Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dijous, 11 de setembre de 2008

Sorpreses estiuenques

Als amics X. i Y.,
per la seua generositat incondicional.


Corria el mes d'agost i, responent a la ferma i amable insistència de X., un amic meu, vaig anar a fer-li una visita de vint-i-quatre hores, en un poblet de muntanya. Estàvem parlant de Y., un altre amic comú, establert a Barcelona, que no vèiem des de feia molt de temps. X. em contava que justament en aquell poblet Y. i la dona s'havien comprat un apartament. Minuts després, mentre parlàvem amb Z. --prestigiós assagista i traductor--, ens els vam trobar pel carrer. Quina alegria! I és que, clar, un poblet de 124 habitants censats, ja se sap. Bé. El cas és que gràcies als bons oficis de la dona de Y. unes hores després sopàvem a l'apartament de tots dos. I allà estava el vostre humil servidor, a més de mil metres sobre el nivell del mar, en felicíssima conversa amb dos dels millors escriptors vius de la llengua catalana, envoltat d'una ubèrrima profusió de matèria grisa. Parlàvem de música. I Y. ens va apropar la capseta del CD. Amb una pregunta enverinada: "Què hi veus?". No vaig tardar ni cinc segons. "Ell? És... és ell? Hòstia, és ell!!!".
Ací ho teniu, en aquesta imatge de més avall, i com diria aquell: "si no ho captes a la primera, no ho captaràs mai":

Què voleu que us diga? Impressionat. Impressionat, collons! Justament uns dies abans havia estat llegint el número especial de Der Spiegel dedicat a la Guerra Freda, comprat a Vilafranca de Brisgòvia, i on hi havia una interessant entrevista amb "ell". I clar, com que fa temps que no compre discos ni fullege els catàlegs...
Sí, ja sé que el mamó aquell de Barcelona toca el piano (whatever it means), que l'hermanísimo és un fan de Mahler, i que el de Madrid escolta Bruckner amb fruïció. Però açò és tota una altra cosa, amics. És un altre nivell. No comparem el xupa-xups amb el Large Hadron Collider. Parlem de tocar Bach i de gravar-lo a la DGG, no fotem. I si voleu que us explique el que significa allò que el meu amic F. anomena cultura melocèntrica, ja ho faré quant tinga cinc anys de vacances. Però al vostre humil servidor, hostatjat en un dels llocs més bonics del País Valencià, veient i escoltant això li queia la bava. I és que al món encara hi ha classes. He dit.

17 comentaris:

Anònim ha dit...

¡Impagable foto, voto a bríos! No deja ninguna duda sobre quién es el protagonista de la grabación: en el centro de un pequeño semicírculo, con Frantz de perfil mirando al gran hombre que cruza los barzos y se distingue así de la pose de todos sus compañeros. Aunque, claro, entre políticos y músicos, ¿quién sabe hacer más el figurón, eh, eh?

Ironías aparte, pensemos: ¿se imagina uno aquí una cosa así, en un país en que la primer ministra de cultura de Zapatero era devota fan de la música heavy metal? No, claro. Es que, aunque las bodas de Capital y Estado estén en todos lados más que consumadas, en las cosas del espíritu, pues, mire usté... todavía hay quienes y quienes, dóndes y dóndes.

(Aunque espere, Don Paco, no vaya usted tan rápido... porque aquí tuvimos a un vicepresidente -catalán, eso sí- del gobierno español al que yo le oí tocar el piano en la televisión pública. Se llamaba Narcís Serra. ¿Y no tendrá Narcís por ahí algo grabado por Ensayo que permita demostrar que no hace falta irse a Alemania ni mirar aún hacia allí para según qué cosas?)

Emili Morant ha dit...

Qui tocava el piano (whatever_it_means, és a dir, igual com el toque jo) era, en efecte, Narcís Serra, o això em sembla. El fan de Mahler deu ser Alfonso Guerra, el de Bruckner no ho sé. Quan he caigut en què Der Spiegel era una deliciosa publicació de la Universitat de València he intentat continuar les meues cerques via Internet - però no, la Universitat dedica més ample de banda per als seus esportistes paralímpics que per a publicitar els continguts de les seues revistes més prestigioses. Aleshores he abandonat aquest exercici de xafarderia, enigmística i cultureta que Guillem ens proposava...

