Sobre Carl Loewe (1: Erlkönig)

"Ha, das ist ein ernster, mit Bedeutung die schöne deutsche Sprache behandelnder, nicht hoch genug zu ehrender deutscher Meister, echt und wahr!" ("Ha, això és un mestre alemany seriós, que sap emprar amb sentit el bell idioma alemany, un mestre mai no prou venerat, autèntic i veritable!"). L'elogi que Wagner feia de Carl Loewe en 1875, de Bayreuth estant, podria sorprendre algun desprevingut. No: Johann Carl Gottfried Loewe no és un d'aquells autors oblidats que ens agrada fer ressuscitar. Loewe sempre ha tingut el seu lloc en el repertori de Lieder, per bé que una mica secundari en comparació amb altres autors com Schubert o Wolf (aquest darrer també forma part de la colla ininterrompuda dels seus admiradors). Respecte de Schubert, la cosa no deixa de tenir la seua molla, perquè el malnom de "Schubert del nord d'Alemanya" sembla haver funcionat més com un epitafi que no com una lloança --com sabeu, l'apel·latiu "el Mozart español" és perfectament coherent amb l'oblit de l'obra d'Arriaga. Però les afinitats estètiques hi són, sens dubte. De fet, si s'ha acusat Loewe de ser un biedermeier s'ha fet tot oblidant que Schubert és un biedermeier vienès que, de tan biedermeier que és, ultrapassa les fronteres que el catapulten cap a l'àmbit d'allò sublim i etern. O no?

I és que no és el mateix ser un biedermeier a la Viena imperial que ser-ho a la provincianíssima Stettin/Szczecin, on Loewe va treballar durant tants anys, tot i que passara la seua adolescència formant-se a Köthen (la de la millor època de Bach) i a Halle. Fins i tot li va caure bé a Madame de Staël en persona, que es va quedar encisada amb la seua veu i li aconseguí una pensió del rei de Westfàlia, situació que durà uns quants anys. Convé recordar que havia nascut el 1796 en una aldea minúscula de Saxònia-Anhalt.
La veritat és que no es podia queixar. Va ser l'organista i director musical de l'escola de Szczecin durant quasi cinc dècades, visqué una vida burgesa i tranquila, contrapuntada amb concerts per Alemanya, França, Noruega, Anglaterra i Suècia com a cantant, produí una quantitat molt considerable de Lieder i balades per a veu mitjana i piano, especialitat de la casa, que li donaren reputació i èxit en la seua època, i encara tingué temps d'escriure un parell de simfonies, cinc òperes, sonates i concerts per a piano, disset oratoris, tres quartets de corda...
Una de les seues balades més famoses, i que justifiquen la comparació amb Schubert, és "Erlkönig" ("El rei dels elfs"), sobre la famosa poesia de Goethe que Schubert convertí en un Lied meravellós:

Per si no en coneixeu la lletra, ací teniu l'original i una traducció catalana que he trobat per Internet:

Erlkönig

Wer reitet so spät durch Nacht und Wind?
Es ist der Vater mit seinem Kind;
Er hat den Knaben wohl in dem Arm,
Er faßt ihn sicher, er hält ihn warm.

"Mein Sohn, was birgst du so bang dein Gesicht?"
"Siehst, Vater, du den Erlkönig nicht?
Den Erlenkönig mit Kron und Schweif?"
"Mein Sohn, es ist ein Nebelstreif."

"Du liebes Kind, komm, geh mit mir!
Gar schöne Spiele spiel' ich mit dir;
Manch' bunte Blumen sind an dem Strand,
Meine Mutter hat manch gülden Gewand."

"Mein Vater, mein Vater, und hörest du nicht,
Was Erlenkönig mir leise verspricht?"
"Sei ruhig, bleibe ruhig, mein Kind;
In dürren Blättern säuselt der Wind."

"Willst, feiner Knabe, du mit mir gehn?
Meine Töchter sollen dich warten schön;
Meine Töchter führen den nächtlichen Reihn,
Und wiegen und tanzen und singen dich ein."

