Em compre un barret

La veritat és que ací he parlat moltes vegades d'aquest senyor, potser massa i tot, però vaja. He d'insistir-hi, ara amb motiu de la recent gravació de les sonates per a flauta de Bach amb Trevor Pinnock. No m'hi estendré gaire. Diré, senzillament, que aquests dos discos són una de les gravacions més extraordinàries que han aparegut en els últims anys. No dic res de la tècnica de Pahud, un tema innecessari perquè en realitat sembla que el seu instrument no siga altra cosa que una prolongació natural del seu cos. I, clar, com que va de sobrao, es pot permetre tota la resta. Per exemple, un fraseig que sembla fer la música més visible, clara i plena del que ja és. Per exemple, un domini dels accents, de les progressions, de l'elocució, gràcies als quals aquesta música s'assembla més que mai a un discurs parlat, a paraules, a gestos. Pura vida al cent per cent, res d'abstraccions ni de "música pura", pur llenguatge, conversa, monòleg, confidències, crits d'alegria i de tristesa, de tot. Curiosament, ell amb la seua flauta supermoderna, i Pinnock amb un clavicèmbal historicista, sembla que fan justícia a aquesta música bellíssima; Pahud no abusa mai, ni un sol moment, de la música de Bach, amb el seu instrument del segle XXI la respecta tant com qualsevol historicista, tant com el seu company de gravació. Sentir aquestes sonates, en aquestes condicions, és una de les coses més felices que ens pot donar la indústria fonogràfica. És aire fresc, música sublim i una interpretació de què no et pots cansar mai, perquè la quantitat de detalls genials i de filigranes que conté és inexhaurible. Quina lliçó de musicalitat. I com li corre per les venes, al cabró. Em pense comprar un barret, encara que siga només per això: per a traure-me'l. Compreu-ho o "aconseguiu-ho", i si no, no sabeu el que us perdeu. I a més a més, si no ho escolteu anireu a l'infern. Heretges!