L'art de la ironia

Ja em perdonareu que torne al món de la discografia (citació involuntària de Pérez de Arteaga), i a més a més que em repetisca, però realment paga la pena. En una divagació de fa unes setmanes ho vaig comentar de bell nou, en parlar de les diferències entre els músics d’ara i els d’abans. Avui, per reiniciar el bon costum d’escriure sobre música, i després d’uns quants dies d’absència, crec que anirà bé donar-ne més detalls. Hi parlava jo d’una recensió que vaig escriure fa anys, en aparèixer la gravació de la Cinquena simfonia de Mahler amb Boulez i la Filharmònica de Viena. En aquell text ja llunyà deia:

«En el tercer moviment destaca la fluïdesa amb què Boulez es maneja pels contrasts brutals entre els diversos episodis, des dels més cantables i íntims fins als més violents i cínics. Però a partir de la segona reaparició del trio (cc. 429 i ss.) el discurs passa de l’extraordinari al sublim: Boulez desconstrueix aquest Ländler i, per la via del sarcasme, el converteix en una mena d’antítesi del vals —com La valse de Ravel, però encara amb un plus de mala llet. I aquest nivell altíssim en la interpretació es mantindrà fins al final.»
Efectivament, ho dic i ho mantinc: la tremenda ironia que hi aplica Boulez s’expressa, entre altres coses, en la barreja entre dos extrems: un cantabile sentimental, de melancolia etèria, i unes escomeses rítmiques brutals, impecablement escites, bastes com el fem de porc... I és que, com deia Adorno, en Mahler el material és vulgar, i la realització és sublim. Cliqueu ací baix, per favor, i poseu els altaveus a tota pastilla. Si no hi ha problemes tècnics, ho podreu sentir fàcilment:
Mahler V

Què dius, xiquet? Que això no té res a veure amb Ravel? Aiii, home de poca fe! Mira, vés al número 47 de la partitura de La Valse. Mira-t’ho bé, i ara compara el que hi veus amb el que sentiràs si fas clic ací baix. Novament monsieur Pierre, ara amb els Berliner Philharmoniker. Repetim l’operació anterior. I a veure si és la mateixa jugada o no:
La Valse

Espaterrant. De veritat, digne d’una admiració inexorable. En tots dos casos, sarcasme i deconstrucció, un humor maligne, mefistofèlic. Això ja era en totes dues partitures, la de Mahler i la de Ravel. Ara, en els discos també. A veure si serà veritat que els cartesians són els més ben dotats per a la ironia...

Us recomane que escolteu senceres totes dues gravacions. Malgrat el que ens podrien fer pensar els prejudicis, són aptes només per a dionisíacs incurables.