"Mein Vater, mein Vater, und siehst du nicht dort
Erlkönigs Töchter am düstern Ort?"
"Mein Sohn, mein Sohn, ich seh es genau:
Es scheinen die alten Weiden so grau."

"Ich liebe dich, mich reizt deine schöne Gestalt;
Und bist du nicht willig, so brauch ich Gewalt."
"Mein Vater, mein Vater, jetzt faßt er mich an!
Erlkönig hat mir ein Leids getan!"

Dem Vater grauset's, er reitet geschwind,
Er hält in Armen das ächzende Kind,
Erreicht den Hof mit Müh' und Not;
In seinen Armen das Kind war tot.

El Rei dels Verns
Qui cavalca en el vent, tard de la nit?
És el pare, al galop, amb el petit;
en braços l'agombola contra el cor,
per guardar-lo del fred l'estreny ben fort.

Per què t'amagues, fill, com espantat?
¿Pare, pare, no el veus, aquí, al costat,
el Rei dels Verns, amb corona i mantell?
És la boira, fill meu, que fa castell.

"Vine, bonic, no tinguis por de mi!
Sabem uns jocs encisadors, aquí;
a la riba les flors s'obren roents,
la mare té unes robes refulgents."

Pare, pare, de veres no sents res?
No saps, el Rei dels Verns, què m'ha promès?
Arrossega, fill meu, tant frenesí:
és el vent, que les fulles fa estremir.

"No vols acompanyar-me, dolç infant?
Les meves filles et festejaran;
elles, que a la nit menen balls rodons,
et bressaran amb danses i cançons."

Pare meu, pare meu, ¿no les veus, no,
les seves filles entre la foscor?
Fill meu, fill meu, ben clarament ho veig:
són uns salzes grisencs que mou l'oreig.

"T'estimo, la teva mirada em té embruixat;
vindràs per força, si no vols de grat."
Pare, pare, m'agafa, ja em té pres!
El Rei dels Verns m'ha fet un mal encès!

El pare, esgarrifat, va cavalcant
Als braços, li gemega el pobre infant
i fins que arriba a casa fa el cor fort:
entre els seus braços, l'infant era mort."

Allà on Schubert fa que domine el ritme angoixant i obstinat dels tresets, Loewe ens situa sobre un fons de compàs ternari ondulant, en un sol menor boirós i lleuger però de mal averany.

Els ritmes puntejats que apareixen al llarg de la peça imiten la cavalcada. La balada conté quatre veus, naturalment: la del narrador, la del pare, la del fill i la del rei dels elfs (ací, "dels verns"). Cada una d'elles té una caracterització musical. Les més marcades són la de la criatura, sovint sobre una sèptima de sensible de sol menor,

i la del rei dels elfs, que juga amb els arpegiats d'un cridaner sol major:

La manera com Loewe caracteritza els personatges permet --exigeix-- del cantant la realització d'un teatre en miniatura, d'un microdrama condensat. Aquesta és una de les característiques de les seues balades, la concepció teatral del discurs, la creació de drames concentrats en el mínim d'espai. Ho veurem en les altres balades de què us parlaré.
En la seua darrera intervenció, el rei dels elfs comença en el ja consabut sol major, però inesperadament, amb un mi bemoll agut, es passa a la tonalitat de la criatura. La tragèdia està servida, i tot es desencadena ràpidament. L'últim vers es declama en pianissimo i de manera entretallada, entre uns silencis d'un terrible dramatisme, i la darrera paraula --tot, "mort"-- és un tremend si natural marcat fp que el piano mena cap al sol menor final. Brutal.

La versió que us deixe és la del gran Dietrich Fischer-Dieskau, com no podia ser altrament. N'he escoltades unes quantes, i de ben bones (Kurt Moll, Thomas Quasthoff, Hermann Prey, Hans Hotter, ni més ni menys...), però cap no arriba a la perfecció dramàtica i musical d'aquest monstre inassolible que és el vell i savi Dietrich.

http://www.megaupload.com/?d=G13LLBUJ