Ací us deixe el quart moviment sencer en les versións núm. 3, 5, 6, 8, 10 i 11. Si aquests exemples els escolteu de l'ordinador amb uns bons altaveus externs o (millor encara) uns auriculars, perfecte; si el vostre aparell és un portàtil amb altaveus interns, us aconselle que us abaixeu aquests arxius (amb el botó dret del ratolí en el símbol de "Play") i els escolteu amb un reproductor mp3, perquè paga la pena.
Núm. 3. Interpretació compacta, sense el més mínim sentimentalisme, plena de noblesa i dignitat. Molt transparent (noteu les figuracions amb què els violins acompanyen la trompa solista, c. 31, minut 02:28) i acurada, contundent. Tot i que té l'aparença de ser molt rígida amb el tempo, en realitat, metrònom en mà, és molt flexible i gradual en les transicions. El tema de la corda (c. 61 i seg., 04:10) està articulat i frasejat de manera exemplar (la negra que separa cada segment és breu i feble, un detall magistral: c. 65, re; c. 69, do; c. 75, si, etc.). Molt discreta en la manipulació del tempo, rigorosa fins al punt de no ralentir-lo en el "coral" (c. 407-416, m. 14:53), cosa que encara li dóna més grandesa. Gravació una mica "atrompetada" però bona, realització orquestral excel·lent.
Les correlacions de tempo (compareu amb el que deia Swarowsky) són, aproximadament:
Adagio (principi): corxera = 76-88 (mitjana: 82)
Più Andante: negra = 69-80 (mitjana: 74)
Allegro ma non troppo, ma con brio: blanca = 58-66 (mitjana: 62)
Più Allegro: redona = 56-63 (mitjana: 60)
Núm. 5. Glups! En alguns aspectes resulta difícil de destriar de l'anterior: el mateix caràcter centrat, analític, desproveït de retòrica, clar i accessible. Perd una mica de la grandesa de la núm. 3, però guanya en proximitat. La gravació, sense ser de gran qualitat, és una mica millor, i si s'hagués fet avui dia se sentiria tot, sense excepció. En algun cas el tempo és més relaxat, però la mà de ferro del director fa que tot retorne de seguida a l'ordre degut. De fet, s'hi percep un control absolut, el deler de l'exactitud milimètrica, un gran rigor i molta cura. Novament, el "coral" a tempo (molt bé!). Aquest rigor potser perjudica una mica els últims compassos, que queden massa prussians. Però la trobe excepcional.
Correlacions de tempo:
Adagio: corxera = 63-72 (mitjana: 68)
Più Andante: negra = 69-72 (mitjana: 71)
Allegro ma non troppo, ma con brio: blanca = 63-69 (mitjana: 66)
Più Allegro: redona = 63-69 (mitjana: 66)
(Nota: crec que, sense mirar el "solucionari", acabe de descobrir de qui és la versió núm. 5...).
Núm. 6. Estrany equilibri entre l'objectivisme amb què maneja els timbres i la càlida emotivitat que assoleix amb elm seu cantabile i uns tempos molt flexibles. Però molt im molt, perquè de fet interpreta les marques de caràcter com a canvis de tempo: animato (violins, c. 94, min. 05:53, per exemple, amb una acceleració sobtada i sorprenent), largamente (violins, c. 186, min. 08:39), etc. Ací importa sobretot l'expressivitat, segons sembla, i s'hi subordinen la resta de paràmetres. Superba execució de l'orquestra, amb uns metalls impressionants (trompes rotundes, espectaculars; i noteu, també, l'arpegiat del tercer trombó en els últims compassos, m. 17:03-17:06). Molt bona gravació, clara, brillant. Versió per a "deixar-se dur".
Correlacions de tempo:
Adagio: corxera = 76-120 (mitjana: 98)
Più Andante: negra = 50-66 (mitjana: 71)
Allegro ma non troppo, ma con brio: blanca = 55-74 (mitjana: 66)
Più Allegro: redona = 54-60, però baixa fins a 34, i menys encara, durant el "coral"... (mitjana: 57)
Definitivament, tot el que aquesta versió tenia de coherència de tempo en el primer moviment es perd ací a favor d'una fluctuació extrema, fins i tot "furtwängleriana".
