Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dijous, 8 d’octubre de 2009

Dos impromptus, Opus -2


El discret encant de la burgesia (no apte per a lectors impressionables)

A València abunda la síndrome d'Estocolm entre els melòmans. Em sap greu dir-ho d'una manera tan brusca i tan bèstia, però ja m'explicareu quin apel·latiu li donem a aquest costum de lloar ditiràmbicament la programació dels concerts del Palau de la Música. Mireu la d'aquesta tardor a la sala simfònica: Beethoven (les 9 simfonies, quina originalitat!), Chopin (7x), Schumann (2 vegades), Händel, Haydn, Berlioz, Brahms, Saint-Saëns, Strauss, Mahler, Ravel, Szymanowski, Gershwin, Roussel, Prokof'ev, Xostakòvitx, López-Chávarri, Piazzolla, Wustin. I per què la Mayrén y sus muchachos presumeixen tant i s'omplin la boca amb intel·ligentíssims apel·latius com ara "Impresionante" o "Una temporada única"? (Que brillants que són els publicitaris, per l'amor de déu!). Doncs per una sola raó: perquè amb els diners que l'Ajuntament i la Generalitat roba als contribuents paguen a preu d'or les molletes del star system que aconsegueixen "pillar" d'ací i d'allà. I tornem-hi amb la síndrome d'Estocolm: "una programació de primera fila europea". ¿Voleu que fem una comparació amb la primera fila europea? Voleu que faça un buidatge dels programes de Berlín, Viena, París o Amsterdam? (També conservadors, sí, però fets amb una mica de cervell). Per favor, no em feu riure, no em feu vomitar! La programació valenciana, a banda de ser una mostra de submissió a la dominació de la indústria de l'entertainment, sembla ser la programació que faria un paleto cazurro ignorant, nascut amb boina, que es pensa que sap molt de música però que no en té ni puta idea sinó, això sí, una bona quantitat de bitllets a la butxaca, per a gastar-los afalagant el seu patètic gust ignorant de burgesia casposa, de nous rics pudents, de lladres amb els coneixements d'una ameba i la intel·ligència d'un mosquit. València! Per favor! No em feu riure, no em feu vomitar!


Narcisisme


La recent conversa, ací mateix, sobre els termes "narratius" aplicats a la música em fa pensar que des de fa molt de temps volia tractar la qüestió de fins a quin punt puc jo parlar sobre música. Jo, o qui siga. Aquesta traducció entre llenguatges intraduïbles, es pot justificar d'alguna manera? A banda de l'anàlisi formal, estructural, de l'anàlisi tècnica, hi ha algun altre tipus de discurs sobre música que tinga sentit? El meu ideal, ho confesse, seria unir la gran prosa assagística amb un contingut musical efectiu, fer una literatura sobre música que diguera alguna cosa de valor per als músics de professió, satisfer els qui saben de música i els qui saben de literatura. Adorno, per exemple, sabia molt de música però confegia uns textos literàriament infectes, horribles, a més de ser un dogmàtic ple de prejudicis i un inquisidor en potència. Els assagistes literaris, quan escriuen alguna cosa sobre música, generalment em fan riure per no plorar, de la quantitat de collonades que són capaços de dir pel fet que no en saben, de música. Fuster, per exemple. Enfront d'aquests dos extrems, les meues proses no són altra cosa que excrescències banals d'algú que juga a fer d'escriptor i que, pedantescament, simula davant el seu públic que sap de música. Només el narcisisme, una de les coses que més odie en el món, pot explicar per què continue escrivint aquestes trivialitats. Literatura mediocre i mala musicologia, un problema que només es pot resoldre amb el silenci definitiu o amb la resignació respecte de les pròpies mancances. Tertium non datur.

Sí, senyor Steiner, sí que es pot parlar de música, i amb sentit. Si vol, li puc donar noms i títols.

4 comentaris:

Javier ha dit...

