Necrològica: Karlheinz Stockhausen

Amics, m'acaba d'arribar la notícia: fa un parell de dies va morir Stockhausen. La seua obra sempre m'ha produït sensacions ambivalents, com la de Cage, com la de Nono, com la de Xenakis. I tanmateix, sempre m'ha acompanyat d'alguna manera. Quantes vegades, cansat fins a la nàusea del repertori burgès habitual, l'he invocat perquè em salvara de la beateria benpensant ultraconservadora! Quan escoltava Eine kleine Nachtmusik, o una simfonia de Haydn, o el bavós Chopin, o les salsitxes amb cervesa de Brahms, em feia la pregària desesperada: "Per favor, que vinga un Stockhausen i ho envie a l'infern!". Fa uns anys vaig assistir a Cracòvia a la famosa "projecció sonora" titulada Hymnen, que em va deixar perplex i indignat. Com les seues òperes, que em feien l'efecte d'un immens absurd. Però com m'agradaria poder escoltar en directe Gruppen, sí, i quantes vegades he treballat abstret del món gràcies als seus Klavierstücke... L'extrem Stockhausen és difícil de suportar a llarg termini, però imprescindible amb una regularitat, per a poder sobreviure. És veritat que entre l'omnipresència dels Mozart, Schumann i Vivaldi, d'una banda, i la iconoclàstia sense fons dels Stockhausen i companyia, de l'altra, sempre acabe tornant als meus clàssics --Bartók, imprescindible; Webern, el meu refugi; Berg, Schönberg, Boulez, Rihm, Ligeti, Sciarrino, o la "música antiga": Bruckner, Mahler, Pettersson, Janacek, Hartmann... Però què faríem sense Stockhausen? La música no seria igual, de la mateixa manera que molta gent (quants deixebles, estudiants i col·laboradors va formar? innombrable quantitat) no hauria après a utilitzar l'instrumental electrònic com Déu mana.
Sí, queda Boulez i en queden uns pocs més. Però Stockhausen ja no és entre nosaltres, i això és trist. Molt trist.

Fa uns mesos vaig penjar un vídeo en què Rattle i dos col·legues més dirigien Gruppen en directe. No us en puc donar l'adreça, però, que si ho feia els d'OperaShare m'enviarien a fer la mà. Però tan aviat com puga us facilitaré alguna cosa. Ni que siga com un homenatge pòstum a un gran músic. Que al cel sia, o allà on més a gust es trobe. Des d'ací he volgut recordar-lo amb admiració. Va per vós, mestre!

Bruckner reconstruït: materials

Per als qui vulgueu comparar els diversos materials del Finale de la Novena de Bruckner de què estem parlant aquests dies, ací teniu els vincles de descàrrega necessaris:
1) Esbossos, ed. Orel (Yoav Talmi / Oslo PO).
2) Esbossos, ed, Philips (workshop amb intervencions de Nikolaus Harnoncourt, WP).
3) Reconstrucció de Carragan (1981-1983) (Talmi / Oslo PO).
4) "Experiment" de Samale/Mazzuca (1984), amb l'ed. Orel (Inbal / RSO Frankfurt).
5) Reconstrucció de Samale/Mazzuca/Philips/Cohrs (1992) (Eichhorn / Bruckner-Orch. Linz).
6) Revisió de l'anterior (Samale/Cohrs 2005-2006) (Harding / OSR Suècia).

Us he parlat sobre el dibuixet sarcàstic que Holger Grintz va publicar al seu fòrum sobre el CD "Anton Bruckner V. Symphony Reloaded", gravació d'una nova versió de la partitura [???] que acaba de publicar el psicòpata Marthé. Ací el teniu. El dibuix anava amb el comentari següent: "La Societat International Anton Bruckner, l'Agrupació Bruckner i el Ministeri Federal de Sanitat han insistit en el següent advertiment:"

Novetats: Webern / Minguet

A la prestatgeria d'aquesta habitació virtual (www.valencia.edu/calaforr) podreu trobar una novetat: el text de Vicent Minguet Una aproximació analítica a les Cinc peces op. 10 d'Anton Webern. Vicent Minguet és un bon amic meu i un saxofonista de primera fila internacional, col·laborador de Karlheinz Stockhausen, col·laborador d'ací a poc del Klangforum de Viena i especialista consumat en música contemporània. Us recomane la lectura d'aquest petit estudi amb la partitura a la mà o, si no pot ser, escoltant cadascuna de les peces. L'obra de Webern és una de les meues grans històries d'amor amb la música del segle XX. Tant, que vaig obrir fa anys una de les primeríssimes pàgines web sobre ell a internet, i que vull ressuscitar també quan les circumstàncies m'ho permetran.

