Em compre un barret

La veritat és que ací he parlat moltes vegades d'aquest senyor, potser massa i tot, però vaja. He d'insistir-hi, ara amb motiu de la recent gravació de les sonates per a flauta de Bach amb Trevor Pinnock. No m'hi estendré gaire. Diré, senzillament, que aquests dos discos són una de les gravacions més extraordinàries que han aparegut en els últims anys. No dic res de la tècnica de Pahud, un tema innecessari perquè en realitat sembla que el seu instrument no siga altra cosa que una prolongació natural del seu cos. I, clar, com que va de sobrao, es pot permetre tota la resta. Per exemple, un fraseig que sembla fer la música més visible, clara i plena del que ja és. Per exemple, un domini dels accents, de les progressions, de l'elocució, gràcies als quals aquesta música s'assembla més que mai a un discurs parlat, a paraules, a gestos. Pura vida al cent per cent, res d'abstraccions ni de "música pura", pur llenguatge, conversa, monòleg, confidències, crits d'alegria i de tristesa, de tot. Curiosament, ell amb la seua flauta supermoderna, i Pinnock amb un clavicèmbal historicista, sembla que fan justícia a aquesta música bellíssima; Pahud no abusa mai, ni un sol moment, de la música de Bach, amb el seu instrument del segle XXI la respecta tant com qualsevol historicista, tant com el seu company de gravació. Sentir aquestes sonates, en aquestes condicions, és una de les coses més felices que ens pot donar la indústria fonogràfica. És aire fresc, música sublim i una interpretació de què no et pots cansar mai, perquè la quantitat de detalls genials i de filigranes que conté és inexhaurible. Quina lliçó de musicalitat. I com li corre per les venes, al cabró. Em pense comprar un barret, encara que siga només per això: per a traure-me'l. Compreu-ho o "aconseguiu-ho", i si no, no sabeu el que us perdeu. I a més a més, si no ho escolteu anireu a l'infern. Heretges!

Variacions paròdiques sobre un tema popular

Paròdia 1: "Els articles de Muy interesante o Clío, els documentals del Canal de Historia, els poti-potis del Rincón del Vago i fins els moments més cafres de Pío Moa també poden produir, com Wallerstein o els d'Annales, aquells rars moments de veritable 'coneixement', en transportar el públic lector/espectador a la seua veritat històrica fora de tota discussió".

Paròdia 2: "Les novel·les de J. K. Rowling o d'Agatha Christie, les merdetes de Maria de la Pau Janer, els darrers premis Planeta i les visions paranoiques de Dan Brown i fins els moments més cretins de la saga Alatriste també poden produir, com Tirant lo Blanc i la Divina Comèdia, aquells rars moments d'intensa fascinació, en transportar els lectors a les seues veritats alienes a la bona literatura".

I és que quan es parla de música, tot és bell, el verd i el vermell, perquè, total, és com la filologia, o com la pintura, o com la medicina, no cal tenir cap formació per a fer-hi judicis pretensiosos i taxatius. Però molt alerta no faça ningú les seues deposicions en el nostre camp professional, que li ensenyarem de quina fusta està fet el garrot...

L'original d'aquestes paròdies és un passatge de l'excel·lent recensió d'Errata que va escriure fa nou anys F. G. O. (molt respectable historiador i conspicu escriptor de molt bona prosa d'idees). El meu resum sarcàstic d'aquell text seria: "Steiner és un carcamal i un elitista quan parla de música". L'extracte d'aquell passatge que he parodiat és:

"Les salmòdies de Bob Dylan o Pau Riba, les balades dels Beatles, les cròniques urbanes de Lou Red [sic], les visions de Leonard Cohen i fins els moments més durs dels Rolling Stones també poden produir, com Mahler o Purcell, aquells rars moments d'intensa 'espiritualitat' [per què aquestes cometes?], en transportar els oients 'a les seues veritats alienes a la raó' ".

F., tu que escrius per a pocs, i molt bé per cert, em sorprèn que digues això. Ja em disculparàs aquesta broma des de la cordialitat, company. De bon rotllo! Ah, i per cert: posar Purcell al nivell de Mahler potser és una miqueta exagerat.

Ho reconec: tot i que no sóc ningú i no alce un gat pel rabo, tinc l'imperdonable defecte absurd de ser un elitista aristocràtic, un carcamal adorador del cànon, que no entén gens ni miqueta les bondats de la cultura de masses. Aniré a l'infern!

