssim Milan Turkovič o el mític Valerij Popov. Però Klaus Thunemann és, per a mi, el Fagot, i més que això. Trieu entre allò espectacular (Vivaldi, Weber) o allò dificilíssim (Mozart, Saint-Saëns, Elgar, Strauss), tant fa: Thunemann és el rei Midas del fagot, converteix en or qualsevol música que toca. Si poguera fer un pacte amb el dimoni, o si el geni de la làmpada m'atorgara tres desitjos, un d'ells seria reencarnar-me en Klaus Thunemann. De fet, és el que desitjava quan era adolescent. En fi, dir que sóc admirador seu és poc. Dir que mereix el meu homenatge, també.
A veure si puc convèncer el pirata Drake que faça un assalt thunemannià en benefici nostre...