Núm. 8. Una versió guiada per una clara voluntat dramàtica, de "teatralitzar" aquesta música, de fer-ne una narració. Els atacs clars i de vegades agressius (la timbala, novament, amb baquetes dures), el plaer pel contrast i la importància atorgada als accents i al ritme, fan que siga una interpretació molt acolorida i plena de contrast i relleu. No té la intenció d'engreixar el sentimentalisme (el vibrato emprat sembla ser discontinu), sinó de captivar per la seua riquesa. Quina articulació i quin fraseig en el tema de la corda! Aquestes frases tallades clarament en segments ja em suggereixen qui n'és l'artesà. Els volums estan planificats fins al mínim detall, i els matisos agògics també, i per això el resultat és d'una transparència sorprenent. L'orquestra és senzillament miraculosa, insuperable. Sí, em sembla que ja he "pillat" els artífexs d'aquesta gravació espaterrant. Per acabar de reblar totes aquestes virtuts, mireu fins a quin punt és rigorós i coherent pel que fa al tempo:
Adagio: corxera = 66-69 (mitjana: 67)
Più Andante: negra = 60-63 (mitjana: 62)
Allegro ma non troppo, ma con brio: blanca = 60-66 (mitjana: 63)
Più Allegro: redona = 60-66 mantingut durant el "coral" (mitjana: 63)
No us ocultaré que tornar a sentir-la m'ha entusiasmat d'allò més. Fabulosa interpretació!
Núm. 10. Ací tenim, clarament, una Primera lírica, plena d'un cantabile per al qual aprofita una corda d'infart: observeu quins violins en la secció modulatòria en fuses, c. 23 i següents, min. 02:08 i seg.; o, per exemple, quin acompanyament eteri atorguen a la trompa solista. Una trompa, per cert, amb aquest to una mica fosc i noble dels metalls centreeuropeus. Viena, potser? Per a ser Viena, la veritat és que hi ha un treball de detallisme tímbric notable. No des d'una perspectiva objectivista, sinó per donar riquesa de color a la música. Amb aquests ingredients el tema de la corda és, tal com podeu imaginar, d'una bellesa que emborratxa l'ànima. Amb un afegit de la collita del director: fer que l'anacrusa del tema s'allargue una mica, com una mena de tenuto o fins i tot de petit calderó. No hi trobarem ni nerviosisme agògic, i agressivitat en els atacs, la qual cosa fa que el so en general siga una mica imprecís. El tempo és relativament estable i coherent, molt tranquil en general, i la preocupació del director va sobretot en el sentit de donar a l'obra un caràcter determinat, d'exercir una vis lirica desbordant, i no de desmuntar la peça analíticament. Una opció arriscada, però que amb uns resultats com aquests resulta molt difícil d'atacar.
Interrelacions de tempo:
Adagio: corxera = 64-70 (mitjana: 67)
Più Andante: negra = 48-52 (mitjana: 50)
Allegro ma non troppo, ma con brio: blanca = 50-60 (mitjana: 55)
Più Allegro: redona = 49-51 (durant el "coral", però, arriba a caure per sota de 40) (mitjana: 50)
Tret de l'inevitable alentiment de la segona secció, no és tan variable en el tempo com altres versions.
Núm. 11. El famós Brahms de les boires d'Hamburg, apassionat però discret i tímid, sembla voler aparèixer en aquesta gravació. No és tan lírica com l'anterior, però tampoc no és tan solemne i distant com les 3 i 5; hi notem un esforç per atorgar la importància deguda al contrast, als ritmes i als accents, però no és tan neguitosa en aquest aspecte com la núm. 8. És colorida, però no tant com una versió analítica; conté passió, però dominada fins a l'elegància. En comparació amb algunes de les anteriors, resulta càlida; en comparació amb altres, discreta. Com si el director de la versió anterior hagués agafat la mateixa orquestra (corda pastosa, vent carnós) i hagués fet una gravació per a la burgesia alemanya. No decep, no arravata, senzillament és honesta i eficaç. Tornem a trobar el tenuto en l'anacrusa del tema principal, i això resulta si més no curiós.
Interrelacions de tempo:
Adagio: corxera = 65-76 (mitjana: 71)
Più Andante: negra = 58-62 (mitjana: 60)
Allegro ma non troppo, ma con brio: blanca = 50-66 (mitjana: 58)
Più Allegro: redona = 56-60 (durant el "coral", però, arriba a caure al voltant de 40) (mitjana: 58)
*******

Doncs bé, així s'acaba aquest esgotador exercici de "Aquí, pontificando", acumulació de collonades o sessió de pedanteria fonogràfica. No s'admeten lloances! Pròximament dedicaré una anotació a un lector que em comentava, en privat, les seues opinions sobre aquesta activitat pseudointel·lectual. Ara vosaltres, lectors-oïdors, podeu extraure'n les vostres pròpies conclusions. I, pel que fa als músics d'aquesta dotzena de gravacions, us dic el mateix que en l'entrada "Dvořák multipista": si hi ha debat, faré públic el "Who's who". Jo, per la meua banda, m'encenc de curiositat com una Maruja qualsevol per trobar el "solucionari" i donar noms de persona als numerets dels collons.