La dolçaina ben temperada

1. Hi havia un temps en què escrivia de veritat sobre música. Últimament no apareix per ací ni un mal pentagrama, ni una trista anàlisi, ni res de profit. Bastant decadent, ho sé, però és el que hi ha. No és com m'agradaria. I em fa pensar en un comentari que vaig llegir en algun dels llibres de Charles Rosen, no recorde on. Aquell gran musicòleg i pianista deia que preferia no posar-hi pentagrames perquè en dificultarien la lectura i espantarien el lector. Jo, en canvi, trobe un gran plaer a llegir llibres de música on hi ha exemples, perquè si no resulta massa fàcil caure en la xerrameca (em vaig formar com a filòleg, d'alguna manera s'havia de notar). I em sembla que aquesta manera de fer fugir els possibles lectors és la que més m'agrada a mi. ¿Qué me pasa, doctor?

2. Fa poc vaig dir alguna cosa ací sobre Steiner. No puc estar-me de copiar alguns fragments del capítol sis d'Errata, un llibre magnífic, formidable:
Three domains, that of the nature and nomination of God, that of higher mathematics and that of music (how are these interrelated?) set the boundary conditions of language. They delimit the outermost reaches and constraints of lexical-grammatical discourse. [...] Yet at the very same time, the walls which all discourse runs up against, theological-metaphysical, mathematical and musical, enforce on us undeniable intimations of the transcendent, of the unsayable presence, of the 'other' across the border. [...] In the face of music, the wonders of language are also its frustrations. [...] I evade trying even to imagine the constraints, the human wretchedness inflicted by blindness, but ask myself whether deafness would (will?) not be the darker darkness." Quina meravella.

3. Poques vegades recomanaria a ningú un best-seller, però he de dir que el llibre d'Alex Ross El ruido eterno és un dels més bonics i excitants que he llegit mai sobre música. Fer assequible una intel·ligentíssima interrelació entre història general, història dels compositors i anàlisi musical, tot això aplicat al segle XX, té un mèrit colossal. Les 800 pàgines d'aquest llibre es devoren de manera compulsiva, i està tan ben escrit que em causa una enveja tremenda. Ross no és com alguns crítics hispànics: sap de música, i molt, sap de moltes més coses i sap, sobretot, com seduir el lector. Jo, quan siga major, vull ser com aquest crític del New Yorker que, al cap i a la fi, té més o menys la mateixa edat que jo.

4. Questo urlo di disperazione che è il glissando alla fine... Les paraules de Chailly (improvisades mentre parla anglès en el conegut documental Conducting Mahler) sempre em vénen al cap quan sent aquesta música. Si no fóra perque sona pedant i pretensiós, diria el mateix que Leonard Bernstein: aquesta música la va escriure "per a mi". És una de les poques coses constants en la meua vida, com un resum de tants anhels impossibles i de tants records convertits en arqueologia unipersonal, en història per a ningú. Si algú té ganes de recordar-ho, ací us en deixe un bocí. Després d'això, què importa per a què?

A fer la mà la salut!

El metge em va prohibir fa temps el darrer Schubert. Diu que em causa massa dolor, que fa ressonar alguna corda greu que tinc afinada entre els tels i les entranyes. El meu metge és un tio catxondo, la veritat. Segons ell, el darrer Schubert em deixa a les portes de la desesperació, i sembla que per res del món no hauria d'escoltar coses com el segon moviment del Quintet en Do major, ni per descomptat res del Winterreise, per exemple. Però jo no li faig cas, i sé que això no em beneficia. Què hi farem, aquesta addicció és impossible de dominar. Schubert --tendresa sense límits, amor sense objecte, pura humanitat estratosfèrica-- alimenta les tristeses i anuncia les depressions, sí, però també corre per les venes com la sang del vampir, la que nodreix la immortalitat de tota ànima en pena. No li faig cas, al meu metge, i qualsevol dia ho pagaré car, molt car, però la vida té el seu curs, com el riu apòcrif d'Heràclit, i cal deixar-la fluir, amb desesperacions i amb anhels d'eternitat inclosos.
Per això, feu el favor, engegeu els altaveus i escolteu aquestes meravelles que us deixe aci. Però en dosis petites. A mi, em costa sentir-ho (i veure-ho) fins al final.
Una: a la salut de Vicent Cintero (xiquet, els pizzicati de Schiff són les llàgrimes que em produeixen...):