De reconstruccions i al·lucinacions

Quan vaig escriure la nota anterior, no havia escoltat la versió Samale/Mazzuca, i tenia referències de l'existència de dues revisions de la "reconstrucció" de Caragan (2003 i 2006) i de dues versions "creatives", una a càrrec de Gottfried von Einem i una de Peter Jan Marthé. Des d'aleshores, he pogut aconseguir la gravació d'Eliahu Inbal (completada amb l'"experiment" de Samale i Mazzuca) i la de Peter Jan Marthé. Els pròxims dies us comentaré les diferències entre Samale/Mazzuca i les dues "reconstruccions" posteriors amb més detall. De moment, només diré que en conjunt es tracta del "mateix" text en tots tres casos, però en una progressió descendent pel que fa a "invenció". Vull dir, que en comparació amb la base textual inapel·lable (els fragments editats per Philips), el primer té més "fantasia". Naturalment, perquè és anterior respecte de la publicació canònica de tots els fragments. El segon, Samale et alii, és més fidel a l'ordenació de Philips que la revisió de Cohrs/Samale, ja que segueix amb més freqüència la particella que no la partitura orquestrada. Però Samale et alii és una reconstrucció una mica més arbitrària en l'aspecte d'instrumentació que no Cohrs/Samale. En tots tres casos, la coda és en bona part inventada.

Ara bé, en comparació amb la "recreació" de Marthé, Cohrs/Samale em sembla el súmmum de la fidelitat textual. Redéu! Quina cara més dura té el tal Peter Jan Marthé! El tio és capaç de justificar la seua al·lucinació dient que és fruit d'una revelació bruckneriana, que Bruckner mateix li va ordenar que manifassejara els manuscrits del Finale! Si voleu conèixer com sona el despropòsit, us el deixe ací
http://rapidshare.com/files/73995474/Bruckner_reloaded.mp3

"Bruckner reloaded" es diu; certament, l'univers mental d'aquest senyor de nacionalitat austríaca és el de Matrix. Comproveu-ho, si en teniu ganes, llegint l'assaig que aquest Luke Skywalker de la música va dedicar a la seua fazaña:

http://www.abruckner.com/Data/documents/MartheB9Essay.pdf

A veure si me'n recorde i rescate del Brucknerforum un dibuixet que li va dedicar el propietari d'aquell web brucknerià, Holger Grintz. De moment, em sembla que amb aquests dos materials ja aneu ben aviats. Si hi ha algú en aquest ciberespai amb ganes de comentar-ho serà un plaer...

Falsa alarma

Magistro Lullistico dicatus Vincentio Cinteroque

Circula per l'hiperespai una gravació d'un concert en directe en què Daniel Harding dirigeix a l'Orquestra Simfònica de la Ràdio de Suècia una Novena de Bruckner amb el quart moviment reconstruït "novament" per Benjamin Gunnar Cohrs i Nicola Samale (en endavant, Cohrs/Samale 2007). Però no us deixeu impressionar: Samale i Cohrs ja havien fet una "versió" del Finale en 1992 juntament amb John A. Philips i Giuseppe Mazzuca (Cohrs et al. 1992; la va gravar Kurt Eichhorn amb la Bruckner-Orchester Linz), que al seu torn tenia el precedent de la que havien preparat Samale i Mazzuca entre 1983 i 1985 (Samale/Mazzuca 1986, gravada per Eliahu Inbal amb l'OSR de Frankfurt). D'altra banda, tant Philips com Cohrs participen des dels anys 90 en les noves revisions i reedicions de l'edició canònica vienesa, la de la Bruckner-Gesamtausgabe [BGA], que abans havien dirigit Robert Haas (1934-1944) i Leopold Nowak (1951-1989). Philips va publicar en 1994 la primera edició dels fragments del Finale, i la segona en 1999 (la que serví a Harnoncourt per a la seua gravació, i que utilitze jo mateix), a més del facsímil (1996) i la documentació (2002). Cohrs ha editat un volum d'estudi del segon moviment de la Novena, amb esbossos d'un trio anterior (1998) i una nova edició completa de la simfonia (2000). També un altre dels "reconstructors" del final de la Novena, William Carragan, treballa per a la BGA, per a la qual ha editat de moment la Segona en les versions de 1872 (2005) i 1877 (2007). Fixeu-vos, doncs, en dos detalls crucials:
1) Els musicòlegs que han gosat "reconstruir" el Finale de la Novena treballen majoritàriament per a la BGA (el sancta sanctorum de la filologia brucknerològica), però cap de les quatre versions no ha aparegut en aquesta edició.
2) La versió Cohrs/Samale 2007 no és una novetat, sinó una reincidència, ja que no sols té tres precedents, sinó que un dels seus artífexs ja havia participat en dos dels tres intents anteriors.

