Les varietats de l'experiència musical (1)

Que tots els membres del meu santoral teòfob em perdonen per aquesta banal paràfrasi del clàssic de William James, però el cas és que l'experiència de tocar i/o escoltar música presenta matisos i aspectes que mereixen un tractament variat i apassionant. Que de vegades, a causa de la seua analogia amb el misticisme, s'assemblen a l'experiència religiosa.

La primera bifurcació de camins que fa al cas la trobem en la diferència, tan elemental, entre escoltar i tocar. Mirem-ho des d'una perspectiva fenomenològica: com a experiència de consciència, tocar (o cantar) és una activitat molt ambigua, de vegades anàloga a la follia de la rauxa, de vegades perfectament mesurada i controlada. Quan creem físicament el discurs sonor, l'equilibri entre "deixar-se endur" i "dominar la situació" és tremendament inestable. La paradoxa del comediant, de Diderot, seria una lectura molt pertinent en aquest punt. El més curiós de tot és que, en fer música, sovint podem trobar un plaer "dionisíac" en el control "apol·lini", i exercir un autocontrol "apol·lini" sobre la realització de moments "dionisíacs". Per a compensar això, el fet d'escoltar música també es troba entre dos pols aparentment oposats, el de l'audició purament vivencial i el de l'escolta analítica. El crític que es passa el concert vinclat sobre la partitura i anotant-hi pífies no pot pretendre que creguem que ha "sentit" vivencialment la música; per contra, l'oient que senzillament tanca els ulls i no sap si allò ha aparegut abans o no, el que escolta sense plantejar-se alhora la qualitat sonora d'allò que està escoltant, el que no passa de poder dir "m'agrada molt" o "no m'ha agradat gens", tampoc no és l'oient model, el que l'obra o l'autor "demanen".

Però jo hi afegiria un element de discussió que complica les coses. Estic convençut, per experiència, que l'única manera de comprendre realment una obra és tocar-la, o cantar-la, o dirigir-la, mentre que la pura audició sempre manté una mena de distància entre nosaltres i la música. Per això, puc afirmar que hi ha música que no voldríem escoltar per res del món però que, quan la "fem" amb les nostres mans, ens travessa i ens captiva d'una manera única. En posaré un parell d'exemples estúpids. Agafem els concerts de Vivaldi, per exemple. Ha arribat un punt en què li tinc al·lèrgia, ho lamente. De vegades no puc aguantar-lo. Però si en pose un al faristol i les dificultats tècniques no m'ho impedeixen, us assegure que m'ho passaré d'allò més bé. Encara que no siga un exemple equivalent, la preparació d'una audició amb la partitura a la mà crea una complicitat equivalent entre l'obra i l'oient. A mi, què voleu que us diga, Liszt em deixa completament fred, però quan vaig escoltar per primera vegada "Les Préludes" després d'haver treballat la partitura, li vaig trobar un encant i un atractiu que d'altra manera m'hauria passat desapercebut. Jo, que no puc aguantar sarsueles com la Carmen de Bizet, és molt possible que les mirara d'una altra manera si tinguera la possibilitat de tocar-les o dirigir-les.
De vegades, la diferència de plantejament entre tocar i escoltar pot produir situacions curioses. El 30 de desembre de 2007, quan el meu amic Vicent Cintero i jo ens vam reunir per tocar Bach a casa meua, en un determinat moment vaig perdre una entrada perquè m'havia quedat obnubilat, hipnotitzat, escoltant com es descabdellava el discurs musical. D'aquesta diferència entre una activitat i l'altra és, precisament, d'on procedeixen les diferents maneres de percebre el fluid del temps entre els uns i els altres, entre els intèrprets i els oients, entre els qui creen físicament el discurs sonor i els qui només el reben. Aquest podria ser l'origen de molts malentesos en el món de la música. I segurament una part del famós problema de les indicacions metronòmiques beethovenianes deu tenir-hi relació.

Siga com siga, hi ha poques coses en aquest món que em produïsquen tanta enveja com ara quan ve Vicent i m'explica que va tocar de flautí en la Novena simfonia de Mahler. "Va ser acollonant, m'ho vaig passar de puta mare..." Qui no haja tocat obres amb un instrument no sap fins a quin punt puc entendre Vicent, i molts altres. I això que jo puc tocar més aviat poc. Que cabrons!

