Deia Harold Bloom que els escriptors es fan a base de lluitar contra el fantasma hamletià dels seus avantpassats literaris. El mateix agonisme sembla que veiem en la música, si jutgem sobre la base de la fascinació que tants compositors han professat a la fuga després de Bach. Mozart ja ho va notar, i les seues obres de maduresa van plenes d'un contrapunt imitatiu que assolirà l'apoteosi amb la magnífica Simfonia núm. 41. Fins al ple del segle XXI es pot rastrejar amb gran facilitat l'ombra del Pare Creador en les fugues i fugats de noms cèlebres, de Liszt a Strauss, de Strauss als vienesos, dels vienesos a Hartmann, sempre amb bitllet d'anada i tornada. Però el gran agonista és el Tità. Nicht Bach, sondern Meer sollte er heißen, va dir; no s'hauria d'anomenar "torrent" (Bach), sinó "mar" (Meer). Potser per això les fugues del sord són les més impressionants després de les del pare de la criatura. Mai no li ho agrairem prou, que lluitara contra la figura "paterna" de manera tan obsessiva i constant. Com els bons guerrers, al cap i a la fi.
***
El Concerto for Solo Conductor, una boutade tan interessant com el famós 4'33'' de Cage. O potser més. Per descomptat, fa pensar molten el paper del director (i del seu extravagant ballet) en la (re)creació musical. Moltes vegades sembla que "el rei no porta roba", per exemple quan els directors malfaeners i mediocres exerceixen de funcionaris privats que es dediquen a moure els braços. I és que massa sovint no són altra cosa que això: solistes de batuta. Aquesta deconstrucció ho posa en evidencia, no sé si accidentalment o de manera deliberada.
***
Homenatge a Giacinto Scelsi: Efectivament, mestre, una sola nota, si està viva, importa molt més que tota la contaminació auditiva que ens ofega. Una nota, i un silenci, si són autèntics ja paguen la pena.
***
Contra Adorno: Vós, senyor filòsof, odiàveu Stravinski perquè no teníeu ni la més remota idea del que són les alegries del cos. Els seus ritmes precivilitzats no tradueixen la descivilització, sinó un plaer que els amargats no coneixen ni reconeixen. Le sacre du printemps pot produir formes físiques de felicitat que no tenen preu: són una forma d'amor. "Et vull més que a un bon cagar" --a vós no us ho explicaren mai, i per això cagàveu tan malament. Per exemple.
A vós, no us hauria commogut gens ni mica el solo tocat per Gustavo Núñez. Vós us ho perdeu. A mi, em posa la pell de gallina.
***
Senyores i senyors: me'n vaig a passar uns quants dies a la meua ciutat, Cracòvia. Coses de família. Us desitge el millor a tothom, bones festes i que l'any que ve ens porte una mica més de civilització (ja sé que no serà així). Ens llegirem després d'aquest desgavell festiu. Au!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
7 comentaris:
Igualment company! No menges molt, beu una miqueta més i sobretot, endús-te els "calsonsillos" llargs.
Bon viatge i bona estada! Esperarem la "rentrée", i com que ets molt generós, de segur que ens portaràs molts regals musicals d'allà.
Gràcies, senyors. Alguna cosa portaré d'allà, podeu estar-ne segurs. Feu bondat!
m'has fet recordar un article que vaig llegir fa un munt d'anys del boulez "rajant" a dojo de l'stravinsky. En fi.
Molt bon any a tothom!
Benvolgut Àlex,
Afortunadament, les darreres dècades d'activitat de Boulez es troben presidides per la seua faceta de director d'orquestra, gràcies a la qual ens ha deixat gravacions i concerts gloriosos. Però en l'època en què volia ser el Lenin de les avantguardes musicals arribà a dir i a fer coses molt lletges i indignes, segons sembla.
Bon any, i bon retorn!
Te cuelgo un saludo tardío pero con aprecio fresco. Que disfrutes tus días en tu ciudad, y gracias por tanta cosa buena que regalas en tu página.
Joaquín
Gracias, Joaquín, aunque también sea con retraso. A ver si consigo poner en marcha esto otra vez y, al mismo tiempo, participar en tu excelente blog. Un saludo.
Publica un comentari a l'entrada