Said, afinitats

Hi ha autors que no són músics, o almenys no són professionals, però que en saben molt, i que senten la passió de parlar-ne. Per això sent una secreta afinitat amb ells. Per exemple, Isaiah Berlin; per exemple, Edward Said, de qui finalment he acabat de llegir l'autobiografia Fuera de lugar. No compartisc del tot els gustos de Said (per exemple, Verdi, que a ell li encantava i a mi em causa urticària mental), però li reconec un saber i una agudesa en l'anàlisi que ja m'agradaria a mi tenir. Said em resulta un personatge molt afí i molt pròxim per diverses raons; a més del neguit (per a ell, plaer) de sentir-se constantment dislocat i sense arrelament segur, a més del discurs anticolonial (si el País Valencià és alguna cosa, és una província colonial de mentalitats colonitzades), a més del gust per la literatura, el discurs i les connexions amb la societat i la història, la seua passió musical --entesa com a reflex d'una manera d'experimentar el temps a través dels sons-- coincideix amb la meua. O la meua amb la d'ell, si voleu. La descripció que fa de com va viure els concerts de Furtwängler a El Caire és senzillament prodigiosa. I el més curiós és la manera com, imperceptiblement, enllaça aquest tema amb la descripció de la seua relació... amb el rellotge de polsera! Said, el crític literari, l'activista palestí, l'intel·lectual compromès, arribà a poder sublimar la seua vena musical a través de la seua amistat amb Daniel Barenboim, quasi res!, que va conèixer casualment (bé, tots ens coneixem casualment) i de qui es va convertir en l'amic més estimat. D'aquesta relació entre iguals, entre el gran intel·lectual i el gran músic, va nàixer aquella iniciativa increïble que és la West-Eastern Divan Orchestra. Encara hi ha gent que es pensa que Barenboim i Said ho van fer per ingenuïtat ideològica, pensant-se que amb concerts de música clàssica anaven a desactivar el conflicte entre Israel i Palestina. S'ha de ser cafre, collons, per a tenir idees tan ximples. El que ells volien demostrar, i ho van demostrar de sobra, és que la col·laboració és millor que l'enfrontament, que el compromís comú per coses que valen la pena és millor que l'opressió i millor que el terror, que la misèria moral no és imprescindible i que la decència és una necessitat urgent.
Hi ha un llibre preciós, molt agradable de llegir, fet a base de converses entre Said i Barenboim: Parallels and Paradoxes. El trobe magnífic, molt recomanable. Però la meua recomanació urgent aniria per un altre cantó. Mireu, si podeu, el documental absolutament impressionant de Paul Smaczny, Knowledge is the Beginning. En la meua opinió, una meravella. Emocionant, vaja, ara que sembla que ja poques coses ens puguen emocionar. Després d'això, directes a Parallels and Paradoxes, i d'ací als volums d'assaigs musicals de Said. Algun dia en parlarem. Mentrestant visiteu aquesta llunyana entrada del blog de Jordi Cos, sobre l'orquestra dels Said i Barenboim. Un tast!