"La Guerra Freda": bon tema, passaré per la meua llibreria de capçalera.

guillem ha dit...

L'Emili, un dels lectors més amables i conspicus de les meues collonades, fa línia i quasi bingo. Bé, tampoc no tenia la intenció de fer un joc d'endevinalles, tot i que sí que he deixat unes quantes coses deliberadament sense dir. El presumpte melòman que acudia a escoltar la Vuitena de Bruckner a l'Auditorio Nasioná és un tal Ruiz Gallardón, que segons sembla és molt famós i té poder. No ho sé. El protagonista de l'anècdota estiuenca és, efectivament, Helmut Schmidt, poític de l'SPD alemany, antic col·laborador de Willy Brandt (va ser ministre diverses vegades) i canceller de la RFA entre els setanta i els vuitanta. Der Spiegel és, sense més enigma, Der Spiegel, magnífic setmanari alemany donde los haiga. Narcís Serra és el pixorro de Barcelona, efectivament, i el desgraciat mahlerià és Guerra (per culpa seua l'amor per la música d'en Gustav passà a ser una d'aquestes característiques pseudointel·lectuals que feien que certa gent et mirara amb commiseració o amb menyspreu). X. i Y. són amics meus la identitat dels quals no revelaré (tampoc no és tan difícil d'esbrinar).
I bé, a mi em sembla que la gravació dóna material de reflexió. Que al capdavant d'un país hi haja un senyor que grava Bach a la DGG, què voleu que us diga, a mi m'impressiona. Podríem entrar en el tema sociològic de la composició i selecció de la classe política, però en fi...

Magister ha dit...

Au, va! Això és un fotomuntatge! La prova és... que no està fumant! I sabies que l'actual Bundeskanzlerin, a banda d'una gran wagneriana, és habilitada en Física nuclear? Hi ha cultures i cultures, en sentit absolut.
Mag. Lull.

guillem ha dit...

Home, a mi m'és igual que siga wagneriana, cosa que a Alemanya és dir poc (forma part del pack obligatori en la classe alta, patriòtica i fatxa). Que siga física nuclear em suscita, en principi, admiració, perquè tinc molt de respecte als científics de veritat. Tot i que, en fi, també Vidal-Quadras i Solana són càtedros de Física, i no cal que diga res més. I deixe córrer el fet que, abans d'arribar on ha arribat, els alemanys se'n fotien d'ella de manera brutal.
Ara bé, un canceller federal com el Schmidt és un luxe que, segons sembla, només es poden permetre alguns països.
Això de "cultures i cultures en sentit absolut" em fa molta gràcia venint de tu, relativista confès... O només ho afirmes quan es tracta de comparar Alemanya i el Regne d'Espanya?... he, he, he... Bé, jo, com que no sóc ni relativista ni absolutista, no t'ho recriminaré ni molt menys...

Emili Morant ha dit...

Vaja, "lost in traslation": amb raó no he trobat cap especial "Guerra Freda" aquest matí a la tenda de Publicacions de la UV... :-)))

Tota una sorpresa això de Schimdt: jo no el tenia localitzat, ni "en foto" ni en la història política recent. Ara sense bromes, crec que aquesta ignorància, a més de ser meua pròpia, particular i intransferible, té a veure amb un cert oblit de la postguerra europea i la guerra freda que podríem estar patint amb tant de terrorisme i escalfament globals. Hui mateix, en la meua visita quasi anual a València he hagut d'escarbar a l'FNAC entre mil i un llibres sobre Hitler (del tipus: "Hitler quan anava a escola ja era roïn", "Hitler era catalaniste", etc.) per a trobar algun treball de síntesi sobre la segona meitat de segle XX.

