Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

divendres, 12 de desembre de 2008

Variatio 2. a 1 Clav.

Aquesta peça és un exemple, dels que abunden al llarg de les Goldberg, d’integració de camps aparentment distants i distints. D’una banda l'esperit de la creativitat melòdica i de la riquesa expressiva, més intens sobretot en peces lentes o solemnes; d’altra banda, i no podia ser altrament, el camp —eriçat de complexitat— del rigor contrapuntístic i de la l’apassionada dedicació artesanal de Bach, en el sentit més noble i elevat del terme. El resultat és una delicadíssima obreta a tres veus. Ací, les veus superiors mantenen un bell diàleg a base d’imitacions entreteixides amb una perfecció absoluta, amb un equilibri definitiu, mentre que el baix avança, amb discreció, de tant en tant seguint el joc de les imitacions, i sempre proporcionant un ambient còmode a la conversa entre les altres dues veus. Cada vegada que la sent és com si estiguera veient un seguit de subtils carícies entre mans que juguen l’una amb l’altra, o com una imaginària escena en què un pintor, concentrat i amb rostre seriós, retrata dos amics que filosofen amb tranquil·la elegància sobre les potències de l'ànima.

En els altres grups de tres variacions, el lloc intermedi que ocupa la núm. 2 queda reservat per a les de major virtuosisme, sempre abans d’un cànon. En canvi, aquesta variació és d’una placidesa que hipnotitza. Però es fa breu, i per això la seua bellesa sol passar desapercebuda per a molts oients.

2 comentaris:

Emili Morant ha dit...

D'acord amb el que dius, Guillem, puc dir que esta és l'última variació que he aprés - bé, fa un parell de mesos, d'això, "vaig aprendre" seria més correcte. I no perquè la tingués entre les meues "favorites", sinó perquè com què ja em sabia la primera, vaig voler practicar la segona per seguir, per una volta, l'ordre... I en efecte, la pràctica, la major familiaritat, intimitat, amb aquesta variació, permet apreciar bastant millor la classe de matisos, que justament per la seua "lleugeresa", poden escapar-se'ns en l'audició reiterada de les "Goldberg". Una petita joia - que ho és, en part, per no pretendre ser més que això, un joc de mans que oculta la seua pròpia ambició amagant-se entre altres variacions més "destacades" i sota l'aixopluc del gran esquema del conjunt.

guillem ha dit...

I és que, Miliet, bé que ho sabem, del vell Sebastian s'aprofita tot. Fins i tot els moments de relax. I aquesta variació ho és en part, però només en part. No puc dir que les Goldberg estiguen planejades a l'estil "muntanya russa", perquè no hi ha cap peça d'aquesta monumental suite que puga considerar com a "punt baix". Tu ho has dit: una petita joia.