Sobre este discreto encanto de la burguesía... qué decir... que nuestra burguesía es una burguesía inculta, que recibió una educación controlada por un régimen dictatorial y que adormecida nunca supo estar a la altura de las circunstancias. Qué pueden hacer los pobres diablos más que vender como último grito lo que en otros lugares es moneda corriente, vender como "normalidad cultural" lo que no es sino un vacío miserioso de ideas y de conciencia crítica, que es lo que al fin y al cabo alimenta el arte y la creación, vender como ciudad de la música lo que no es sino un cúmulo de pueblos de gente semi-analfabeta que soporta y apoya unos gobernantes corruptos hasta la médula que manipulan la televisión pública y que como la mayoría no tiene más aspiraciones que disfrutar de una vida cómoda se sume a esa tradición bandística que no deja de ser un amateurismo disfrazado que sienta cátedra y se autoatribuye la facultad de discernir lo que es buena música o no, aleccionando a los pueblerinos sobre lo que suena bien y lo que no, y como colofón un conservatorio que haría las vergüenzas de cualquier institución musical centroeuropea de mediados de s.XIX, vamos que están todos los números del sorteo para que nos toque el premio a los mediocres que se regodean en su propia mediocridad. El problema es cuando los mediocres se establecen en el poder, cuando los mediocres se convierten en gestores culturales, en gestores del dinero público. Entonces todo está perdido, sólo queda aislarse de los medios de comunicación nacionales, y crearse un pequeño oasis personal donde poder disfrutar de lo que en otros lugares es la tan llamada normalidad cultural. Y es un gran precio, pero se gana en salud, en calma, en felicidad y se ahorra en medicinas. La otra opción es el exilio. Pero tiempo al tiempo, que este mal es un mal endémico, y a todo el mundo afecta. No están mejor en ciertos estados de norteamérica, ni en sudamérica, ni tan solo en la italia de Berlusconi, un país que vio nacer la ópera y florecer las artes y que ahora ve como su clase política está corrupta hasta la médula... siempre nos quedará París.

Gregor Samsa ha dit...

Tot el que dius és correcte i es correspon a la realitat, company.
Entre cultiver notre jardin i fotre el camp a algun lloc on es puga viure amb dignitat, en fi, crec que totes dues opcions són compatibles. Però el problema apareix quan conrees el teu propi jardí i els que passen per la vora ara et tiren una bossa de fem, ara et tallen l'aigua, ara t'increpen per asocial, ara entren i t'arranquen les plantetes... És difícil.
Sempre ens quedarà París, o Berlín, a alguns fins i tot Friburg, a l'amic Vicent li queda Basilea (mentre puga), en fi...
Benvingut per aquest "jardí", Javier. I que dure.

Uno que pasaba por aquí ha dit...

De todos modos, tengo la sensación de que M. y A. se han superado a sí mismos en cuanto a casposidad del repertorio. Claro que tal vez sea que cada vez uno está cada vez más harto de la eterna repetición de lo mismo... Con la ingente cantidad de música maravillosa que se ha escrito en los últimos cincuenta años, y nada, que no hay manera, qué se yo, de poder escuchar aquí ni una puñetera nota de Lutoslawski, por hablar del primer muertito importante que me ha venido a la cabeza. De todas formas, todo este negociete/espectáculo de la "música clásica" y las señoronas con abrigos de piel es un cadáver ambulante, un zombi que seguirá adelante durante cierto tiempo sólo por inercia, pero al que un día hasta eso se le acabará y, entonces, habrá muerto definitivamente.

Gregor Samsa ha dit...

Home, una mica de tot. Aquesta programació és casposa en el sentit que és una programació pensada per casposos (perquè Beethoven em mereix respecte, ells no). D'altra banda, com és natural, els casposos es repeteixen ad nauseam, i per això aquesta sensació d'immobilisme que ens transmet la seua programació. Ara, de pensar que en tota la tardor el més "contemporani" que posen és Gershwin, em fa venir arcades de fàstic. No per Gershwin, insistisc: per ells.
D'altra banda, la profecia sobre la fi de la música clàssica és un clàssic també, tan antic com l'avantguarda. Fa vint anys la proclamava el pallasso de Lebrecht, y sigue, y sigue...