Un càtedro ianqui

L'enllaç que suggeria l'Emili l'altre dia en un comentari és revelador. El càtedro Robert Greenberg, musicòleg i compositor, fa unes classes d'història de la música d'allò més entretingudes. He tingut accés --ja m'enteneu-- a les lectures sobre Beethoven, el barroc, Xostakòvitx i unes quantes més, i he escoltat les que tracten sobre el vell sord de Bonn. La impressió és molt positiva, i us ho recomane vivament. Us permet recordar unes coses, aprendre'n d'altres, mentre torneu a casa després de treballar o mentre prepareu un arròs al forn, posem per cas.

El nostre càtedro, siguem justos, és ianqui, i es nota. Amb les característiques que associem a aquesta condició: histrionisme, coneixement epidèrmic, domini penós d'altres idiomes, idees estereotipades sobre Europa i els europeus... Un exemple: la seua idea del que és la Il·lustració (com a sinònim de la igualtat [!?]), o la música del barroc com a exemple de melodia intricada i "no igualitària" (!?), francament, em deixa apardalat... Però tenen coses molt interessants i profitoses, aquestes lliçons. Per exemple, com a recordatori (el Beethoven de Maynard Solomon, quant de temps!) i anàlisis suggeridores (la seua interpretació de l'estil heroic beethovenià, amb elements de biografia, psicoanàlisi i història social). Sí, em sembla molt recomanable, aquest producte de The Teaching Company --"TTC" per als més bucaners, i no us dic res més...
No exageraré si us dic que tota aquesta cosa de les classes magistrals sobre música m'apassiona tant com els concerts, en alguns casos més i tot. Depèn de la classe i depèn del concert, és clar. O els assaigs, sobretot els d'orquestra, oh quin plaer de l'intel·lecte! La combinació perfecta és la d'una classe o un assaig d'un gran músic i un concert (en directe, si pot ser) del mateix artista. Un exemple fantàstic del que vull dir el trobem en el tàndem següent: el magnífic documental "Celibidache. La storia d un trionfo" (el retorn de Celi a Berlín, per dirigir la Setena de Bruckner), amb la companyia d'un bon Torres 10 ("Viola! Viola!! Viola!!!"),

i tot seguit encenem el cigarro i enfilem el vídeo o el CD de la mateixa simfonia amb Celi i els virtuosos de Munic. O el vídeo en què primer assagen la Simfonia clàssica de Prokof'ev i després la toquen de cap a cua...
Ui, perdó, ja he anat a parar a Celi, novament. I és que no em puc reprimir...

Abducció sonora

Si d'alguna manera, humana o divina, podeu aconseguir el vídeo de la Novena de Mahler amb la Gustav Mahler Jugendorchester i Claudio Abbado, per favor, feu-me cas, aconseguiu-ho i dediqueu-li una hora i mitja de silenci concentrat. És, veritablement, difícil de descriure.
La primera Novena de la meua vida me la va gravar --com tantes altres coses-- el gran Vicent Cintero fa moooolts anys. Era la de l'entranyable integral de Kubelík, treta d'un parell de discos de vinil. Encara porte la cinta al cotxe, només faltaria. Poc després vaig viure en directe, a Xest, la mateixa obra amb l'Orquestra de Joves de la Comunitat Europea (Vicent, qui la dirigia?), quan jo tenia tretze o catorze anys. Llavors em vaig adonar que aquesta era la meua música, l'obra que m'acompanyaria la resta de la meua vida. Sóc un incondicional de la mítica versió Giulini/DGG des que la vaig baratar amb un amic a canvi d'un llibre i no sé què més, allà per l'any 1988 o 1989. I n'he escoltades moltes, de novenes, des d'aleshores. Una de les coses més greus que m'han passat en relació amb Cracòvia és que la primera partitura de la Novena que vaig tenir, anotada abundosament al llarg d'anys i anys, es va quedar allà quan vaig abandonar la ciutat, i la "persona" que m'hauria d'haver enviat aquells materials no ho va fer mai. Em conec aquesta partitura compàs rere compàs, puc taral·lejar-la de principi a final sense equivocar-me.
Amb tot i això, aquest vídeo d'Abbado és un colp contundentíssim a la meua sensibilitat. El tempo general és sorprenentment lleuger, però no us penseu que això redueix la claredat de dicció i la transparència del teixit orquestral. No sé com ho fa, l'oncle Claudio; sé, quasi de primera mà, que els seus assajos són avorrits i que no hi diu gairebé res, però que en el concert en directe transfigura els músics i els arrossega cap a altures que ells mateixos no s'imaginen. La veritat és que resulta difícil d'entendre que aquest gentleman siga taciturn i gens comunicatiu en els assajos i després tinga aquests resultats.
Mireu-ho, mireu-ho, i ja em direu si el primer moviment no és una mena de calidoscopi d'emocions presidides per la flaire de la mort. Digueu-me si coneixeu una versió més demoníaca i sinistra, extrema, del segon moviment, que els directors semblen voler evitar a consciència. O el tercer, dedicat als seus "germans en Apol·lo", que Abbado converteix en una mena de Totentanz temible.
Punt i a banda. Quart moviment. Iniciat amb una citació conscient del tema de la sonata "Les Adieux" de Beethoven. Per l'amor dels déus, sembla que el cor se'm surt del pit. I cap a la fi, quan Mahler marca Adagissimo, el realitzador i el director us tenen reservada una sorpresa al·lucinògena que no us desvelaré ara. Don Claudio tanca els darrers acords, talla, i es produeix un silenci llarguíssim, dens i pesat com el plom. A la fi, dos dels assistents no poden aguantar-ho més: "Grazie!!!", exclama un, "Grande!!!", crida l'altre. I jo tinc el rostre humit de llàgrimes, una vegada més no sé si de plaer, o de dolor, o de totes dues coses.
Us deixe ací la part central del primer moviment, amb el clímax inclòs.

Veure aquests xicons i xicones, tan joves, tocant com els millors professionals, sense apartar els seus ulls de Don Claudio durant tota l'estona, movent-se amb una passió que només la joventut fa veritable i justificada, saludant-se entre ells amb somriures quan aborden sense dificultat els passatges més endimoniats de la simfonia de la meua vida, em transmet també una intensa sensació de frustració, d'una vida perduda i irrecuperable ("O Jugendzeit! Entschwundene! O Liebe! Verwehte!"), de somni truncat i d'enveja torturant. Però això no és res comparat amb la resta del que us he intentat transmetre amb paraules i que el llenguatge només al·ludeix de manera inepta.
Mireu aquest vídeo sencer, de punta a punta, per favor. Després, si voleu, parlem-ne.