-- Com que fracassà com a músic, s'ha fet musicòleg. I és més -òleg de la música que altra cosa.
-- No li'n faces retret, perquè el món és ple de músics que no són -òlegs de res en absolut.
***
Insensats! Tantes vegades que us ho han dit tots els metges, i vosaltres no en voleu fer cas! Consumir només llepolies, refritangues o menges precuinades és letal per a la salut!
***
En la música, ell troba sovint estats de consciència, sabers i intuïcions impossibles d'assolir amb cap altre mitjà. Segons es diu proverbialment, el llenguatge natural no pot copsar adequadament res de tot això; és cert, i ho demostra el fet que ell s'anomena a si mateix "místic". Tot i que tampoc no és exacte, seria més verídic que s'anomenés "iniciat".
***
S'estima molt tota la gran música contemporània, i alhora pensa que l'últim període veritablement immortal de la música és el breu interregne de la tonalitat ampliada. El seu cor es troba en aquelles harmonies mòrbides i complexes. I això demostra que tot judici estètic és autobiogràfic.
***
El rigor constructiu (de les formes clàssiques) de vegades cansa, i la llibertat formal (dels romàntics i dels contemporanis) de vegades decep. El rigor constructiu de vegades fascina i produeix admiració, la llibertat formal de vegades produeix una sensació de frescor i de vida real.
diumenge, 26 de juny del 2011
dilluns, 6 de juny del 2011
Crítics discogràfics, versions comparades
En un dels comentaris de l'anotació anterior, el nostre benvolgut V. insinuava una qüestió que em persegueix des de fa anys: la crítica discogràfica, l'arbitrarietat desvergonyida dels seus prejudicis, la seua pedanteria combinatòria. Això enllaça directament amb els retrets que em feia un lector, i que vaig discutir en una anotació de fa uns mesos. El que jo he fet tantes vegades, i que omple desenes de pàgines en So i silenci, és una aproximació al que hauria de ser l'anàlisi discogràfica o fonogràfica, l'anàlisi de gravacions, partitura en mà, dedicant tot l'espai necessari a la discussió sobre opcions interpretatives, explicant què ens sembla bé i què no, i per què, apuntalant-ho tot amb criteris racionals però sense esquivar l'aspecte estètic, emotiu, vivencial, de l'experiència auditiva. Segurament això és una pura fantasia de l'esperit, un ideal inassolible, perquè no hi ha anàlisi sense experiència personal prèvia, ni experiència personal sense anàlisis acumulades. També perquè tots som éssers volitius i nolitius, fets d'emocions tant com de raons (o potser més), perquè sentim simpaties i perquè detestem el que siga amb la mateixa arbitrarietat amb què intentem convèncer els altres que allò que ens agrada és "un universal" i punt: pura demència quotidiana, estupidesa de baixa intensitat, però sense la qual no viu ningú, absolutament ningú. Perquè ningú no té l'ull de Déu amagat entre les seues circumvol·lucions cerebrals.
Aquest recurs matusser i una mica ridícul de les "versions sense noms" té, almenys, la virtut de fer que ens concentrem més en la música i no gens en les expectatives que associem a determinats noms propis, i que intentem que es confirmen tant si vols com si no vols, retallant els nostres raonaments per aconseguir que encaixen amb el llit de Procust de la imatge que prèviament hem assumit dogmàticament. A més, què collons!, és molt més divertit guiar-se a les palpentes que seguir el carril que ens marquen els costums: hi ha més esforç mental, hi ha una intriga, lluitem efectivament contra la nostra ignorància, i deixem oberta la possibilitat de sorprendre'ns i de canviar opinions prèvies, dues accions que són de pura salut mental. Si ho he practicat ací amb Dvořák multipista i Brahms multipista és per totes aquestes raons. I perquè m'agrada l'esforç intel·lectual.
El crític discogràfic, per contra, viu de repetir comparacions. Compara cada nova gravació amb aquella que inconscientment li serveix de model, per raons autobiogràfiques que mai no tenen ni el més mínim interès. El crític discogràfic reparteix premis i anatemes perquè és el que li permet fer la seua ridícula parcel·la de poder, pontifica amb una suficiència olímpica que pot fer riure o pot causar irritació, però que en qualsevol cas té ben poc a veure amb la saviesa de la qual voldríem aprendre alguna cosa. El crític discogràfic té tota una galeria de santets que venera amb ceguesa, té cadascun d'ells en una capelleta guarnida amb bocins de biografia, solatges de tasses de cafè, embolcalls llepats de caramels, trossets bruts de paper higiènic i plats bruts des de fa anys. El crític discogràfic no es dutxa mai l'ànima ni l'intel·lecte, per això fa tanta pudor. No afirmaria jo que l'analista discogràfic faça una cosa molt diferent, però almenys s'hi esforça.
