Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dimecres, 21 d’octubre de 2009

Contrapunts

Semiologia i antropologia de la música

Aprofitant l'oferta d'en Samsa per a publicar petits textos sobre temes d'interès musical en el seu blog, i aprofitant també el fet que en algun moment de les anteriors discussions havia sortit el tema sobre la possibilitat d'aplicar les eines de la semiologia a l'estudi musical i del corrent musicològic narrativista (que en certs aspectes en feia un ús particular segons escoles i centres d'investigació o regions concretes), aprofito, doncs, ara per fer-vos arribar la recensió d'un llibre a l'editora francesa Actes Sud (la mateixa que ha editat els volums recopilatoris dels escrits i poesies de Giacinto Scelsi, sobre els quals parlava en el meu escrit anterior).

El títol del volum és Le Singe musicien, que prodríem traduir per "el simi músic". La paraula "singe" en francès vol dir "simi" entre altres moltes accepcions, però al mateix temps es presta al joc fonètic per la similitud visual que presenta amb la paraula "signe", i pel fet que el nostre cervell, de vegades, inconscientment arriba a percebre subtilment aquests i altres tipus de jocs, tal com demostra un curiós estudi d'una universitat anglesa.

Deixant de banda el perquè d'aquest títol i l'encert o no de la meva aventurada interpretació, el que volia és passar a comentar-ne una mica, ni que sigui de passada, el contingut. Es tracta d'un recull d'una sèrie d'articles sobre la matèria que han estat publicats al llarg del temps per Jean Molino. Aquest senyor va ser professor a les universitats d'Ais de Provença i de Fes, i actualment és professor honorari de literatura francesa a la Universitat de Lausana (Suïssa). És autor de dos reculls importants sobre l'anàlisi del que els francesos anomenen "récit", és a dir, el que per a nosaltres podria traduir-se com a "relat" (Homo Fabulator, teoria i anàlisi del relat, en col·laboració amb Raphaël Lafhail-Molino, a Actes Sud, 2003), i sobre la poesia (Introduction à l'analyse de la poésie, en col·laboració amb Joëlle Gardes-Tamine, 2 vols, a les Presses Universitaires de France, 1982-1988), a banda de més de dos-cents articles sobre literatura francesa i comparada, lingüística, epistemologia o semiologia.

Després d'haver proposat en 1975 una concepció semiològica de la música inèdita fins aleshores (la famosa tripartició), i la qual va fer servir Jean-Jacques Nattiez en els seus escrits sobre musicologia general i semiologia, Molino va donar un pas endavant en la manera d'escometre la sociologia, la història i la antropologia de la música, tractant d'establir noves bases i de determinar els fonaments de l'experiència estètica. Al llarg de les 496 pàgines del present volum se'ns mostra panoràmicament una reflexió força original sobre el fet musical, acumulada al llarg dels últims trenta anys, tot integrant els darrers coneixements de la història de les ciències i les civilitzacions, la paleontologia, les investigacions cognitives i biològiques, i moltes altres disciplines, les recerques de les quals observen el fet musical des d'un punt de vista completament nou.

Molino hi proposa, també, la seva pròpia teoria antropològica de la música, en un intent de posar les bases d'un apropament semiològic renovat de la literatura i de les obres d'art i del ser humà en general.

No es tracta de cap estudi nou, sinó d'un recull de tot el que ha anat apareixent aquestes últimes dècades sota la ploma de Molino i que, tot sigui de pas dit, no ha passat debades sense aixecar discussió i controvèrsia aquí, adhesió i suport allà. La seva lectura no ens farà probablement gaudir més de l'experiència musical (sigui de la productiva, de la interpretativa o de la receptiva), però si que pot despertar en nosaltres un interès renovat per qüestions que no ens havíem plantejat potser abans. Benvingut sigui, doncs, aquest recull d'articles de Jean Molino.
Vicent Minguet


Improvisacions en to menor

Xe, quina cosa més curiosa. El fet de descobrir que Siegfried Lauterwasser feia fotos per a Hitler no m'ha sorprès gens ni miqueta. Com una estranya coherència hegeliana, tu! A veure si endevineu d'on ve aquesta sensació de déja vu.

Hipòtesis exasperades per a un concert en directe: entre un programa Beethoven+Rachmaninov amb la Filharmònica de Viena i un programa Stravinski+Webern amb músics de Llíria, trie el segon concert sense pensar-m'ho ni dos segons. Entre un programa Mozart del Tokio i un programa Bartók d'estudiants del Conservatori, trie els estudiants. Entre un programa Albéniz+Chopin de la Pires i un programa Messiaen de Curro Jiménez,
a por ellos, que son pocos y cobardes!

Si Celibidache hagués estat més bon argumentador i menys místic, més seductor i menys energumen, no m'hauria comprat ni un sol disc més. Perquè entre ell i el psicòpata Gould, li reconec la raó a ell.

El romanticisme ha fet tant de mal a la música com l'integrisme fanàtic d'alguns avantguardistes. O més.
Gregor Samsa