Variatio 16. Ouverture. a 1 Clav.

La variació anterior acaba amb una mena de sospir, amb la música dissolta en l’aire meditabund i cansat del seu sol menor. El contrast arriba, contundent, amb la variació núm. 16. La partitura ens avisa que es tracta d’una Ouverture, d’acord amb la forma que va codificar millor que ningú Jean-Baptiste Lully. Com si ens trobàrem a l’inici d’una suite francesa, la peça comença amb una introducció altisonant, d’acords majestuosos, luxúria d’escales ascendents i descendents, notes ornamentals, trinats i la típica figura rítmica llarga/breu feta a base de notes amb punt. Tota aquesta primera part conserva l’esperit pompós i versallesc de les obertures franceses, i tanmateix la mà de Bach hi és ben visible. Tota l’ornamentació pròpia del cas no té una vana funció exhibicionista, sinó que és la matèria primera d’elaborats jocs de pregunta i resposta en forma de rigorós contrapunt imitatiu. Si no fóra perquè Bach va emprar amb reincidència aquest patró formal de l’ouverture, hom estaria temptat de veure en aquesta variació fins i tot un punt d’ironia respecte de l’estil francès. És ben poc probable que això estiguera en la ment de l’autor, doncs, però... els intèrprets i els oients tenen la possibilitat de veure-ho des d’aquesta perspectiva. I així, amb aquest estil de glòria decorativa, Bach ens deixa plantats en la dominant: sembla, alhora, com si s’haguera acabat la variació i com si només haguera arribat a esgotar la primera part del tema.

Llavors comença la segona part, una espècie de fugat vigorós, ple de vitalitat i d’alegria, que contrasta abruptament amb la secció anterior. I és que el que fa Bach és, precisament, imitar l’ús de la ouverture que ell mateix fa en les suites instrumentals. Recordem que aquelles obertures comencen amb el típic introit majestuós, de sobte es passa a una secció central contrapuntística que, finalment, cedeix a favor d’una represa de la introducció, i l’obertura acaba amb la solemnitat inicial. Però ací la secció fugada no deixa pas a cap represa de l’arc triomfal anterior. No és que fóra tècnicament impossible convertir la variació en una paròdia exacta de l’ouverture bachiana típica. No. Es tracta d’una tria diferent. Perquè Bach no es mama el dit, i sap —ell millor que ningú!— que ací convé posar l’equilibri per davant de qualsevol imitació d’una forma preestablerta. El resultat és perfecte: tres peces en una (una introducció solemne, un fugat i, la suma, una variació impecable), però dues parts equilibrades. És una manera admirable de començar la segona secció de l’obra sencera, la segona meitat de les Goldberg. Per això es justo y necesario que les bones interpretacions facen una pausa notòria entre la variació anterior i aquesta. Que per això es diu ouverture, vaja.