Brahms multipista (2)

Núm. 7. Comença amb un atac decidit, amb un ostinato impressionant, molt ben subratllat per una timbala seca, molt ben controlada. No abusa del forte, i això està molt bé. El tempo és lleuger, però sense exagerar. El director no vol sobreactuar i, tot i així, el resultat ens deixa palplantats immediatament. Potser això és exactament el que volia Brahms. La gravació resulta una mica tèrbola, però acceptable.


Quin esclat de violència! De nou la troballa d'aquesta mena de legato entre la timbalada i l'entrada de la resta de l'orquestra. Els contrastos en els accents, i la importància donada al ritme, subratllen una interpretació convulsa i alhora dominada fèrriament per la batuta. La realització instrumental és superba, la corda s'encén, el vent és carnós. Ací sembla molt més transparent la gravació. Veritablement, una versió fabulosa.


Núm. 8. Versió contemplativa, desolada i alhora refrenada, gairebé es diria que "intimista", molt seriosa. La primera impressió és d'una certa fredor, però després ens adonem que està magníficament planificada com un subtil crescendo fins al colp final del passatge, sense saturar la sonoritat en cap moment. Malgrat totes aquestes virtuts, unides a l'execució exemplar i a una gravació molt clara, ens deixa una mica descol·locats.


L'exposició comença amb un impuls furiós, imparable. Molt contrastada, plantejada habilíssimament a base d'onades instrumentals excitants, que se'ns emporten. L'element rítmic hi té la deguda importància, i els accents són àcids, contundents. Hi sentim nombrosos detalls d'instrumentació, perquè tot està acuradament planificat. Realment molt notable, molt.


Núm. 9. Un veritable "mamut", amb el seu tempo lànguid, impassible, i la seua sonoritat massiva. Aquest és el Brahms més tràgic imaginable, tocat des d'una mena de cansament vital, i sobretot molt "cantat". Els atacs són tous, i l'orquestra sona a luxúria. Pura negativitat, en una gravació carregada de greus, potser una mica massa i tot.


Ací predomina l'aspecte líric, melòdic, i l'impuls rítmic queda desdibuixat. Els contrabaixos sembla que es mengen l'escenari en alguns moments, només superats per uns violins ben dotats de cafeïna. Té la seua bellesa particular, però queda una mica "bumbumbum". Poc interès en els contrastos.


Núm. 10. Entrada solemne, en què es dóna més importància a la melodia de la corda que a la del vent. En conseqüència, el caràcter predominant és el dramatisme (ascens cromàtic cap al registre sobreagut), més que no el plany (passus duriusculus). L'ostinato té un cert caràcter estàtic, de concentració, ja que no s'exagera massa. El so, això sí, és massiu. Excel·lent gravació i prodigiosa realització orquestral.


Atac brutal del metall després d'una "timbalada" fenomenal. El tempo lent, unit a una mena de legato general i a la intel·ligent planificació del volum, dóna a aquest passatge un aire al·lucinat. Sembla com si la tragèdia fos un fet consumat, com si tot el peix estigués ja venut i el discurs es limitàs a descriure-ho. El lirisme tapa tota la mecànica de ritmes i d'accents subjacents. Una orquestra molt ben dominada.


Núm. 11. Té la virtut de declamar la música a onades, sense pressa, i exposant amb perfecta claredat els passatges en octaves. Però la timbala toca amb colps de baqueta tova, i el director ha defugit tan conscienciosament el fortissimo que la potència del passatge sembla una mica insuficient. Hom diria que es tracta d'una visió més aviat reflexiva que no tràgica. Bona gravació i excel·lent orquestra.


Comença l'exposició de manera desinflada, però es recupera de seguida amb l'aparició dels tutti, enèrgics i plens de vida. Empra atacs més convincents, ara sí, i recupera força rítmica. En els salts de sèptimes i sextes de la corda (c. 51-53 i 57-59) notem un cert portamento que, per què no dir-ho, resulta sorprenent. En tot el passatge percebem una notable riquesa d'accents, tot i que sense arribar a contrastos durs com en altres versions.


Núm. 12. Versió ràpida (recordem la núm. 6), nerviosa i inquietant. Destaca el protagonisme una mica exagerat de les trompes (i del vent en general, en segon terme) en els primers compassos, situació que de seguida s'equilibra amb la remuntada de forces de la corda. L'absència total de vibrato, i uns volums una mica plans, fan que resulte desconcertant i una mica insatisfactòria. La velocitat no hi ajuda, certament. La timbala està perfecta, tal com m'agradaria sentir-la sempre: seca, dura, marcant cada pulsació com un destí inexorable. L'orquestra és de luxe, i la gravació també.


Rítmica i contundent com una marxa militar enfollida, la primera part de l'exposició és pura dinamita en aquesta interpretació. El que en la introducció semblava un paisatge pla de la Prússia Oriental esdevé ací un panorama selvàtic i esquerp, ple de relleus i de sorpreses. El tempo és precipitat, amb algun descontrol, i s'estimba cegament cap a no sabem quin abisme. Els atacs són durs, i on més amunt entrevéiem un cert portato trobem ací un veritable glissando de la corda, una exageració que el director deu haver introduït arbitràriament com a peculiar recurs per donar alguna forma d'expressivitat i compensar el radicalisme amb què ha liquidat el vibrato. Té un poder de seducció molt particular, però dubte que aquesta interpretació suscite grans consensos.


Fins ací les versions que volia proposar per al debat. Potser encara inclouré una tercera anotació sobre les relacions de tempo, però encara m'ho estic pensant. Depèn de l'interès que puga suscitar aquesta discografia comparativa, que no sembla ser gaire gran.

Aquestes anotacions de comparatística fonogràfica no tenen (com havien de tenir-la?!) la intenció de constituir "classes magistrals" sobre res. El seu interès no radica ni tan sols en les meues opinions, que són perfectament irrellevants i prescindibles. En realitat, si algun sentit tenen és l'intercanvi de parers, a través del qual tots ens obliguem a reflexionar i tots aprenem alguna cosa de tots.