L'únic que he llegit sobre Gallardón és que "es un virtuoso del piano y que da gusto oír cómo toca la sonata de Schubert" (sic). "La" sonata: pobre Schubert, com va morir jove només en va poder fer una...

guillem ha dit...

Això que acabes de remoure és un tema autènticament propi del Patio. I no crec que el que assenyales com a categoria (ignorància) siga aplicable al cas particular teu (oblit?), però això és una qüestió secundària. És cert que Alemanya és el país europeu que més ha ajustat els comptes amb la seua pròpia història (potser l'únic que ho ha fet de veritat), fins a extrems de masoquisme i de neurosi obsessiva. Per això allà la Guerra Freda, i no sols el Tercer Reich, és objecte de revisió constant, i alguna cosa ens n'arriba als qui tenim una certa estima per aquella cultura. A banda d'això, al Reino de España no sols hi ha una amnèsia monstruosa respecte de la història espanyola recent, sinó sobretot una ignorància aberrant sobre la història europea en general. A més, la descomposició del sistema educatiu fa que aquesta suma d'ignorància i amnèsia siga definitiva, reproductiva i orgullosament autosatisfeta. Per això detalls com el del senyor Schmidt segurament no farien ni fred ni calor al 99,99∞ per cent dels habitants censats al susdit Reino. La teua reacció, doncs, és extremament rara; imagina-te'n el valor.

Emili Morant ha dit...

Sobre la facilitat amb què els periodes més recents de la Literatura, Història, etc. són ignorats en l'ensenyament secundari vaig fer una de les meues poques anotacions d'aquest estiu:

http://emilimorant.blogspot.com/2008/07/histries-sense-final.html

En concret, en el sistema actual, la Guerra Freda hauria de ser estudiada només per estudiants de lletres cap al final del primer de Batxillerat (antic 3er de BUP). Però com que no hi ha "selectivitat" en acabar eixe curs, la probabilitat que el professor arribe i acabe el temari deu ser quasi remota...

Si m'hagués passat pel cap considerar la Història de la Música (o el més semblant a això que van intentar contar-me en un institut o conservatori) el resultat d'aquest oblit del present encara hagués estat més catastròfic. Recorde haver hagut d'empollar noms i dates de compositors medievals i renaixentistes QUE NO EM VAN FER ESCOLTAR MAI - però no recorde haver passat de l'època de Bach... Criminal.

guillem ha dit...

Sí, i és una llàstima que la discussió sobre aquella anotació no prosperara. Una bona idea seria tornar-hi. O republicar-la al Patio, per exemple. El tema dóna molt de si.
Respecte de la història de la música, com assenyales, el panorama és encara més bèstia. I la paradoxa més feridora de tot plegat és que avui, moment en què les possibilitats diguem-ne tècniques són més que mai (disponibilitat de gravacions, mitjans tècnics de reproducció de so a l'aula, possibilitat de sincronitzar audició i visualització de la partitura, etc.), la tendència del sistema cap a la ignorància és més forta que en qualsevol altre moment. Bé, que en parlen, si volen, els qui coneixen el tema de primera mà, que ací jo toque d'oïda.

Àlex Andrés ha dit...

Una cosa que vaig provar el curs passat amb els meus alumnes va ser donar-los mp3 per a casa. Fer una audició a classe és impossible i d'efectes contraris (fa uns anys em sentencià una nana de tercer d'eso: "àlex, com vols que fem cas a les teues audicions -els acabava de posar la tercera llíçó de tenebres-a les nou del matí, tots junts i en un espai com una classe?":tota la raó!).

El cas és que ells em duien el mp3 o el pen i jo els passava uns quants temes de clàssica (una quinzena per examen). L'examen consistia en una audició d'aquells temes i n'havien de posar el nom i el títol. El resultat fou boníssim. Cada xiquet/a anava escoltant els temes quan li venia de gust (a casa, al bus) i recorde amb orgull la cara de plaer d'una xiqueta sentint l'ària de les goldberg a l'examen (i no només perquè se la sabia). Com diu el guillem, la combinació de noves tecnologies amb el fet d'atorgar autonomia a la xicalla és una meravella (aquest últim punt sembla estar prohibit als centres d'educació... aixina ens va!).

