Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

divendres, 2 d’octubre de 2009

Dos impromptus

El caçador caçat
Poca gent recorda, a hores d'ara, que Sir Simon Rattle començà a treballar en la música d'orquestra com a percussionista. Doncs es pot afirmar que fou i és un instrumentista fabulós, almenys en aquest camp. El 28 de maig van fer un concert, ell i els berlinesos, on Sir Simon demostrava que no sols és el quefe, sinó també un percussionista d'una fabulosa precisió i d'una expressivitat fenomenal. Mireu com toca la timbala en el Konzert für fünf de Siegfried Matthus, assegut enfront de Wenzel Fuchs i sant Daniele Damiano. A mi, la veritat, em sembla un músic de molt alta tensió:




Teoria de la propina
En un concert de música "seriosa", poques coses tenen més acceptació i popularitat que la "propina" (el "bis", si repeteixen alguna cosa ja tocada). L'escena és tot un clàssic, repetit a tot arreu (o gairebé): els músics fan un concert, generalment pensat de manera que acabe amb un fortissimo excitat, el públic mostra el seu entusiasme aplaudint sense parar, i els músics (que primer es fan els remolons) "regalen" una pròrroga de l'esdeveniment tocant una, dues, potser fins i tot tres peces més que les que marcava el programa. L'ego dels artistes queda especialment satisfet, i la bulímia auditiva dels consumidors també. Per tant, fer una crítica d'aquest costum estàndard fóra un insensat atreviment, un risc innecessari que es paga amb l'anatema.
El concert aglutina elements diversos en la seua complexitat, elements artístics, sociològics,
econòmics, culturals, etcètera. La "propina", en canvi, és un fet predominantment --o estrictament-- sociològic. En el concert es produeix una interrelació entre quatre factors: l'autor, l'obra, el músic i el públic; en la "propina" només en són rellevants dos, el músic i el públic, mentre que l'obra --i no diguem res del compositor!-- té la funció de variable dependent, per dir-ho en termes matemàtics. En el concert, el que el públic "veu" en la música és ara l'obra, ara una vaga evocació del compositor, ara els intèrprets; en la "propina" s'estableix una complicitat directa, i quasi exclusiva, entre els intèrprets i el públic.
El concert pot ser una experiència artística, o no. La "propina" és un gest estàndard d'interès sociològic, un afegitó vergonyós que desemmascara sense vergonya el caràcter de transacció comercial de l'esdeveniment. Ein musikalischer Mord.

2 comentaris:

jaume ha dit...

El comentari sobre les propines m'ha fet pensar en un dels meus pianistes preferits: Grigory Sokolov. És curiós. Sokolov fa, al meu entendre, uns programes sense concessions al públic: cada mitja part del concert és com un monogràfic, sovint dedicat a un sol compositor, interpretat sempre sense pauses ni aplaudiments. Ara, acabat el programa oficial, comença la tercera part del concert, les propines, com a mínim cinc o sis, que en conjunt duren tant una mitja part de concert. ¿Transacció comercial vergonyosa? Prostitució de luxe!

guillem ha dit...

Certament, la idea de prostitució fa molt al cas, ací. El comportament que descrius de Sokolov (gran pianista!) és equivalent al d'aquell que diu que fa règim i dina una petxuga amb aigua sense gas, sense pa, es fa un cafè amb sacarina i després s'estaca un tros de tiramisú que tomba el basto i fa un quinze, com diem els de l'horta. Molt més respectuós amb el ritual artístic és, per exemple, el cas extrem (i per a alguns grotesc) de Bayreuth. Allà la tradició romàntica hi té molt a veure, i també la veneració fanàtica del guru, per descomptat. Però almenys aquests extrems ens recorden que el concert és, o pot ser, alguna cosa més que una compravenda de serveis.