Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dimecres, 14 d’octubre de 2009

Contrapunts

L’home del so


per Vicent Minguet*


Giacinto Scelsi és conegut fonamentalment com a compositor. Malgrat que la seva obra no va ser coneguda pel gran públic fins ben entrada la dècada dels anys 80 del passat segle, no és menys cert que es tracta d’un creador que va rebutjar les avantguardes musicals del seu temps per tal de recórrer un camí propi que el portaria a realitzar les seves pròpies recerques, orientades cap al so no com a material per a la composició sinó com a matèria viva, com a energia. Així, les obres posteriors a la dècada dels 60 aprofundeixen en la idea que el so és viu, i que es pot entrar a dintre seu, fins arribar-ne al centre, el centre del so, el cor del so. Però, més enllà d’un discurs ben allunyat de les neurosis darmstadtianes del moment, la clau de la seva obra és precisament el fet d'haver recentrat la creació musical en la seva justa mesura, tornant a reduir els mitjans fins a límits insospitats i treballant el so com qui treballa una escultura. Així, són especialment interessants obres com les Quattro pezzi su una sola notta, Anahit, Knox-Om-Pax, Uaxuctum i tantes altres que avui podem escoltar en meravelloses gravacions com les que van realitzar Jurg Wyttenbach amb l’orquestra polonesa de la Ràdio de Cracòvia a finals dels 80 per al segell francès Accord, i que ara han reeditat en una petita caixa de bon preu.


Però més enllà del fenomen Scelsi --tal com va resultar per als compositors de la generació de Gérard Grisey que van fundar el grup L’Itinéraire i van encarregar-se de fer sonar de nou la seva música a França quan el compositor feia anys que s’havia acomiadat dels escenaris europeus i s’havia reclòs pràcticament sense sortides a la seva casa de la Via San Teodoro núm. 8 de Roma--, més enllà del mite, m’interessa aquell Scelsi que és publicat per Guy Levis Mano a París. Tres volums de poesia en francès: Le Poids net, La Conscience aiguë, L’Archipel nocturne, on es pot observar en la distància l’amistat d'Henri Michaux, de Pierre Jean Jouve, Tristan Tzara... un compositor orientat per una concepció espiritual singular que el dirigeix cap a l’experimentació, l’escriptura poètica del qual, de la mateixa manera que la seva música, permet el naixement de formes visionàries de llums i ombres, on la memòria esdevé una no-voluntat de desapropiació d’un llenguatge en exili de si mateix.


Tractat com a aristòcrata diletant, com a solitari excèntric, no són les petites anècdotes les que ens el mostren, sinò el reflex pur d’una concepció de l’art precisa; el compositor com si estigués absent de la seva pròpia obra, com un transmissor, el creador cercant sempre en un viatge abstracte més enllà dels límits del temps i de l’espai, dels silencis i de tot allò no dit, no escoltat.

* Saxofonista (Basilea)
Especialista en música contemporània

2 comentaris:

Uno que pasaba por aquí ha dit...

Los casos de artistas cuya creatividad no se limita a un sólo ámbito de expresión me parecen fascinantes, al igual que el de los "diletantes" o el de los que, casi sobrehumanamente, parece que apenas dependan del mayor o menor éxito o eco de sus obras para seguir a lo suyo. No tenía ni idea de que Scelsi cultivara tanto la música como la poesía y, por tanto, te agradezco mucho tu aportación.

vicent minguet ha dit...

GRacias a ti por tu comentario. En efecto, Scelsi fue uno de tantos que no necesitaba de la pluma para ganarse el pan, y eso pesó mucho en su trayectoria vital. Más allá de estéticas y de afinidades personales o gustos particulares, me fascina el personaje y su visión del arte, su música no hay que decir que es un fenómeno muy curioso dentro del contexto en que se desarrolló, pero me atrae más su actitud poética, aunque no me gusta en absoluto el aire del que se revistió en sus últimos años, como tratando de tejer un velo en torno a su figura. Aún así me sigue pareciendo un fenómeno extraño en los de su condición, pues se reveló contra unas causas que normalmente conducen a la autocomplacencia y la vida fácil, todo lo contrario de lo que fue en su caso.