Emili, moltíssims mestres de música continuen fent història de la música a base de xapa i cap audició. Jo he vist llibres de tercer d'eso (=1r de bup) on s'especificaven amb detall les formes vocals i instrumentals del renaixement! De bojos. Els mestres tenim una gran facilitat per engrandir el rebuig de la canalla cap a la clàssica. I cap a qualsevol cosa.

guillem ha dit...

Artilugis i trucs d'aquesta mena són bons si el resultat és bo, sens dubte. I la facilitat dels professors per a fer que els nanos odien les coses és un topos consolidat de la pedagogia moderna. Tot d'acord.
De tota manera, i tot i que aquest és un tema extramusical, em permetré de discrepar en alguns punts. Primera, en el mite de l'autonomia (si s'entén a la manera dogmàtica i suïcida dels psicopedagogs en el poder). Segona, en la impossibilitat de fer audicions a classe (si els alemanys i els polonesos en fan, i em consta que en fan, és que es pot fer; una altra qüestió és per quina raó ací no). I tercera, en l'autoculpabilització masoquista (si es fa per sistema) del professorat pel que els nanos fan o deixen de fer, pel que entenen o deixen d'entendre. (Un excurs: un masoquisme paral·lel i equivalent a casos semblants a nivell polític. Per exemple, com aquell monstruós masoquisme europeu que "ens" (?) atribueix tota la culpa i la vergonya de les desgràcies que passen fora d'Occident, mentre que atribueix als no europeus tot el mèrit de les coses justes que hi ha i que funcionen bé... però deixem-ho córrer, ara, que ens estem desviant del tema).
Vull dir: que, fetes aquestes petites matisacions, estic d'acord amb l'Emili (quina desgràcia de sistema educatiu, i cada vegada pitjor) i amb l'Àlex (si s'actua amb coneixement, es poden obrir escletxes en el sistema).

Àlex Andrés ha dit...

Estimat guillem: permet-me que metadiscrepe.

Quant a l'autonomia... si més no al sistema que conec directament (la secundària) i indirectament (infantil pel meu fill) l'autonomia dels xiquets és sistemàticament anihilada. Des de ben menuts estan hiperdirigits i tothom prenem totes les decisions per ells. Damunt t'has de sentir alguns profes dir: "és que els ho de dir tot, no tenen espenta, no tenen interés per res!" Aguarda! Et passes quinze anys dient-los per on han d'anar i ara esperes interés, curiositat, capacitat d'anàlisi...

Jo entenc per donar autonomia, primer de tot, no llevar-la.

Pel que fa a les audicions a classe... per descomptat que es poden fer -jo en faig, pot ser "impossible" no era un adverbi gaire fi-. Però sí em feu pensar -i molt- la reflexió de la meua alumna sobre sentir coses en segons quins llocs i quins moments. Per exemple.... ja fa anys que no duc els meus alumnes al palau. No té cap trellat.

De l'autoculpabilització... no pretenia mostrar això. simplement crec que tenim un poder i una responsabilitat. I si mantenim una mirada crítica sobre la nostra feina, n'hem d'eixir guanyant a la força.

Afortunadament, l'empremta de profes i pares no és definitiva. Els xiquets ixen malgrat nosaltres. És alliberador. Això mos salvarà. ;)

(un plaer -i una curiositat- discutir d'ensenyament en un bloc de música)

guillem ha dit...

En els valors no estem gens en desacord, si més no en abstracte.

En la visió dels nanos sí, i és una diferència completa. Sempre em podràs dir que jo no faig classe en un institut, i tindràs raó. Però me n'arriben informacions de primera mà, això també és cert. I certament encaixen molt bé amb el que veig. Els resultats de l'informe PISA, que no són sinó una part ínfima del que passa. no vénen de la "pedagogia" per la qual vaig passar jo, sinó de l'actual, tan optimista i tan bonica que tracta els professors com a criatures i les criatures com a adults.

