Herois

Abans de desbarrar sobre Alfred Schnittke, un incís inesperat.
Llegint el bloc de Vicent Galduf, del qual sóc assidu (perquè és de la meua comarca, whatever it be, i perquè és un incansable fustigador de polítics corruptes), em trobe un article de Jordán Galduf sobre l'Orquestra Simfònica Consolat de Mar. Ja fa temps que em ronda pel cap d'escriure alguna cosa sobre el tema, però una mica per la vergonya de tenir abandonada la comarca, i una mica per les obligacions de la vida diària, m'he vist obligat a ajornar-ho. D'avui no passa.
Per als qui no ho sàpien, Consolat de Mar és la botiga d'instruments musicals més exitosa del País Valencià, amb seu flamant al meu (?) poble, Benaguasil. Una empresa, la de l'admirable Carles Subiela, i una institució en si. No és l'única iniciativa on ha fructificat l'inexplicable entusiasme activista de Carles, que és ell mateix història amb potes; si recordem les nombroses iniciatives de política local en què ha tingut art i part juntament amb altres companys, més l'Ateneu Musical i Cultural, més l'Institut d'Estudis Comarcals --que ara presideix--, en fi, no pararíem. A través de la seua empresa ha fet coses sorprenents, com ara recuperar per al poble la figura insigne de Vicent Zarzo, un extraordinari intèrpret de trompa, de la generació de mon pare, que teníem "perdut" pel món. I una altra de les heroïcitats de Carles és la fundació d'aquesta orquestra.

L'Europa civilitzada (que existeix, no ho dubteu, en tinc proves empíriques) és plena d'orquestres i grups de cambra que desconeixem i que potser no veurem ni sentirem mai, perquè donen satisfacció fonamentalment a necessitats concretes i locals, arrelades geogràficament. Per aquest corral tenim la vella tradició de les bandes, sí, però això donaria peu a consideracions bastant sarcàstiques i amargues. Tanta tradició bandolera i tan poca tradició musical. (No m'hi faré fort, perquè, ja ho veieu, les heroïcitats simfòniques poden ser perfectament compatibles amb la perpetuació del bandolerisme ben entès... I és que aquest no és el país de la lògica). Per això iniciatives com aquestes, tan humils i quasi anònimes, formen part d'un corrent que, en la seua modèstia, són una manera d'impugnar en la pràctica aquesta barbàrie que ens envolta. Una orquestra simfònica local, creada per iniciativa privada, i al desert del Camp de Túria, per a mi és antisistema pur i dur. No sé si ells pensen el mateix, i és molt probable que no. Però en cap cap no cap que aquesta iniciativa siga possible. I el més graciós de tot no és que no siga possible, sinó que és real. Qualsevol dia ens desdejunarem amb la notícia que s'ha organitzat a Benaguasil un cicle de concerts de cambra amb música contemporània interpretada per instrumentistes de la comarca... Aleshores no sé si podrem sobreviure al shock, i haurem de començar a abandonar la idea d'exiliar-nos... Quin remei!
L'última vegada que vaig veure Carles va ser fa quasi dos anys, en una iniciativa que (una altra vegada) muntava ell. Després de tants anys de desconnexió, me'l vaig mirar amb atenció escrutadora, i hi vaig veure el mateix entusiasme que li he conegut sempre. Increïble, no sé com s'ho fa. Alguns es veu que tenen una sobreproducció natural, permanent, d'endorfines. Carles, com altres companys de tossuderia (Vergueta, Xispa, etc.) fa heroïcitats anònimes. Com que algunes de les seues tenen a veure amb la música, per a ell, i per als altres implicats que desconec o que se m'obliden ara, faig constar ací el meu homenatge més cordial i la meua admiració. Perquè els homenatges s'han de fer en vida, què collons!