Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dimecres, 3 de desembre de 2008

Veneçuela, Abreu, Dudamel

Sembla que "el Sistema" d'Abreu, és a dir, tot el muntatge de redempció de la pobresa a través de la música, s'implantarà ara als EUA. Ho diu el diari d'avui. Aquest muntatge de José Antonio Abreu ja ha donat uns resultats espectaculars a Veneçuela, i en uns anys es vol que tinga les mateixes conseqüències als barris "llatins" (com es diu ara, ineptament) i pobres en general de les ciutats nord-americanes. El "fill" més il·lustre d'Abreu és el "ricitos", àlies Gustavo Dudamel, de qui fa poc parlava el pirata Drake en la seua pàgina. Tot plegat té la col·laboració activa i entusiasta, ni més ni menys, de l'exdirector de la Filharmònica de Berlín i del director actual d'aquella fabulosa institució, és a dir, Claudio Abbado i Sir Simon Rattle. Veritablement impressiona. Impressiona, sobretot, perquè mai no hauríem cregut que la música clàssica, objecte de consum de la nostra burgesia més o menys chic, servira per a salvar el personal de la seua misèria material i moral. Sorprenent.
Caldrà veure també cap a on va l'invent del mestre Abreu. Resulta difícil d'imaginar que la pobresa real, la de centenars de milers, la de milions d'infants, adolescents i joves marginals, quede veritablement redimida, de manera substancial i permanent, a base de música clàssica. No tinc dades estadístiques de la marginalitat juvenil i infantil als països desenvolupats, però no em puc imaginar, ni harto de vino, diguem que cent orquestres simfòniques com la "Simón Bolívar" al Regne d'Espanya. I si es tracta d'agrupacions de cambra, multipliqueu-ho per la quantitat que vulgueu. No em puc imaginar el món de la música clàssica ocupat per centenars de gustavos dudamel prodigiosos que dirigeixen Mahler a cada cantonada. I, sobretot, no entenc gaire bé com això pot transformar tot un estrat d'edat fent-lo passar de la pobresa a l'abundància. Probablement hi ha el perill de creure en la repetibilitat ad infinitum d'un cas concret. Hi haurà públic per a tanta profusió d'intèrprets? Ara mateix, fins i tot les audiències més exigents s'han retut a l'encant espectacular de Dudamel i la seua tropa, cosa que no deixa de ser curiosa. Un efecte penós d'això és que ningú no s'atreveix a dir (si és que les veu) certes coses: que la "Simon Bolívar" és, en efecte, un miracle i una meravella, però que al capdavall és una orquestra de nens i jovenets que sona com una orquestra de nens i jovenets; o que Dudamel és, certament, un jove músic molt preparat i professional, però també un artista immadur i un intèrpret superficial; o que Abbado i Rattle saben perfectament de què parlen, però que fan els seus judicis musicals des d'una posició prèvia de compromís polític. No digueu això, que quedareu molt malament. Però, en fi, si tal com diuen és veritat que "el Sistema" d'Abreu ha infós nova vida a una música clàssica que suposadament era un mamotreto moribund, si això és cert, malament rai. I si a partir d'ara hem d'admirar dudamels i simonbolívars en massa, no sé jo què pensar. O sí que ho sé, i m'ho calle.

3 comentaris:

vicent minguet ha dit...

estimat amic,

en efecte, no puc sino subscriure el teu comentari sobre el tema en questio, aquesta nova onada de les modes a la musica classica, que des d'algunes multinacionals es vol treure una renda semblant a la popularitzacio que va suposar el fenomen karajan.

Per una part trobo fantastic que aquest sistema hagi apropat a la musica a gent que d'altra manera mai hagues pogut escoltar el so d'un violi, i que aixo hagi suposat apartar de la miseria (ni que sigui moral o intel.lectual) a tota una generacio de joves les perspectives dels quals no podien apuntar a res mes que la subsistencia material a que els aboca la societat on han nascut. Pero per altra part la comercialitzacio del fenomen, si que em sembla patetica.

Que Rattle o Abbado s'hagin desfet en elogis es cosa normal, al cap i a la fi, son els primers interessats en apuntar-se al carro i treure'n partit de tal fenomen. No parlo d'un partit economic, o semblant, sino que ells no es poden permetre el luxe de passar de bora sense poder fer veure que s'han involucrat en la causa. I si aixo suposa apadrinar a Dudamel, convidar-lo a dirigir Viena, o Berlin, es a dir, obrir-li les portes de l'univers clos al qual nomes una relativa elit d'essers terrenals del mon de la direccio en te acces, llavors, no cal persar-s'ho mes, avant gustavo, el teu treball tampoc no ens fara ombra, i a l'hora tots hi treurem partit, tu en primer lloc, els mitjans, i nosaltes perque al cap i a la fi som els caps vissibles que han ratificat que tot allo es el summum del que deuria ser a tot arreu (i aci els teus comentaris, guillem, donen la clau).