Però bé, tampoc no era el meu tema.

Anònim ha dit...

Pero, Guillem, es que la "autonomía" de los psicopedagogos -tan dirente de la que reclama A.A.- no es más que el expediente por medio del cual esta modalidad nuestra de sistema estatal-capitalista por un lado puede parecer "progre", y, por el otro, pretende aniquilar de raíz la formación de cualquiera que piense por sí mismo, que de eeso se trata, de formar votantes y consumidores que puedan elegir entre las opciones (???) que el sistema les brinda: a qué partido votar, qué modelo de coche comprarse, qué música consumir, qué identidad sexual tener (ya se sabe que esto también se compra, se consume: dónde se ha visto un marica que no vista de D&G...), que forma de alienación mortífera elegir (¿drogarse sin control?, ¿ultraespecialización académica?, ¿hipotecas a 50 años? ¿esclavitud bancaria durante 11 meses en pro de vacacioneds en la Antártida?)... Vaya, que no hay forma máas eficaz de tener controlado al personal de aquí que venderle que es autónomo y que es un individuo que sabe muy bien lo que quiere en la vida y que, además, es libre para elegirlo. Ya se ve en esto lo atrasados que estaban los señores feudales y todos sus herederos en lo que toca a control psicológico de la población. Lo de ahora es insuperable.

Emili Morant ha dit...

Guillem: com tu mateix dius, el tema dóna molt de sí. Si aconseguisc donar-li forma breu i concisa a alguna de les meues intuïcions bàsiques sobre el sistema educatiu, les faré arribar al consell editorial del "Patio" per a que considere la seua publicació directa i posterior escrutini públic :-).

guillem ha dit...

Anònim (te conosco, bacalao, manque vayas disfrasao): tens raó, l'Àlex i jo parlem de coses diferents. La teua anàlisi és correcta, i la de l'Àlex també.
Emili: això que dius ho tens en la palma de la mà. El consell editorial en ple del Patio Virtual ha decidit per unanimitat i aclamació admetre el teu article, diga el que diga...

Àlex Andrés ha dit...

Anònim deu tenir raó: el meu concepte d'autonomia no deu casar gaire amb el dels pedagogs que esmenteu. Vaja per endavant que no tinc cap preparació pedagògica. Desconec, per tant, la pedagogia "moderna" a què et refereixes, oh guillem. La desconec pel que fa a la teoria però també a la praxi: no veig una pedagogia clara i comuna als profes que conec.

I no veig cap profe tractat com a xiquet ni, sobretot, cap alumne tractat com a adult. Jo crec que el problema no rau ací sinó en el contrari. Jo no veig ningú concebre els xiquets o adolescents com a adults. Veig, més aviat, un concepte profundament infantilitzador de la canalla (com del món en general). És entendre el xiquet com a ésser inferior,invàlid, imperfecte, fortament inútil (i necessitat, ergo, de guia constant), incapaç d'entendre les coses... És entendre'l com un pre-home o pre-dona. Els xiquets poden fer moltes més coses de les que els deixem fer.

Hi ha un exemple que m'agrada molt explicar: hi havia una companya d'institut que em marmolava quan el meu fill Manel anava gatejant, em demanava bracet i jo, consentidor de mena, l'agafava al braç. La meua companya de treball em deia: "si l'agafes a bracet sempre que vol, no aprendrà mai a caminar". Doncs aprengué, tu, aprengué.

Com veieu, m'apassionen aquests temes d'educació i criança.

Comptaré les hores fins al post de l'Emili.

(espere que haureu disculpat això de dir-li adverbi a "impossible". I que fareu l'immens esforç de no utilitzar-lo en la meua contra. L'àlex filòleg em té prohibit escriure passades les deu de la nit, quan ja fa estona que dorm. Espera! Que no siga que la confusió adjectiu/adverbi és culpa d'algun mal profe de la facultat amb carnet de pedagog modern! Doncs va a ser això. ;)