Dos: a la salut del Magister (der Weg gehüllt in Schnee, amic meu!):

L'Innominable (fragment 2)

Ai, aquell homenet prim i d’estatura modesta, de rostre rectangular i allargat, de serrells vacil·lants que pretenien insinuar la viva imatge del geni. Ell, ell tot sol, representa l’apoteosi màxima de la industrialització de la música clàssica. Ell, que en una sola persona reunia imperi, institució, empresa i espectacle, va vendre el seu producte millor que ningú abans i després. Un producte difícil d’obtenir, barreja de carisma (de líder de masses) i imatge (de geni inassolible), i venut amb astúcia (de gran polític). Tot això, sense oblidar que aquest enorme Cagliostro de la música tenia talent també, molt de talent, i un aclaparador domini del seu ofici, una eficiència i un talent directament proporcionals respecte de coses bastant discutibles. Directament proporcionals respecte de la sang freda amb què durant dècades estigué buidant de profunditat i d’estructura els centenars d’obres mestres que dirigia. Directament proporcionals respecte de la intensitat amb què sotmetia la música a una impressionant esthéticienne sonora, a una cosmètica d’altíssima tensió centrada en una perfecció seca, en sons brillants, massius, abassegadors, cisellats pensant només en l’impacte emocional d’una exactitud prussiana.

L'Innominable (fragment 1)

Comencen a aparèixer els títols de crèdit sobre una imatge sorprenent: una orquestra de 80 músics que, en comptes d’estar en un auditori, es troben distribuïts en tres enormes plataformes en forma de prisma ascendent. El director té el seu pòdium a sota del tot, en el punt de confluència de les tres plataformes. Si tots els camins porten a Roma, totes les línies que es creen en aquesta disposició de l’espai van a parar a ell, convertit en centre i punt de fuga. O més aviat hauríem de dir que totes les línies d’aquesta imatge surten d’ell, com si fos el sol que il·lumina amb els seus raigs l’ordenada massa humana dels seus instrumentistes. Comença la Setena simfonia de Beethoven, i la càmera només enfoca un pla mitjà curt del director pres des de l’esquerra, amb uns quants violins desenfocats a la diagonal inferior dreta de la imatge. Es percep un suau tràveling cap al director, de manera que quan arriba el primer tutti gairebé arribem a veure’n un primer pla. Quan l’obra comença a animar-se apareixen plans fugaços dels músics, ara la secció de contrabaixos, ara una fila de violins, ara la secció sencera dels violins amb un tràveling de retrocés, però tornem sempre al mateix pla mitjà curt del director. Des d’aquesta proximitat tossuda, la càmera coqueteja amb l’acostament a l’home de la batuta, en petits vaivens que subratllen tothora una evidència incontrovertible: que el centre és ell, que la música sembla sortir de les seves mans.

Tots aquests detalls no tenen res de casual, per descomptat. El protagonista d’aquesta filmació apareix explícitament, ja des del principi dels títols de crèdit, com a «director artístic» del vídeo. Els seus gestos, que controlen cada compàs de l’obra, estan sincronitzats amb tots els moviments de càmera, i el muntatge final es regeix per la fèrria sintaxi d’un teatre per a solista —per a solista de batuta— acompanyat d’orquestra simfònica. Això té molt poc d’hipèrbole retòrica. Com a demostració, n’hi ha prou a fixar-se en la manera com comença el segon moviment de la simfonia: durant tota l’exposició del primer tema només es veuen les mans del director i el seu rostre concentrat, glacial.

