Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dilluns, 1 de setembre del 2008

Un altre que ressuscita

Un dels damnificats per la deshumanització postweberniana és el meu admirat Karl Amadeus Hartmann (1905-1963). El seu període de màxima creativitat se situa entre els anys immediatament anteriors a la Segona Guerra Mundial i els anys seixanta. Mala època per a passar al cànon immortal, si eres d'esquerres, anaves per lliure i no volies entrar en la maquinària de la "revolució". I és que la història és ingrata: tant fa que hagueres estudiat amb Scherschen i amb Webern, tant fa que hagueres muntat una plataforma (Musica Viva, una sèrie de concerts de contemporània a Munic) que donà ales a bona part del jovent ardorós de la postguerra, els que després passarien als llibres de text d'història de la música. Ningú no t'ho agraeix, quina merda de món.
La música de Hartmann deixa entreveure diverses afinitats molt clares: una rímica vivaç que recorda Reger, Hindemith o Stravinski; un trànsit del cromatisme postromàntic extrem cap a una atonalitat quasi desfermada; una gestualitat mahleriana ben genuïna, que ràpidament passa cap a l'expressionisme sense deixar del tot alguns flirteigs neoclàssics. És un llenguatge ben peculiar, constantment en evolució però sempre idèntic a si mateix, i que sobretot no va crear escola, tret d'alguna influència cordial en compositors amics com ara Henze. Avui dia, tot i l'interès que li dediquen directors joves com Luisi o Metzmacher, el pobre Hartmann amb prou feines si passa de ser una nota a peu de pàgina en els manuals. Les sales de concerts d'aquest corral l'ignoren absolutament, i en el món anglosaxó les coses no li van millor. Trist destí per a una obra que és, al meu parer, excel·lent, impecable, molt expressiva i plena de sentit.
I ací em teniu, fent-li la respiració artificial des d'aquest racó virtual i virtuós. Contribuirem modestament a la resurrecció del ciutadà Hartmann a través de la seua última simfonia, la Vuitena. Una peça magnífica que, en bona part, constitueix una mena de testament i resum de la producció hartmanniana, escrita amb un estil propi que ja no deu res a ningú, sinó que ofereix la collita definitiva del seu esforç. La Vuitena Simfonia, escrita entre 1960 i 1962, està dedicada a Karl O. Koch i al Dr. Eigel Kruttge, músics que llavors treballaven a la Westdeutsche Rundfunk. La va estrenar el 25 de gener de 1963 l'Orquestra Simfònica de la Ràdio de Colònia, dirigida, atenció, per Rafael Kubelík...
L'obra es presenta en dos moviments: I. Cantilene, i II. Dithyrambe: Scherzo - Fuga. L'orquestració és profusament colorista, amb, arpa, piano, celesta i una rica secció de percussió que inclou dues marimbes, un parell de vibràfons, un xilòfon i molts altres instruments. La intenció de l'autor és explícita, ja que en alguns passatges escriu per als percussionistes: "nur Farbe geben - nicht solistisch" ("només donar color, no toqueu com els solistes!"). El primer moviment, lento assai, con passione, comença amb una introducció sorprenent, en què Hartmann no sols explota el color sinó també la dinàmica, ja que a més de fff demana "amb força, que sone dur", i entre això i la inseguretat rítmica es crea l'expectativa que alguna cosa passarà de manera imminent. Tot seguit, --i inicialment amb un delicat acompanyament de percussió-- el violí solista declama un tema cromàtic, meditatiu i rítmicament irregular, el germen de la resta del moviment:
Com si fluctuara, amb indolència o d'una manera inquieta, entre el que ara sembla ser un Mi bemoll major, ara un la menor, ara un si bemoll menor, ara un Sol bemoll major... Així s'inicia el primer dels tres fugats que formen aquest arc de tensió i destensió que és la Cantilena. Els instruments de corda s'hi van afegint a poc a poc, després l'orquestra, i tot i que la base és una pulsació lenta, generalment de compàs subdividit, les constants acceleracions i deceleracions i l'addició d'instruments creen passatges d'aparença ràpida i de gran complexitat sonora:

