Sagetes verbals

Speak of the moderns without contempt, and of the ancients without idolatry. (Lord Chesterfield)

dimarts, 15 de desembre del 2009

Tocata i figa (quatre notes falses)

Deia Harold Bloom que els escriptors es fan a base de lluitar contra el fantasma hamletià dels seus avantpassats literaris. El mateix agonisme sembla que veiem en la música, si jutgem sobre la base de la fascinació que tants compositors han professat a la fuga després de Bach. Mozart ja ho va notar, i les seues obres de maduresa van plenes d'un contrapunt imitatiu que assolirà l'apoteosi amb la magnífica Simfonia núm. 41. Fins al ple del segle XXI es pot rastrejar amb gran facilitat l'ombra del Pare Creador en les fugues i fugats de noms cèlebres, de Liszt a Strauss, de Strauss als vienesos, dels vienesos a Hartmann, sempre amb bitllet d'anada i tornada. Però el gran agonista és el Tità. Nicht Bach, sondern Meer sollte er heißen, va dir; no s'hauria d'anomenar "torrent" (Bach), sinó "mar" (Meer). Potser per això les fugues del sord són les més impressionants després de les del pare de la criatura. Mai no li ho agrairem prou, que lluitara contra la figura "paterna" de manera tan obsessiva i constant. Com els bons guerrers, al cap i a la fi.


***

El Concerto for Solo Conductor, una boutade tan interessant com el famós 4'33'' de Cage. O potser més. Per descomptat, fa pensar molten el paper del director (i del seu extravagant ballet) en la (re)creació musical. Moltes vegades sembla que "el rei no porta roba", per exemple quan els directors malfaeners i mediocres exerceixen de funcionaris privats que es dediquen a moure els braços. I és que massa sovint no són altra cosa que això: solistes de batuta. Aquesta deconstrucció ho posa en evidencia, no sé si accidentalment o de manera deliberada.



***

Homenatge a Giacinto Scelsi: Efectivament, mestre, una sola nota, si està viva, importa molt més que tota la contaminació auditiva que ens ofega. Una nota, i un silenci, si són autèntics ja paguen la pena.

***

Contra Adorno: Vós, senyor filòsof, odiàveu Stravinski perquè no teníeu ni la més remota idea del que són les alegries del cos. Els seus ritmes precivilitzats no tradueixen la descivilització, sinó un plaer que els amargats no coneixen ni reconeixen. Le sacre du printemps pot produir formes físiques de felicitat que no tenen preu: són una forma d'amor. "Et vull més que a un bon cagar" --a vós no us ho explicaren mai, i per això cagàveu tan malament. Per exemple.
A vós, no us hauria commogut gens ni mica el solo tocat per Gustavo Núñez. Vós us ho perdeu. A mi, em posa la pell de gallina.


***

Senyores i senyors: me'n vaig a passar uns quants dies a la meua ciutat, Cracòvia. Coses de família. Us desitge el millor a tothom, bones festes i que l'any que ve ens porte una mica més de civilització (ja sé que no serà així). Ens llegirem després d'aquest desgavell festiu. Au!

dijous, 10 de desembre del 2009

Testamente tradate

Si jo fos Milan Kundera i tingués ganes de fer un segon volum de "testaments traïts", un dels més importants que triaria tindria un cognom de grafia vacil·lant: Celebidachi / Celibidache. Seria la crònica d'un cas modèlic, fatal, de traïció anunciada. El gran mala bèstia, Sergiu, ho sabia. Quan pujava al pòdium veia que els llums de la cambra de l'enginyer de so estaven encesos; sabia que cada concert, cada assaig, cada roda de premsa, passaven als arxius. Sabia que circulaven desenes de gravacions no autoritzades de concerts seus, però tampoc no hi atorgava gran importància. N'era conscient, aquest mag entabanador, mig xerraire mig geni maligne, era conscient que els seus hereus es passarien per l'arc de triomf la seva lluita de quasi tota una vida contra la fonografia, contra la música en llauna, contra una relació tècnica, o mecànica, entre les persones i els sons. El gitano poeta de la música, aquella força de la natura que deixava nus, indefensos i atemorits els músics amb una sola llambregada dels seus ulls hipnòtics, sabia que la seva progènie acumularia rèdits monumentals gràcies al seu enemic, la fonografia. No estem descobrint res: ell mateix ho va dir, en públic i en privat, de manera explícita i unívoca. Un de vosaltres em trairà, i no vull dir qui. Seré jo, pare, seré jo?

