Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dimarts, 9 de setembre de 2008

Trossets d'una conversa

A.— He estat posant en ordre els meus discos compactes, i he col·locat a banda totes les coses de música medieval i renaixentista, que cada vegada m’agraden més.
B.— Ai, els antics! Diguem-ne que quant a l’Ars Nova i la polifonia renaixentista, estic d’acord amb tu: extraordinaris. La cosa (pseudo)medieval en general va deixar d’interessar-me fa anys (és a dir, còdexs diversos o «cançoners», cántigas, etc., per exemple). La immensa major part dels productes de la Factoria Savall em semblen d’un avorriment, d’un naïf i d’un kitsch indigestos.
A.—
Em diverteix això que dius de la Factoria Savall. La veritat és que no són els meus intèrprets preferits. Tot i això, mira, un dels resultats de fer ordre ha estat la creació d’una carpeta «Savall» amb totes les coses seues que he trobat i que no tenia, arran del fet que a Andorra vaig comprar el primer volum seu de la Sibil·la.

B.—
Per a mi no és una qüestió d’interpretacions, que en general són molt bones (ell i el seu grup són excel·lents músics). El problema està en aquestes musiquetes en si. Com que totes elles són rescatades de l’oblit, totes són bones. Doncs no senyor, moltes d’aquestes coses em semblen d’interès purament anecdòtic. Històric, a tot estirar. A banda que aquests senyors hi afegeixen molta fantasia, perquè, en fi, el que ens ha arribat documentalment és tan pobre que si no s’inventen el que falta... Mira-ho, per exemple, en el cas del Llibre Vermell. Clar que encara són més lamentables les velles al·lucinacions del senyor Gregorio Paniagua, posem per cas...
A.— Jo, com que no conec gran cosa d’aquesta música anterior a Bach, m’emporte unes sorpreses molt grates a cada pas. Per exemple, amb el doble CD de cançons de Binchois i Lescurel, interpretat per l’Ensemble Gilles Binchois, dirigits per Veillard. Entre la música antiga hi ha coses, moltes coses, que ens deixen bocabadats.
B.—
N’hi ha, n’hi ha, indubtablement. Els gòtics tardans, per exemple, són deliciosos —el meu preferit és Ockeghem: la Missa de plus en plus, per exemple, o les chansons, tot un plaer. Però també m’agraden els grans polifonistes flamencs i paraflamencs, o francoflamencs: Desprez, De la Rue, etc., fantàstics.

A.—
D’altra banda, no és el mateix escoltar cançons medievals a casa que posar-les al mig dels Pirineus després d’haver vist tot d’esglésies romàniques (andorranes: pobres però honrades, tu), ni és el mateix sentir reconstruccions de les músiques dels trobadors en eixir de Reims que en tornar a casa. En fi, que per a mi la compra i el consum d’aquest tipus de música van molt lligats a moments d’expansió vital o d’exaltació cultural. Per això és possible que no siga jo massa objectiu, i que al valor que puguen tenir aquestes músiques (que indubtablement sovint en tenen, i molt) s’hi afegisca aquest component.

B.—
Per descomptat que sí, i això és absolutament irrenunciable, i molt més important que no les explicacions històriques que ens puguen fer sobre tal o tal altre personatge.
A banda de les músiques medievals, el trànsit del Renaixement al barroc té per a mi algunes figures extraterrestres apassionants, a banda del colós descomunal que és Monteverdi. La més excitant és, òbviament, Gesualdo di Venosa. Però també m’agraden molt les músiques de Palestrina i d’altres de la seua generació, com ara Allegri.
A.—
El Miserere, amb els seus efectes d’eco i les seues harmonies bellíssimes, és una obra inoblidable. Diuen que la partitura estava tancada amb pany i clau al Vaticà, i que Mozart la va transcriure de memòria després d’haver-lo escoltat una sola vegada a la basílica de Sant Pere...
B.—
Exacte. I aquesta era una de les poques músiques que em vaig endur des del primer moment a Cracòvia, ara fa vuit anys...
I més coses. Entre les homofonies antiquíssimes no em meravella especialment aquesta reinvenció que anomenen «gregorià», sinó que trobe molt més atractius i al·lucinògens el cant bizantí. Especialment m'agrada la música dels akritai; hi ha una gravació d’Harmonia Mundi excel·lent, que no sé si s’ha reproduït en CD. Jo la tinc en vinil, com algunes coses eslaves. A Polònia vaig comprar, raresa absoluta, un totxo exhaustiu d’Egon Wellesz, ni més ni menys, sobre himnes bizantins. I les coses més «modernes» m’agraden, també: coneixes les stikhéry compostes per Ivan el Terrible en persona? Música rara, hipnòtica...
A.—
No, no conec això, ni el que deies abans tampoc.
B.—
Els akritai o «acrites» eren els guerrers que guardaven les fronteres de l’imperi bizantí. Se n’han conservat unes quantes cançons, moltes d’elles per tradició oral, i tenen un regust primitiu encantador. Les stikhéry són himnes ortodoxos, i es veu que el mateix Ivan Grozny en feia. Els tinc en una vella gravació en vinil de Melodiya, amb trossos d’una narració històrica coetània, acollonants. Són pura monòdia, però amb una veu de baix subterrani rus, d’aquelles que posen els pèls de punta. I no sé com podria convertir tot això a un altre format més «modern».
A.—
Doncs ja podries aprendre, ja...

Arran d’aquesta conversa amistosa, que transcric de manera bastant fidel, us he deixat ací unes quantes antigalles delicioses:
1. Himne “Πνευματικως ημάς πιστοί” (“Fidels al nostre Esperit”). Lykourgos Angelopoulos, dir.
2. Josquin Desprez, motet “Ave Maria”. A Sei Voci, dir. Bernard Fabre-Garrus.
3. Pierre de la Rue, “Pater de caelis, Deus”. Ars Antiqua de París, dir. Michel Sanvoisin.
4. Ockeghem, “S’elle m’amera je ne sçais”. Orlando Consort.
5. Gesualdo, madrigal “Beltà, poi che t’assenti”. Quintetto Vocale Italiano.
6. Allegri, Miserere. Cor de l’Abadia de Westminster, dir. Simon Preston.