La tensió augmenta i disminueix a onades febroses i impacients, fins que queden penjades només les violes i un fagot amb quatre notes que, precisament, donen pas attacca al segon moviment.
El Dithyrambe es divideix en seccions més clarament definides sobre la partitura que no durant el discurs mateix. Després d'una estona en què pareix que la cèl·lula mi/mi-re#-mi-re#/re#-mi-re#-mi vaja a ser l'ama de la peça, els violins comencen un estrany passatge rítmic que sona com si fóra una espècie de marxa, i que no és un tema tal com el coneixíem tradicionalment, sinó una mena d'arsenal de motius rítmics i intervàl·lics que després anirà explotant a la seua manera.
S'hi contrapunta un passatge de la flauta que després, invertit i amb el ritme canviat, ressonarà secretament:
Les seccions següents són tres variacions que, ací, s'han d'entendre no a la manera clàssica de "tema modificat", sinó més aviat a l'estil vienès, com a reaprofitament i reordenament de cèl·lules rítmiques i d'intervals. La manera com estan planificades aquestes seccions conforma un formidable crescendo orquestral:
"Variació I (molto leggiero) (valor dinàmic de base: p fins a mf"
"Variació II (impetuoso - sveglio) (valor dinàmic de base: mf fins a f"
"Variació III (con fuoco ed [sic] furioso) (valor dinàmic de base: f fins a ff"
Aquesta espiral de ritme i de colors instrumentals constitueix, en el fons, un exercici contrapuntístic magistral que treballa fins al deliri a base de manipular intervals de segona (major i menor), i els seus correlats (la setena i la novena). I justament això és, una espiral dionisíaca que augmenta l'excitació sonora de l'oïdor.
El tram final de l'obra és un Finale per tutti [sic] en què s'intercala la Fuga i que, en certa manera, divideix el final en tres parts. L'exasperació rítmica del Finale I, amb els jocs de corxeres i semicorxeres distribuïts brucknerianament a base de blocs de famílies instrumentals desemboca en una estranya fuga en què el trombó planteja un tema esquifit

que queda submergit en el ball obsessiu dels violins (de fet, costa molt d'identificar-lo, i més encara sense la partitura). Però a l'orquestra això li la bufa, es troben submergits en la voràgine que porta cap al final i pocs compassos més tard entren en el Finale II, avançant, endavant, endavant fins que de sobte... Un silenci inesperat després del fortisissimo i, sobre un fons eteri de cordes en pianissimo reapareix fantasmagòricament, metamorfosat rítmicament, el tema de la Cantilena, un procediment que no sols tanca el cercle de l'obra, sinó que li dóna un aire irreal, rarificat. Tan irreal, que immediatament retorna el frenesí de la cavalcada i l'obra acaba amb un tutti estentori que, pèrfidament i de manera ambigua, sembla apuntar cap a una mena de fa menor subjacent.
No és una música fàcil, i demana el seu kairós. Però a mi em sembla extraordinària, una obra magistral d'una gran intensitat. Perquè no digueu que us ho pose difícil, ací teniu la gravació de referència absoluta, la versió de Rafael Kubelík dirigint l'Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera (una de les millors que he sentit mai, déu santíssim quina orquestra de somni!) en la seua integral de les simfonies de Hartmann. Ie, que per a començar el curs no em direu que no és una opció... de categoria!

2 comentaris:

Àlex Andrés ha dit...

Què interessant, guillem. Només coneixia la sisena i em va semblar boníssima. Vaig conéixer el Carles Amadeu fent una immersió pel que Dibelius -al seu tractat d'Akal- anomena "Mestres i mediadors" (mitjancers?). És a dir els músics als quals la segona guerra els pillà de ple. Després del 45 ni eren joves ni estaven consagrats. Se siente. Hi inclou compositors com ara Fortner, Blacher, Dallapiccola, el mateix Hartmann... De Luigi sí coneixia prou cosetes però no de la resta. I són realment molt interessants.

Li faré un mos a la vuitena.

Mercis.

Guillem Calaforra ha dit...

Efestivamente, amic, Ulrich Dibelius l'encerta de ple en la seua descripció de grup. De fet, ell és un dels pocs que han dedicat una atenció decent a Hartman (és autor de Karl Amadeus Hartmann: Komponist im Widerstreit, 2004). La desgràcia d'aquesta generació és que van nàixer en el moment equivocat. Els predecessors seus (és a dir, els que van sobreviure) no estaven per a orgues, i els joves de l'època tenien més ganes d'inventar el món que de donar continuïtat als que consideraven superats. La resta de la història és ben coneguda.