Si tots aquestos fenomens nomes ens han de portar mes versions de simfonies de Beethoven o de Mahler publicades per la Deutsche Grammophon i cia. en el millor dels cassos, llavors, i com be tu calles, poc podem esperar mes que aquells nens que han pogut canviar el curs de la seva vida, n'hagin tret un profit mes que espiritual.


cordialment

vicent

PS.> disculpeu, l'ortografia, els teclats alemanys poc entenen d'accents...

Anònim ha dit...

Bueno, es que esa confusión entre lo admirable de pasar "dalle stalle alle stelle", por un lado -que siempre lo será cuando se logra por medios lícitos y con esfuerzo personal, como es el caso que nos cuentas-, en este caso a las estrellas de la cultura y la vida digna, y el mérito artístico intrínseco medido por el rasero abstracto de la excelencia, que, en verdad, nada sabe de clases, razas, religiones, es sintomático del mundo en que vivimos.

De todos modos, propongo una interpretación cruel de lo que pasa: a Dudamel y los suyos se los admira como se admira a monitos muy bien amaestrados que saben imitar a los hombres hechos y derechos, en este caso a músicos excelsos. A lo mejor no es del todo falsa y habría que considerar que la burguesía capitalista que gusta de la música clásica se queda bien contenta de sí misma al hacer esta obra de caridad, que, de paso, introduce en las salas de conciertos música en general pachanguerilla, ¿o no?

guillem ha dit...

Benvolguts, la cosa és així com dieu, amb major o menor crueltat, però sí. El fenomen em sembla essencialment ambigu, o ambivalent, complex i ple de volutes estranyes. També hem d'admetre, honestament, que estem formats en l'escola de la sospita i de la desconfiança, cosa que potser en algun moment ens farà proferir judicis injustos. Però la veritat és que tant de bombo i platerets no invita a altra cosa...
El que dius, Vicent, és molt cert, i comença a complir-se (mireu com la DG, afligida per una progressiva caiguda en l'abisme, s'ha afanyat a publicar-li Mahler, com si els hi anara la vida...). A mi no m'importa tant el fet que aquests nanos s'acosten a la música, sinó sobretot el fet que se'ls trau de les mans un ganivet o una pistola i se'ls hi posa un instrument, i gràcies a això ja no han de tornar a malviure mai més. Per aquest cantó, "el Sistema" em sembla admirable. Això els donarà un profit espiritual, com tu dius, i a més els donarà alguna cosa per dur-se a la boca i per viure decentment. Chapeau.
L'altra cara de la moneda és la que fa angúnia. La correcció política obliga, ja ara mateix, a no mirar-s'ho amb admiració humana sinó amb entusiasme artístic. Dit d'una altra manera: no se'ls jutjarà des de dues perspectives diferents sinó només des d'una, que ha de provocar també l'entusiasme per l'altra. Si critiques Dudamel o la seua tropa, si no els aplaudeixes i crides bravo en pla histèric, tate!, ets un reaccionari elitista i una mala persona, que vols traure'ls la piruleta de la boca a les pobres criatures. Doncs no, no senyor, els xiquets que facen música, com més millor, com millor millor, però les meues facultats de judici estètic no les pense deixar dominar per l'admiració ètica, només faltaria. Estem d'acord, no?
Anónimo (Veneciano): una mica d'això que dius crec que sí que hi ha, almenys en una part de l'audiència. No diria jo que tots, però sí que uns quants actuen i pensen d'aquesta manera. També hi ha, probablement (especule), els que pensen que de veritat són genials i que ells són els que salven el tinglado de la música culta. També hi ha els qui se n'aprofiten sense pensar si són bons músics o no, és a dir, els agents, les discogràfiques, els programadors de les sales de concerts, etc. Utilització instrumental, certament, que podries considerar semblant a tot allò de The Elephant Man, i no aniries gaire errat. Després hi ha probablement el sector més jovenívol dels assistents a les sales de concerts, melòmans de bona voluntat i de poc judici crític, que s'identifiquen amb els nanos que hi ha a l'escenari i hi responen de manera quasi instintiva... En fi, segur que hi ha molts perfils diferents entre el públic entusiasta d'aquests xicots. Ara bé, si aquests músics i aquest públic són els que representen el futur de la música culta, o no, això ja és un altre tema.
No deixa de ser curiós que ningú no pose en qüestió l'idealisme benintencionat del "Sistema" com a manera de canviar realment la societat i d'acabar amb la misèria, l'opressió, la marginació i la injustícia. I això, aquesta "benintencionada" miopia que es trasllueix en l'article d'El País, mereix el sarcasme més dur de què siguem capaços. Aquesta és la meua opinió.