La primera bifurcació de camins que fa al cas la trobem en la diferència, tan elemental, entre escoltar i tocar. Mirem-ho des d'una perspectiva fenomenològica: com a experiència de consciència, tocar (o cantar) és una activitat molt ambigua, de vegades anàloga a la follia de la rauxa, de vegades perfectament mesurada i controlada. Quan creem físicament el discurs sonor, l'equilibri entre "deixar-se endur" i "dominar la situació" és tremendament inestable. La paradoxa del comediant, de Diderot, seria una lectura molt pertinent en aquest punt. El més curiós de tot és que, en fer música, sovint podem trobar un plaer "dionisíac" en el control "apol·lini", i exercir un autocontrol "apol·lini" sobre la realització de moments "dionisíacs". Per a compensar això, el fet d'escoltar música també es troba entre dos pols aparentment oposats, el de l'audició purament vivencial i el de l'escolta analítica. El crític que es passa el concert vinclat sobre la partitura i anotant-hi pífies no pot pretendre que creguem que ha "sentit" vivencialment la música; per contra, l'oient que senzillament tanca els ulls i no sap si allò ha aparegut abans o no, el que escolta sense plantejar-se alhora la qualitat sonora d'allò que està escoltant, el que no passa de poder dir "m'agrada molt" o "no m'ha agradat gens", tampoc no és l'oient model, el que l'obra o l'autor "demanen".
Però jo hi afegiria un element de discussió que complica les coses. Estic convençut, per experiència, que l'única manera de comprendre realment una obra és tocar-la, o cantar-la, o dirigir-la, mentre que la pura audició sempre manté una mena de distància entre nosaltres i la música. Per això, puc afirmar que hi ha música que no voldríem escoltar per res del món però que, quan la "fem" amb les nostres mans, ens travessa i ens captiva d'una manera única. En posaré un parell d'exemples estúpids. Agafem els concerts de Vivaldi, per exemple. Ha arribat un punt en què li tinc al·lèrgia, ho lamente. De vegades no puc aguantar-lo. Però si en pose un al faristol i les dificultats tècniques no m'ho impedeixen, us assegure que m'ho passaré d'allò més bé. Encara que no siga un exemple equivalent, la preparació d'una audició amb la partitura a la mà crea una complicitat equivalent entre l'obra i l'oient. A mi, què voleu que us diga, Liszt em deixa completament fred, però quan vaig escoltar per primera vegada "Les Préludes" després d'haver treballat la partitura, li vaig trobar un encant i un atractiu que d'altra manera m'hauria passat desapercebut. Jo, que no puc aguantar sarsueles com la Carmen de Bizet, és molt possible que les mirara d'una altra manera si tinguera la possibilitat de tocar-les o dirigir-les.
De vegades, la diferència de plantejament entre tocar i escoltar pot produir situacions curioses. El 30 de desembre de 2007, quan el meu amic Vicent Cintero i jo ens vam reunir per tocar Bach a casa meua, en un determinat moment vaig perdre una entrada perquè m'havia quedat obnubilat, hipnotitzat, escoltant com es descabdellava el discurs musical. D'aquesta diferència entre una activitat i l'altra és, precisament, d'on procedeixen les diferents maneres de percebre el fluid del temps entre els uns i els altres, entre els intèrprets i els oients, entre els qui creen físicament el discurs sonor i els qui només el reben. Aquest podria ser l'origen de molts malentesos en el món de la música. I segurament una part del famós problema de les indicacions metronòmiques beethovenianes deu tenir-hi relació.
Siga com siga, hi ha poques coses en aquest món que em produïsquen tanta enveja com ara quan ve Vicent i m'explica que va tocar de flautí en la Novena simfonia de Mahler. "Va ser acollonant, m'ho vaig passar de puta mare..." Qui no haja tocat obres amb un instrument no sap fins a quin punt puc entendre Vicent, i molts altres. I això que jo puc tocar més aviat poc. Que cabrons!