Els materials que va editar Philips són de tres tipus: fragments de partitura orquestral instrumentada (o amb indicacions d'instrumentació explícites i suficients), fragments més o menys complets de partitura de teclat a quatre veus (particelle) i particelle molt parcials a quatre veus però sovint només amb rodones soltes. El material del primer grup és abundant, certament, i en tots els casos hi ha l'avantatge de la numeració de compasos per períodes, tret molt típic del maniàtic obsessivocompulsiu Bruckner, i que ajuda moltíssim a l'hora d'ordenar les peces d'aquest trencaclosques i d'omplir els nombrosos segments de compasos en blanc de la partitura orquestral. A més, segons explica l'editor, sembla que alguns fragments de la particella són posteriors respecte de la partitura instrumentada i es refereixen a passatges d'aquesta. Per això mateix la reconstrucció de Samale et al. pren partit, en general, per una ordenació en què els passatges instrumentats cedeixen el seu lloc a la versió recollida en la particella.

Això es veu ja des del principi del moviment, quan els violins presenten el primer tema. La partitura instrumentada presenta tres segments de quatre compassos; cada segment s'organitza de dos en dos compassos, en dues cèl·lules (una a càrrec dels violins i una a càrrec dels dos primers clarinets) que apareixen dues vegades. El primer segment és [fa-do b-mi b-re] + [do#-re-fa#-sol] repetit dues vegades, després transportat dues vegades en sentit descendent. Després de la tercera versió d'aquest segment, el quart és la declamació de la cèl·lula base amb ritardando mètric a càrrec de la flauta, i això enllaça amb un crescendo orquestral.


Exemple 1 (versió orquestrada). Doncs bé, la particella substitueix aquesta exposició del tema per successives transposicions de la cèl·lula inicial, sense repetició:

Exemple 2 (particella). Tant Samale et al. (1992) com Cohrs/Samale (2007) opten per aquesta solució, probablement imposada seguint el criteri de Philips. En podria posar uns quants exemples més, però l'assumpte es faria una mica farragós.

Entre Samale et al. i Cohrs/Samale hi ha, en el fons, poques diferències de pes. Hi ha detalls d'instrumentació, és cert, la major part dels quals passen desapercebuts perquè la peça és poc coneguda i no n'ha circulat la partitura de la reconstrucció. A més, la instrumentació de les particelle i de bona part dels altres materials, com l'afegit de moltes veus secundàries i contracants, és responsabilitat exclusiva dels "reconstructors", ja que el manuscrit no en diu quasi res. És cert que es treballa a base d'analogies internes (l'estructura de la peça tal com ens ha arribat) i externes (el modus operandi brucknerià, especialment en les simfonies 5a-8a), però sense cap garantia que l'autor haguera fet el mateix. També és veritat que totes dues versions segueixen amb bastant literalitat el "discurs" que s'entreveu en els materials editats (i ordenats) per Philips. (Un discurs, tot s'ha de dir, de sabor inequívocament brucknerià, fortament autèntic (mireu, per exemple l'efecte magnífic, tan típic de Bruckner, que produeix la sobtada i dràstica modulació de la b menor a re menor [!!!] prop de la coda:
Exemple 3).

La diferència més important que jo veig entre totes dues "versions" es troba en el segon tema de l'exposició o Gesangsperiode. Ací, Samale et al. enllacen el ms. 4C/"5" amb "#"D i amb 5B sense solució de continuïtat:
Exemple 4

En canvi, en aquest passatge Cohrs i Samale agafen les tisores i retallen la repetició en fff del tema, pròpia de la partitura orquestrada (per bé que les tres f són suposició dels editors). És a dir: que la "nova" reconstrucció segueix, en aquest aspecte, la particella, però segueix la partitura "gran" en el fet de començar el passatge fent aparèixer tres vegades la seqüència [sol-si-mi-sol-do-mi-si-re#], i no quatre com en la particella (i en la versió Samale et al.):
Exemple 5.

