Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dimecres, 28 d’octubre de 2009

Also sprach das star system


Del recent article sobre "Menta" (el meu amic Xavi i jo sempre l'hem anomenat així) en El País, hi ha una única cosa que li accepte: el concert no és una narració o historieta, no és una visita al cine per passar l'estona, sinó l'única re-creació possible de les obres musicals, l'única ocasió en què podem contemplar efímerament aquestes obres d'art. En el seu llenguatge: "El director de Brahms o de Beethoven no está contando una historia, sino que está contribuyendo a que se ponga en pie una catedral musical. Mi deber es que con mi amor, mi conocimiento de esa música y mi trabajo con los músicos se construya esa catedral." És l'única cosa que em mereix respecte del que diu. Això sí, si passe per alt que no es refereix a Brahms o Beethoven com a tals, sinó a les omnipresents i rutinàries exhibicions zombis, funcionarials, burocràtiques i narcòtiques de les seues obres. Pur sedant, una capa per a tapar la ignorància musical i la falta d'emocions autèntiques.

La resta de l'article? Sobre la crisi en l'àmbit de les veus, la cosa més intel·ligent que té a dir és que, va, no n'hi ha per a tant, "aunque será difícil repetir una generación como la de los tres tenores. Tendremos que esperar muchos años". Los Tres Camioneros com a sinònim de l'Age d'Or de la interpretació vocal. En fi, pa morí-se, com diuen pel sud. Per si no quedava clar, Acíago Lunes (Plácido Domingo) "el más grande [...] Plácido ha cantado absolutamente todo y en ocho y nueve lenguas". Espera, que em despixorraré de tant de vomitar.

Clar, com que no se li coneix cap interpretació que pose els pèls de punta per la seua profunditat filosòfica, perfecció tècnica o esgarradora emoció, em sembla normal que diga que "Dirigir una sinfonía es casi un acto filosófico, esotérico". I tan esotèric, col·lega! Encara estem esperant a veure on et guardes la genialitat. I és que Menta és un músic sobrecogedor (de los que cogen el sobre), com diria aquell. Aterrador, com diria determinat cretí televisiu.

Ah, i alerta, ojito al dato: si l'entrevistadora es permet alguna ironia sobre el darrer disc d'Acíago Lunes Amore infinito, inspirat en textos del polonès Karol Wojtyła, el director filosoficoesotèric li marca de seguida el terreny i li palpa la careta: "¿Las palabras del Papa? ¿Qué pasa? ¿Acaso no son espirituales? Hay que ser muy respetuosos con las elecciones de cada uno." Crec que no podré continuar la lectura, tinc al·lèrgia als excrements.

Ah, i per si volíeu la guinda, no us l'estalviaré. Sobre l'Escarabat de Calatrava i la seua programació infecta, "Hemos tenido que cancelar algunas producciones pese al enorme apoyo del gobierno valenciano", que lo sepas. Vaja, quina pena. I, alerta, ni se us passe pel cap de preguntar-li pel Gürtel, porque los catalanes son peores (o, com deia la meua àvia, que al cel sia: "Deu mos guarde este Sinyor, que en vindrà un altre pitjor"). En paraules textuals de Menta: "Conozco sus problemas políticos, pero sólo puedo decir que a nosotros nos ha apoyado muchísimo. Y además, para problemas, los de Barcelona, ¿no?". Però, en oberta contradicció amb aquest tu quoque patètic, no li fa vergonya d'admetre tot seguit que, del cas Bitllet, perdó, del cas Millet, "No sabía nada, me enteré de todo anoche". No era un tal Felipe González el qui va llegar a la posteritat allò de "me he enterado por la prensa"? Vaja! I, sobretot, observeu de quina manera tan valenta tornem al vell clàssic de "jo sóc artista, no polític". A mi em sona, això.

El star system el formen un seguit de personatges que, en la seua immensa majoria, farien bé d'estar calladets en benefici propi, perquè quan parlen és només per demostrar l'estultícia que els caracteritza. No negaré que Menta siga un bon professional i que sàpiga moltíssim més de música que jo, només faltaria; però de bons professionals n'hi ha molts en la música, i un bon professional de la música no és el mateix que un gran músic. I un gran músic no té per què ser un intel·lectual solvent. De músics anodins i plans, el star system en va ple, i qui no ho sap és perquè no ha volgut saber-ho. Però són ells els qui tenen més veu i vot en aquesta indústria hipòcrita i benpensant de la música, i quan parlen, ja ho veieu, el que fan. M'estime més un músic anònim, professional o no, però savi i que viu la música, més que no un torracollons figura internacional que ven el seu producte fals, de contraban, a preu d'or i confirmant la submissió a l'ordre establert. L'anterior és subversiu, aquest és un engranatge del sistema.

Quan em pose a pensar que alguns encara ens escalfem el cap amb idees com la del potencial alliberador i crític de l'experiència artística, en fi, em sent ridícul i irrellevant com una fulla que s'emporta el vent de tardor. Però no, no senyor: els ridículs són ells. Pallassos!

2 comentaris:

Àlex Andrés ha dit...

com vas de fort aquesta temporada!!! em veig obligat a reenganxar-me a aquest bloc bentrobat.

Gregor Samsa ha dit...

Company, ací sempre ets benvingut. I sí, últimament estic una mica més descarat. Va a estones, la cosa...