Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dilluns, 1 de desembre de 2008

Variatio 4. a 1 Clav.


Aquesta dansa en 3/8, en un 3/8 que paradoxalment evoca l’esperit de les danses marcials en 2/4, reprèn el caràcter extravertit i afirmatiu, un punt desafiant, de la primera variació. Assertiva i elegant alhora, una curiosa combinació que sembla que imposa el material mateix. D’una banda, per la imitació constant: la cèl·lula de tres notes formada per una tercera major descendent i una quinta justa ascendent [3M↓ 5J↑, Si-Sol-Re] apareix transposada, invertida, augmentada i disminuïda de maneres diferents, com un triangle que en un calidoscopi dóna lloc a variades formes geomètriques. D’altra banda, l’oposició —més aviat diria jo que es tracta d’una complementarietat tensa— entre els ritmes saltironants de tres corxeres en la mà dreta i la decidida i solemne línia recta del baix dóna una peculiar grandesa a aquesta variació. La mà esquerra reprodueix de manera molt rigorosa el baix que és l’esquelet de tota l’obra, cosa que ací aporta seguretat, força, ens arrela amb fermesa al món real, com si representara la veu del seny, de l’intel·lecte, de l’ànima racional; el tenor i les veus superiors, en canvi, proclamen gloriosament la síntesi entre l’esprit de finesse artístic i l’esprit de géometrie artesanal, poden permetre’s un joc més despreocupat i divagatori, que juga constantment amb el ritme, la imitació i tota l’exuberant imaginació de què Bach és capaç a partir del triangle, un no res, una senzilla cèl·lula o forma bàsica de tres notes que és suficient per a teixir tota la variació. Aquest és el privilegi de la divinitat, crear a partir de no res, multiplicar els pans i els peixos, obrar el miracle. Amb aquest senzill triangle —que, si volem posar-nos especulatius i exagerats, recorda una iconografia molt marcada en la història de l’art— ens regala una de les Goldberg que més inciten al moviment corporal, a una audició perfectament cinètica i gestual. Mireu un pianista tocar-la en directe i veureu que és una reacció natural, naturalíssima: tota una exhibició de mímica musical. Però... què vol dir natural, quan parlem de Bach? Difícil qüestió. Siga com siga, és molt difícil escoltar els darrers dos compassos sense moure ni un dit, i sense pensar que la cadència final ens transmet la «victòria» sobre alguna cosa. El nivell d’animació ha quedat bastant alt, i tenim ganes d’una altra experiència intensa. Com continua?