Contrapunts

Matemàtica i música
per Emili Morant*

La primera forma en què la matemàtica es fa present en la música és, de tan fonamental, gairebé oculta, sobreentesa per inevitable. La conjunció harmònica dels sons no és sinó una coincidència de llurs freqüències físiques amb alguna fracció senzilla entre números naturals. I allò que anomenem ritme no és sinó el resultat d’una jerarquització del temps d’acord amb els criteris aritmètics més simples. La música és molt més, no cal dir-ho: segles de cultura, creació i recepció embolcallen i enriqueixen aquest cru fenomen vibratori fins a reduir-lo a una insignificant anècdota en la formació i pràctica d’un músic. I potser haja de ser així: el reconeixement d’aquestes identificacions originàries entre ciència i art poden convidar els músics més sensibles a reflexionar sobre l’ordre i la bellesa del cosmos, però difícilment poden ajudar a frasejar millor una Sonata de Beethoven o a dirigir millor una simfonia de Mahler. És el lloc de la música en el nostre univers simbòlic, no la música mateixa, el que queda afectat per la intimitat amb el seu fonament numèric últim.
En l’altre extrem, topem de tant en tant amb intents d’enllaçar el caràcter, tema i estètica d’una obra de creació amb algun fet més o menys conegut de la matemàtica. Aquest ús programàtic de les matemàtiques no és menys freqüent en les arts plàstiques que en la música. No es tracta ja d’una relació natural i inevitable, sinó de quelcom buscat, d’una tria conscient en el procés creador. Però la necessitat de fer explícites aquestes o aquelles fórmules o sèries o proporcions en què una obra es fonamenta delata, ben sovint, com d’artificioses i irrellevants resulten per a l’experiència de l’audició o la contemplació. Una música inspirada en vés a saber quin patró fractal, o una obra plàstica que té per fonament la successió de Fibonacci poden ser obres millors o pitjors, però un judici honest de la seua qualitat artística no hauria de tenir en compte l’ampul·lositat amb què es proclamen aquestes influències, sinó l’efecte que produeixen. Sóc conscient que aquest escepticisme sobre la inspiració i els referents de l’obra artística es pot usar demagògicament contra bona part de l’art contemporani: però cal estar alerta contra les gratuïtes mistificacions en sentit contrari de què podem ser víctimes fàcils.
En resum, fins ara: la imbricació entre ciència i música és intangible de tan bàsica d’una banda, i sospitosa quan s’ha de proclamar als quatre vents, de l’altra. És en l’extensa terra de ningú entre aquests dos pols on té lloc la comunió entre matemàtica i art: només cal desdibuixar, destesar les fèrries denotacions d’ambdós termes per veure’ls fosos en un mateix magma amb l’ordre, la raó, l’esquema lògic, el nostre sentit intuïtiu per a les proporcions, etcètera. Només quan algú denomina impròpiament “Matemàtica” tot aquest palimsest de la racionalitat, quan es confonen, amb les millors intencions, la part i el tot, hom aconsegueix parlar de la presència matemàtica en la música, en la pintura, en el vers.
Em sent obligat a advertir d’eixa confusió, alhora que manifeste la meua empatia per l’intent, pel referent triat per etiquetar una forma de fer nostre el món sencer —i no només l’univers estètic. Aquest privilegi de l’estructura com a vehicle del sentiment, aquest formalisme que per a altres ha estat una tria vital, contingent, potser resultat de la classe de drames interiors que duu en si el vici de crear, en mi brolla quasi com un instint innat. És un biaix en els meus encontres amb la realitat que només he après a explicar, amb paraules maldestres, quan ja era irreversible. Així, no he buscat mai en Bach cap vestigi d’una fórmula, cap secret ocult entre la seua maquinària contrapuntística: però m’agermana i em fa més suportable el nostre escindit politeisme que afegeix, al Déu sagnant de Crist, l’arquitecte impertorbable de Spinoza.

* Matemàtic amb formació musical.

Return of the Jedi

Mireu això si teniu ganes, perquè és tota una declaració de principis. I després parlem.

És a dir, senyores i senyors, amics estimats o lectors fugaços i circumstancials de les meues ínfimes cosetes: tornem al ruedo. Abandonades les vanes il·lusions d'escapar del meu laberint burocràtic quotidià, torne a oferir a l'aire lliure, doncs això, escrits dispersos, sense importància ni pretensions. Amb l'esperança, això sí, que continuarà el diàleg amb els amics que comparteixen la mateixa passió. Ressuscitem, que ja va sent hora! I ho fem amb el més gran que hi ha, amb el miracle de tots els miracles: Bach, en les mans (mai més ben dit) del seu profeta favorit...
I, per cert, gràcies, moltíssimes gràcies, a tots els qui em vau mostrar la vostra solidaritat arran del tancament (temporal) d'aquest fòrum. És per vosaltres, en primer lloc, que paga la pena d'escriure, amics.