Tret d'aquest detall, la resta de la partitura de Cohrs/Samale (2007) no pareix que afegisca res de fonamentalment nou a la seua predecessora. La coda és, aparentment, idèntica en totes dues "reconstruccions". Una coda, tot s'ha de dir, que és 99% pura invenció dels musicòlegs, tret de tres trossos de particella que són majoritàriament rodones i signes de repetició. Qui conega la partitura de la Desena simfonia de Mahler, reconstruïda per Deryck Cooke, veurà enormes diferències entre aquell treball (pràcticament reduït a instrumentar una partitura acabada) i aquest (que necessita una dosi notable de caritat interpretativa). Conclusió: Cohrs/Samale (2007) no representa cap progrés espectacular respecte de Samale et alii (1992), ni aporta nous materials pròpiament brucknerians que calga sumar a la base editada per Philips (i interpretada al peu de la lletra per Harnoncourt). La retransmissió radiofònica del concert de Harding anava acompanyada d'una entrevista amb Cohrs, sobre la nova "reconstrucció" del Finale que els oients estaven a punt d'escoltar. En aquella ocasió, la locutora acaba la conversa preguntant-li d'on li venia aquesta passió bruckneriana. Cohrs li respon que quan era jovenet va escoltar la primera gravació de la Novena que va caure en les seues mans, la de Giulini amb els de Chicago. I que, en acabar l'Adagio, va pensar: "I la resta? On és el que falta?". Això el va empènyer a prendre contacte amb aquells materials tan fragmentaris, que ell es va proposar "to make it sound as Brucknerian as possible". Potser hauríem d'entendre això en sentit literal, si volem fer-nos una idea del que és aquesta nova reconstrucció. I si voleu algun comentari sobre la Novena en mans de Harding, en conjunt, això un altre dia. O per a la nova versió de "Resar la Novena", que vull fer un dia d'aquests...

Das Lied von der Erde, Berlín i Nova York

Un dia d'aquests escriuré un assaig monogràfic en què Celibidache i Gould es fotran d'hòsties, i acabarà guanyant el romanès. Amb la impressió encara fresca d'haver escoltat Das Lied von der Erde a la Philharmonie de Berlín, els filharmònics de la ciutat, Rattle, Heppner i Quasthof han repetit la fazaña al Carnegie Hall de Nova York, ara fa menys d'una setmana. La "versió" americana va ser transmesa per la ràdio, i ara ja circula per internet. Si em mire el concert berlinès amb ulls freds, cosa que em costa massa de fer, i el compare amb la retransmissió gravada, és veritat que reconec la identitat de fons entre tots dos, però alhora són com dues galàxies cada vegada més llunyanes.

Confirme certes impressions, però. Primera: que a Heppner, un molt bon tenor, l'obra de Mahler i la concepció de Rattle li vénen massa grans. Segona: que Quasthoff és un cantant de dimensions musicalment sobrehumanes, un dels més grans barítons que es poden escoltar actualment en directe. Tercera: que els filharmònics berlinesos són uns virtuosos indescriptibles, uns virtuosos humaníssims que són capaços d'arriscar-se al màxim per arribar fins al fons. Quarta: que Rattle és un musicàs extraordinari i que sap molt bé el que té entre mans (tot i que en algunes coses puc no estar d'acord, com ara en l'atac moll de les trompes al principi del Trinklied). I el que és més important, i que he comentat independentment amb Vicent Cintero i amb Paco López: que només els qui tenen la grandesa de no tenir por de les "notes falses" són capaços de grans coses. En el risc hi ha el premi. Quan als cantants se'ls trenca la veu (com ara Quasthoff pronunciant en un legatissimo immaterial les paraules "wohin er führe" de Der Abschied), o quan els instrumentistes toquen ppppp un fil de so que arriba a desfer-se (l'indescriptible Emmanuel Pahud en un dels seus solos), el concepte de pífia deixa de tenir sentit. Si amb l'interludi o "marxa fúnebre" --Swarowsky dixit-- que declama Rattle no ens quedem amb els nervis a punt de trencar-se és que no tenim ni idea del que és l'experiència de la música. La qual cosa em retorna al principi d'aquest comentari: Celi, Berlín, Nova York.

Allò de Berlín va ser, sí, Erfahrung. Sort que, per atzars de la vida, Vicent i jo vam cometre la sublim bogeria de pelegrinar-hi. Quan pense en la manera com escoltant Der Abschied sentia com una mena de superposició paradoxal entre el dolor i el plaer, escoltant el concert de Nova York només hi veig una ombra. Sí, Sergiu, tenies raó. El que passa és que hi ha una cosa que tu no tenies en compte: que l'ombra no és la foscor. L'ombra és el testimoni de la llum, perquè conserva una engruna de llum.

Comencem

La meua pàgina sobre música es renova i torna a tenir personalitat pròpia. Aquest blog, o bloc, té com a objectiu de recollir escrits breus i incidentals que no arriben al rang de textos acabats, sinó que són més aviat flaixos que m'abelleix compartir amb els visitants del meu web. Aprofitaré també per a afegir-hi vincles de descàrrega de Rapidshare, la millor manera de compartir música virtualment. La vocació és d'entreteniment propi, sí, però també de "servei públic", si se'm permet la hipèrbole. Comencem, doncs.