Ho pensava ahir, mentre acabava de llegir (amb una pinça al nas, per superar la repugnància que em causa) l'últim pamflet vomitiu de Norman Lebrecht, ¿Por qué Mahler? Cómo un hombre y diez sinfonías cambiaron el mundo. Ai, quins temps aquells en què Alianza Editorial causava respecte perquè tenia el catàleg més impressionant de tot el món editorial hispànic! Doncs bé, en aquesta gasòfia oportunista i mitòmana l'autor dedica bona part de les últimes pàgines a la discografia malheuriana. I, vaja, en posaré un exemple: en l'espai de dues pàgines (308-310) "analitza" (per l'anus, evidentment) no menys de vint versions diferents de la Quarta simfonia. Cal que en diga res més? "Tu, a la dreta: salvat! Vosaltres, a l'esquerra, condemnats! Tu, no ets bo però em caus bé: tu de suplent. Al banquillo!". Mare de Déu. Mentre llegia els seus comentaris sobre les versions de la Segona em venien al cap els que feia un conegut crític espanyol, ara deu fer quasi un quart de segle, en un reportatge de la revista Ritmo dedicat a comparar versions justament d'aquella simfonia. Encara el tinc, guardat en alguna caixa a la biblioteca-magatzem del meu poble. Recorde perfectament aquells comentaris (ja ho veieu, sóc un viciós del joc "versions comparades"), i seria molt alliçonador acarar-los amb les opinions telegràfiques del pallasso Lebrecht. Efectivament, seria tota una lliçó d'humilitat, de modèstia, i una mostra de fins a quin punt el nostre amic V. té raó en el que va escriure per ací l'altre dia.
Aquest recurs matusser i una mica ridícul de les "versions sense noms" té, almenys, la virtut de fer que ens concentrem més en la música i no gens en les expectatives que associem a determinats noms propis, i que intentem que es confirmen tant si vols com si no vols, retallant els nostres raonaments per aconseguir que encaixen amb el llit de Procust de la imatge que prèviament hem assumit dogmàticament. A més, què collons!, és molt més divertit guiar-se a les palpentes que seguir el carril que ens marquen els costums: hi ha més esforç mental, hi ha una intriga, lluitem efectivament contra la nostra ignorància, i deixem oberta la possibilitat de sorprendre'ns i de canviar opinions prèvies, dues accions que són de pura salut mental. Si ho he practicat ací amb Dvořák multipista i Brahms multipista és per totes aquestes raons. I perquè m'agrada l'esforç intel·lectual.
El crític discogràfic, per contra, viu de repetir comparacions. Compara cada nova gravació amb aquella que inconscientment li serveix de model, per raons autobiogràfiques que mai no tenen ni el més mínim interès. El crític discogràfic reparteix premis i anatemes perquè és el que li permet fer la seua ridícula parcel·la de poder, pontifica amb una suficiència olímpica que pot fer riure o pot causar irritació, però que en qualsevol cas té ben poc a veure amb la saviesa de la qual voldríem aprendre alguna cosa. El crític discogràfic té tota una galeria de santets que venera amb ceguesa, té cadascun d'ells en una capelleta guarnida amb bocins de biografia, solatges de tasses de cafè, embolcalls llepats de caramels, trossets bruts de paper higiènic i plats bruts des de fa anys. El crític discogràfic no es dutxa mai l'ànima ni l'intel·lecte, per això fa tanta pudor. No afirmaria jo que l'analista discogràfic faça una cosa molt diferent, però almenys s'hi esforça.
Ho pensava ahir, mentre acabava de llegir (amb una pinça al nas, per superar la repugnància que em causa) l'últim pamflet vomitiu de Norman Lebrecht, ¿Por qué Mahler? Cómo un hombre y diez sinfonías cambiaron el mundo. Ai, quins temps aquells en què Alianza Editorial causava respecte perquè tenia el catàleg més impressionant de tot el món editorial hispànic! Doncs bé, en aquesta gasòfia oportunista i mitòmana l'autor dedica bona part de les últimes pàgines a la discografia malheuriana. I, vaja, en posaré un exemple: en l'espai de dues pàgines (308-310) "analitza" (per l'anus, evidentment) no menys de vint versions diferents de la Quarta simfonia. Cal que en diga res més? "Tu, a la dreta: salvat! Vosaltres, a l'esquerra, condemnats! Tu, no ets bo però em caus bé: tu de suplent. Al banquillo!". Mare de Déu. Mentre llegia els seus comentaris sobre les versions de la Segona em venien al cap els que feia un conegut crític espanyol, ara deu fer quasi un quart de segle, en un reportatge de la revista Ritmo dedicat a comparar versions justament d'aquella simfonia. Encara el tinc, guardat en alguna caixa a la biblioteca-magatzem del meu poble. Recorde perfectament aquells comentaris (ja ho veieu, sóc un viciós del joc "versions comparades"), i seria molt alliçonador acarar-los amb les opinions telegràfiques del pallasso Lebrecht. Efectivament, seria tota una lliçó d'humilitat, de modèstia, i una mostra de fins a quin punt el nostre amic V. té raó en el que va escriure per ací l'altre dia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)