Serge Ioan Celebidachi, aquest fill de nom mestís i de grafia capritxosa, és una figura ambigua. Sol passar. D'una banda, ha fet exactament el contrari del que havia donat coherència fèrria a la vida del seu pare, i gràcies a això s'ha fet encara més ric del que era; de l'altra, ha posat en les mans de la gent un tresor que, senzillament, no té preu. Aquesta beneficència venal, si volem dir-ho així, no deixa d'empènyer la imaginació sobre les disputes que degueren mantenir, a casa, pare i fill. Sí, ja sé que podríem ser suspicaços i pensar que el pare ja ho havia previst tot per deixar el fill en una posició acomodada quan ell morís. Però ho hauria pogut fer igualment, abans de morir, i amb una sola mà: n'hi havia prou a entrar en el mercat discogràfic, i hauria liquidat la competència com un veritable terratrèmol. Però no ho va fer. I per això entreveiem una història sorprenent, una matèria de reflexió inexhaurible --un testamentul traït. A la romanesa.

dijous, 3 de desembre del 2009

Cinc peces Op. 5

Cinc peces, Op. 5, per a client solista del Metro

2001, A Space Odyssey,
tornada a veure ("revisitada", com diuen els modernets) tants anys després, sembla una pel·lícula feta només amb la intenció de donar forma visual a la música de Ligeti. Fabulosa, hipnòtica, plena de força i de densitat expressiva, Atmosphères, Requiem, quines peces extraordinàries; tant, que sembla com si la pel·lícula consistís en una bona estona d'espera fins que se senten aquestes obres. La veritat és que Kubrick tenia un olfacte musical magnífic, tal com ho demostra la vinculació entre el valset del "Danubi blau" i les circumvol·lucions de l'estació orbital, o el lligam entre el principi del Zarathustra straussià i la famosa imatge de l'homínid llançant el pal (o l'os) a l'aire.

***

No m'havia adonat de la tècnica dels "microcànons" fins que caigué en les meues mans la partitura d'Atmosphères i Lontano, però és molt enginyós, i molt complex alhora. Les reaparicions de les línies "melòdiques" (si es poden anomenar així) es produeixen a uns volums tan baixos, i enmig d'un fluid sonor tan dens, amb totes les famílies instrumentals subsubdividides, que l'oïda conscient no acaba d'identificar-les, però alguna cosa ens diu que hi són. La sensació global que ens produeixen aquestes obres és precisament de fluid, de metamorfosi, o d'estar assistint a càmera ràpida al desenvolupament d'una espècie vegetal, amb el seu creixement fractal, amb aquest aparent caos darrere del qual s'intueix un ordre perfecte, d'una simetria superior.

***

Projecte d'estudi: l'audició com a procés d'intervenció física en el nostre cos. No sobre freqüències, ones, vibracions, harmònics, timbres, etc., sinó sobre la manera com digerim físicament la música, tot i que el nostre cos estiga immòbil. Hi pense des de fa anys, arran d'una experiència que em continua fascinant: a San Miniato al Monte (Florència), escoltant una fuga de Bach a l'orgue vaig estar a un pas de desmaiar-me.

***

Com ho fan per a frasejar de tal manera que la música sembla un discurs oral, fet amb paraules?

***

No em puc imaginar les condicions de l'espai, on no hi ha sons perquè no hi ha aire. Sé que és així, però no puc imaginar-me la sordesa de l'univers, el silenci atroç de la immensitat, fins i tot quan esclata una supernova o quan xoquen dos planetes. I, tanmateix, l'univers conté la matèria primigènia del so: el silenci.