Aquesta fredor espaterrant contrasta amb una gesticulació que el director cinematogràfic s’apressa a recollir diligentment pulsació rere pulsació, amb una constància servil. Té bones raons per a fer-ho, perquè els gestos d’aquest narcisista patològic tenen un efecte hipnòtic, fascinant, més encara amb l’acompanyament d’una resposta instrumental voluptuosa i precisa com un rellotge. Però la barreja de hieratisme i excitació que transmet esclata quan arribem al quart moviment de la simfonia. Apotheose des Tanzes, en deia Wagner, sí, però no és això el que veiem en aquesta filmació. Lluny d’escenificar l’alegria de la dansa, el director sembla estar còsmicament emprenyat amb aquesta música. La gesticulació dels braços i de les mans és dura, seca, d’una enorme agressivitat; aquests moviments violents i autoritaris encaixen amb un rostre d’una severitat ridícula, amb ganyotes en les quals es confonen la força de l’impuls rítmic i l’expressió d’odi i de fàstic. No obre els ulls ni un segon, és clar. El final de la Setena simfonia de Beethoven deixa de ser ací la felicitat de la dansa i esdevé... música militar. El director escenifica, en realitat, un Blitzkrieg indefinit, amb les ràfegues de metralleta dels violins i el suport de l’artilleria pesada de contrabaixos, timbales i metalls. La fantàstica realització orquestral, pura luxúria però també pura histèria, no aconsegueix ocultar el fet que l’apoteosi es converteix en apocalipsi.

El cesarisme de la professió de director d’orquestra no és un descobriment d’ahir al vespre. Entre les agudes observacions d’Elias Canetti en un capítol de Masse und Macht i el populisme demagògic de Norman Lebrecht en The Maestro Myth, la idea s’ha convertit en lloc comú. Tanmateix, escenificacions com aquesta ens ho recorden d’una manera punyent i escandalosa. Fins i tot caldria dir que hi veiem una versió inquietant de culte a la personalitat darrere d’una façana musical. Què hi ha de cert en aquesta descripció?

Said, afinitats

Hi ha autors que no són músics, o almenys no són professionals, però que en saben molt, i que senten la passió de parlar-ne. Per això sent una secreta afinitat amb ells. Per exemple, Isaiah Berlin; per exemple, Edward Said, de qui finalment he acabat de llegir l'autobiografia Fuera de lugar. No compartisc del tot els gustos de Said (per exemple, Verdi, que a ell li encantava i a mi em causa urticària mental), però li reconec un saber i una agudesa en l'anàlisi que ja m'agradaria a mi tenir. Said em resulta un personatge molt afí i molt pròxim per diverses raons; a més del neguit (per a ell, plaer) de sentir-se constantment dislocat i sense arrelament segur, a més del discurs anticolonial (si el País Valencià és alguna cosa, és una província colonial de mentalitats colonitzades), a més del gust per la literatura, el discurs i les connexions amb la societat i la història, la seua passió musical --entesa com a reflex d'una manera d'experimentar el temps a través dels sons-- coincideix amb la meua. O la meua amb la d'ell, si voleu. La descripció que fa de com va viure els concerts de Furtwängler a El Caire és senzillament prodigiosa. I el més curiós és la manera com, imperceptiblement, enllaça aquest tema amb la descripció de la seua relació... amb el rellotge de polsera! Said, el crític literari, l'activista palestí, l'intel·lectual compromès, arribà a poder sublimar la seua vena musical a través de la seua amistat amb Daniel Barenboim, quasi res!, que va conèixer casualment (bé, tots ens coneixem casualment) i de qui es va convertir en l'amic més estimat. D'aquesta relació entre iguals, entre el gran intel·lectual i el gran músic, va nàixer aquella iniciativa increïble que és la West-Eastern Divan Orchestra. Encara hi ha gent que es pensa que Barenboim i Said ho van fer per ingenuïtat ideològica, pensant-se que amb concerts de música clàssica anaven a desactivar el conflicte entre Israel i Palestina. S'ha de ser cafre, collons, per a tenir idees tan ximples. El que ells volien demostrar, i ho van demostrar de sobra, és que la col·laboració és millor que l'enfrontament, que el compromís comú per coses que valen la pena és millor que l'opressió i millor que el terror, que la misèria moral no és imprescindible i que la decència és una necessitat urgent.
Hi ha un llibre preciós, molt agradable de llegir, fet a base de converses entre Said i Barenboim: Parallels and Paradoxes. El trobe magnífic, molt recomanable. Però la meua recomanació urgent aniria per un altre cantó. Mireu, si podeu, el documental absolutament impressionant de Paul Smaczny, Knowledge is the Beginning. En la meua opinió, una meravella. Emocionant, vaja, ara que sembla que ja poques coses ens puguen emocionar. Després d'això, directes a Parallels and Paradoxes, i d'ací als volums d'assaigs musicals de Said. Algun dia en parlarem. Mentrestant visiteu aquesta llunyana entrada del blog de Jordi Cos, sobre l'orquestra dels Said i Barenboim. Un tast!